.... els... CAMINS ... són..... NÚVOLS.....

jo escric sobre sentiments, sobre vides que es poden
argumentar a partir de relacions artificials

jo podria escriure novel·les des de cada vena del cervell,
connectant fils elèctrics a un ordinador,

sí, jo podria escriure novel·les, tractats, manuals, sí,
col·locant fils elèctrics en totes les venes del cervell,

jo podria escriure volums de poesia
si pogués escriure de forma automàtica tot el que sento

sí, sí..... jo podria fer llibres com qui fa entrepans...

sí, sí..... jo podria fer enciclopèdies.... sí, sí....
jo podria fer el llibre del món...... el llibre de la realitat

jo podria escriure tot el món amb tot el meu cos... sí
jo podria refregar tot el meu cos per tots els camins
per recollir totes les històries que han passat.. sí..

jo escric sobre totes les realitats aparentment reals
i m’injecto de totes aquestes paraules ......

jo escric amb totes aquestes paraules urbanes,
contaminants, paraules actuals i contemporànies
que es tiren com si fossin papers que es tiren al terra

sí, jo escric sobre tot el que faig i tot el que sento
i m’empastifo les mans, la cara, els cabells, el cos,
amb tots aquests materials urbans que es llencen

sí, sí, jo agafo totes aquestes paraules negres,

artificials, blanques, paraules elèctriques, líquides,

envasades al buit, i faig un colege, una explicació

a tota aquesta realitat tant surrealista, tant simple, tant absoluta..

sí, jo absorbeixo tota aquesta infinitat de realitats
que no entenc, sí, sí, aquests missatges que queden reduïts

a un sistema de pensament automàtic el dia de Nadal,

jo sóc totes aquestes paraules que ningú vol... sí

sí, sí, jo em menjo les paraules que ningú vol... sí
les paraules que ningú diu i tothom somia..

sí, sí.. jó sóc el llíbre del món...... el món obert.. dins meu

................................................................... FÍ.......

.

. 2 DE nov. 08

(del llibre "Camins i núvols" 0ctubre-novembre 2008)

..

.............. camins i núvols.........

totes les meves il·lusions per oblidar,

totes les meves decepcions, s

jo escric sobre temes urbans, contemporanis,
sobre tota aquesta concentració de temes, de conflictes,
d’històries que saturen l’espai

jo escric sobre temes que no troben espai
per guardar la seva memòria

jo escric sobre tota aquesta actualitat tant exagerada
impossible de retratar, d’entendre, de sentir, sí, sí!!!

jo escric sobre temes que desborden al seu propi centre
sí, jo escric sobre qüestions que no tenen cap referència
sobre temes que han oblidat el seu propi origen, sí, sí

jo escric sobre formes de relatar una sensació pública, sí

sí, jo escric damunt el meu cos
com si el meu cos fos una agència de publicitat, sí, sí

jo escric sobre tot el que veig en totes les persones
que passegen per la ciutat com si portessin un anunci

sjo escric sobre totes aquestes coses que no es diuen,
sobre totes les coses que estan prohibides, sí, sí

jo escric sobre tota l’angoixa urbana que senten
aquestes paraules que ara estic escrivint, sí

jo escric paraules que veuen tot el que està passant

jo escric sobre els nous herois
i les noves frustracions generacionals

jo escric sobre el vent que sento damunt dels mapes

jo escric sobre tota la realitat que els altres m’inventen
sobre tota aquesta actualitat de conductes, d’impulsos,
de gestos automàtics, industrials.... crítics, cíclics...

sí, jo escric sobre totes les causes humanes,
sobre totes les crisis humanes que sento... sí...
sobre totes les utopies tradicionals, sí....

jo escric sobre totes les revolucions individuals, pendents

sí, jo escric sobre tota aquesta educació privada inexistent

sí, jo escric sobre tota aquesta vida que no veig, sí

jo sento els gestos de tota la ciutat
com si fossin gestos que surten d’una línia de producció....

sí.... jo sento la meva vida, sortint de totes les fàbriques

jo escric sobre tota aquesta vida cosmètica, estètica,
escandalosament industrial, mecànica.....
profundament tecnològica.... previsible.. sí..

jo sento aparentment totes les vides humanes i vegetals.. sí.... jo sento tota l’estètica de la vida ...... tots els estils que han perjudicat la meva vida que no té estil....

sí... jo sento el meu cos.... com si fos una moda.... sí....
una moda que no ha existit mai.... sí...

....

......................................................

ah, si pogués lluitar amb paraules, sí
ah, si jo pogués ser una paraula, sí

ah, si pogués veure fins on arriba la paraula
si pogués seguir totes les paraules que sóc,
totes les paraules que viuen amb mi i que jo no sé

... ah, si pogués conèixer el temps del meu cos...
el temps de les meves paraules,
el temps de la lum

ah, si pogués transformar el meu cos amb un prat
si pogués córrer damunt el meu cos

ah, si pogués trobar una casa de pedres i viure

ah, si pogués viure tot el que puc viure....

si pogués viure tota la velocitat que estic sentint,
totes les vides que sento

ah, si tot el que sento i tot el que sóc
és tot el que senten les meves cèl·lules, els meus quarks,
aaaaah....!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ah, si pogués veure la meva vida damunt la molsa
d’un arbre..... ah, si pogués veure tot aquest equilibri...
tota aquesta lluita per la vida..... ah, ah......

ah, si pogués sentir tota aquesta realitat tant moderna
i tan clàssica... ah, tota aquesta realitat tant simple,
tant equilibrada... tant real d’entendre i sentir............

....................................................................... ah

totes les paraules que veig dins del meu cos
i que relaciono amb la meva vida... sí....

ah.......................................................................
totes les cròniques esportives del diumenge a la tarda
ah, tota aquesta poesia, ah, tota aquesta eufòria
ah, tot aquest sensacionalisme, ah, tots aquests crits
ah, totes aquestes decepcions, ah, tot aquest excés

ah, tota la meva vida urbana com un excés
de totes les paraules que ara estic dient per entendre
tot aquest caos de la meva vida urbana, excessiva

AH, TOT AQUEST LLENGUATGE MEU, AH

TOTA AQUESTA DESMESURA DEL LLENGUATGE

sí, sí, ah, tota aquesta fluïdesa de materials,
ah, tota aquesta exageració meva, anecdòtica, ah...

la meva vida com una metàfora per ser l’univers

ah, tots els plagis, els meus plagis, les meves repeticions
totes les meves equivocacions en sèrie, numerades, ah

totes les meves jugades, el meu risc... per no caure...

ah, tot el risc de no fer res.... per no equivocar-se mai
ah, el més gran error de la vida

ah, viure sense errors, ah, ah..

ah, sentir la perfecció impossible de viure,

veure que la perfecció també és una qüestió moral

......

......... camins ............. i núvols..................

ah, si el meu cos fos una transparència de sensacions...
si el meu cos fos un espai continuo d’efusions,
d’accions, de recepcions, de magnetismes, ah, ah....

ah, si pogués fer malabars amb les meves paraules, sí
si pogués jugar amb tots els meus sentiments
sense fer-me mal.... ah, sí!!!!!!!!!! sí.....

ah, si pogués jugar amb la paraula amor
i no fer-me mal, sí

si pogués dibuixar el temps amb les meves paraules

si pogués escriure tot el meu cos en una pedra

si pogués expressar tot el que no sé dir

si pogués saber tot el que no sé... ah...

ah, si pogués jugar amb els nens del meu carrer
sense sentir cap dolor pel pas del temps, ah, sí....

ah, si pogués fer trucs de màgia amb les meves paraules
ah, si pogués dibuixar una corda amb una paraula
i caminar damunt aquesta corda,
portant aquesta paraula des de mi a un altre lloc

ah, si pogués dibuixar una font
i pintar els ulls de la meva estimada, ah

si pogués escriure els ulls de la meva estimada
dins d’una rosa, ah, la meva rosa i el meu amor

ah, si no pogués sentir res per tot el que sento, ah

si pogués fer totes les coses reals amb les paraules

si pogués fer un diagnòstic de les meves paraules,
sobre l’estat de salut de les meves paraules

ah, si pogués veure la meva vida, passant per una porta
ah, si pogués entrar en un edifici, trucant el timbre
ah, si pogués viure dins d’aquest fil elèctric

ah, si pogués fer màgia amb tot el que sento,
amb tot el que podria ser,
amb tot el que sóc realment

ah, si pogués jugar amb la realitat de les paraules

si pogués sentir la meva vida en un percentatge

si pogués veure la meva vida dins mateix de la meva vida

ah, si pogués sentir la meva vida, depenent d’una paraula
ah, si la meva vida fos aquesta paraula que m'espera

ah, si pogués fer màgia amb les meves paraules, sí, sí!!!
si pogués ser el mag de les meves paraules

.....

..................................................

ah, si pogués veure totes les variables d’una persona...
tot el que realment podria fer en aquest moment
aquesta persona... si hagués pogut optar a la vegada
a totes les seves opcions.... a totes les seves indecisions..

ah, si una persona pogués viure

totes les seves oportunitats a la vegada...

si la vida realment pogués ser
totes les oportunitats que es tenen per viure... .

ah, si pogués viure.. jo....

amb totes les meves certeses
i totes les meves incerteses......

ah, si pogués caminar davant de tots els meus dubtes...

si pogués fugir i arrencar totes les meves pors... ah..

ah, si pogués veure la vida congelada

des de fa milions i milions d’anys.....

ah, si pogués veure tota la meva vida congelada
en un bloc de l’Àrtic..... ah, tot el meu silenci....
ah, tota la música del meu cor.. tota aquesta música
que m’arriba del mar..... ah, .........

ah, ah.... si el meu cor provingués del gel....

ah, si els meus ulls poguessin haver estat creats pel sol...

ah, si pogués trobar l’origen de totes les coses.. ah, sí!!..

ah, si les meves mans

fossin els brots d’un arbre...

ah, si pogués sentir la meva vida dels líquens....
ah, si pogués veure la meva vida microscòpica....
la meva vida que estic vivint a gran escala....

ah, si pogués veure totes les meves cèl·lules,
actuant ..... com jo estic actuant

ah, si tot això que sento

fos el gran descobriment científic del segle....

ah, la ciència, tota la ciència que sento,
tota la ciència que es manifesta per tot el meu cos

ah, tota la ciència que s’expressa i que puc sentir

ah, si pogués descobrir tota la ciència del meu cos...
si pogués sentir totes les meves reaccions,
totes les meves metastasis....

i tot el que passa dins del meu cos.... ah, ah.....

ah, si pogués sentir tots els meus nervis concentrats
en un punt central del meu cos.... ah, ah....
ah, si pogués veure com tots els meus nervis
i tota la meva força corre cap a un punt determinat, ah

ah, ah, si pogués entendre tot el meu cos, ah, ah

ah, si pogués trobar totes les meves relacions científiques,
si pogués veure la meva vida dins de tota la ciència...

ah, tota la meva ciència i tota la meva vida per conèixer

ah, si pogués expressar tot el que sento a l’instant mateix
ah, si no m’hagués d’esperar ni un moment
a expressar tot el que sento, ah

ah, si pogués ser una màquina de sentir el temps, ah

ah, si pogués expressar i dir tot el que sento
en el moment exacte que ho sento i ho veig, ah, ah...

.......

...... camins i pedres....... i núvols..... (pàg. 72)

ah, si tot el que sento és la realitat que em crida....

ah, si totes les paraules que veig
fossin totes les realitats que m’impulsen
a trobar el sentit de totes les coses....

ah, si la realitat que veig... fos tot el que sóc...
si totes les paraules que s’amaguen dins la ralitat fossin tota la meva realitat que estic buscant....

ah, ah..... ah, si tota aquesta llum que sóc.....
fos tota aquesta llum que veig....

ah, tots els meus sentiments que trobo de mi
fora del meu cos...

ah, tota aquesta veritat que sóc.... fora de mi....

totalment allunyada del meu cos.....

ah, tota aquesta física meva.... existent....
expressant-se... fora de tot el que sóc.....

ah, si no pogués sentir el meu cos com una realitat
tradicional...... com una realitat aparentment convencional..

ah, si pogués sentir tot el que sóc... actualment.. si pogués veure tot el que sóc artificialment....

ah, si pogués sentir totes les meves vides tecnològiques...
... les meves vides comercials... farmacèutiques....
... les meves vides nacionals... internacionals....
... totes les meves vides sense fronteres.. sense res....
... les meves vides clandestines.... ambulants....
.... les meves vides no oficials....

ah, si pogués sentir la meva vida no oficial......

ah, si pogués sentir la meva vida no autoritzada per mi...
ah, si pogués acceptar totes les meves vides...
totes les vides que tinc... per tots els altres... ah, ah...

ah, si pogués fer un estudi sobre tots els sentiments...

si pogués dedicar la meva vida a estudiar
els sentiments humans.... reals.... actuals....

ah, si pogués sentir totes les pedres
que volen expressar els sentiments ....

ah, si pogués estudiar un grup de persones..... ah.....
ah, si pogués estudiar una sola persona.....

si pogués estudiar tots els seus sentiments....

totes les seves influències.... totes les seves etapes....

tot el seu origen científic....

ah, si pogués dedicar tota la meva vida
a estudiar i entendre al vida d’una sola persona....

ah, si pogués fer el gran llibre..... el llibre interminable
que requereix una persona per poder-la entendre

ah, si pogués acceptar tots els sentiments humans...

..

..... Camins i núvols ............... (pàg.69-70)

.... jo vull caminar pels boscos i no sentir res de mi...
no.... jo vull sentir el silenci dels arbres...
sentir com els arbres em respiren
i senten les pulsacions del meu cos.....

ah, si pogués sentir com tota l’aigua que tinc
s’ha anat fent de totes les pluges del temps....

ah, si pogués veure com tota aquesta pluja que cau..
un dia es trobarà dins del cos d’una altra persona....

ah, si pogués sentir realment totes les meves connexions...
ah, si realment pogués sentir el sentit real de la vida... ah..

ah, si pogués estimar la vida, només la vida real.... ah...
ah, si pogués separar la vida real de la vida artificial.. ah..

ah, si només pogués sentir la vida real.... ah, ah....
ah, si només pogués viure la meva vida real.... ah, ah....
ah, si fos feliç..... només sentint la meva vida real..

ah, si no pogués sentir res per la meva artificial....

ah, si no pogués sentir res per la meva vida radioactiva....

ah, si pogués veure tota la vida que tinc fora de mi....
si pogués sentir totes les meves possibilitats reals....
si pogués veure la meva vida real fora del meu cos....

ah, si pogués viure la meva vida real
fora del meu pensament...
ah, si el meu pensament realment no fos meu..

ah, viure sense pensaments, ah, QUANTA LLIBERTAT

..........ah, ah, ah....

ah, si tot el que sé.... no és meu...
si tots els meus sentiments tampoc són meus....
si tots els meus sentiments són moviments d’atac...

ah, si tot el que sento... és una forma de no sentir
la meva veritat humana... ......

ah, si tot això fos veritat, quin dolor més universal..

ah, si la meva vida.... és una altra cosa.... ah, ah...

ah, si tot el que he anat sentin
fos una forma d’enganyar el meu cos....

ah, si tots els meus sentiments m’enganyen... ah....

ah, si .. jo.. fos... un simple objecte... un simple cos..

ah, si ... jo... realment.... no pogués dir res... ah, ah...

ah, si totes les paraules que dic... són les paraules
que em fan dir tot el que senten elles PER MI... ah, ah....

ah, si la realitat fos el narrador real de tot el que sento..

ah, ah..... ah, si totes les COSES que veig fossin estímuls....
reaccions químiques.... encadenaments emocionals..

FRAGMENTACIONS MENTALS del meu cor
estímuls que m’impulsen a expressar aquests estímuls...

ah, si les paraules estiguessin dins mateix
de tota la realitat que jo penso... que sento....

ah, si tot el que sento.... fos una suposició.... ah, .....

.......................................................................

totes aquestes capes de la memòria que no vull sentir... sí.
tota la memòria.... tota la nostàlgia pel dolor... sí... no..

tota la memòria del silenci que no vull sentir.... no....
..... totes aquestes vides que veig per la ciutat...
totes aquestes ombres que viuen del passat....
totes aquestes persones que es recreen amb les coses
del passat.... amb les coses que ja han passat...

ah, ah.... totes aquestes persones

que veig un diumenge al matí... sí, sí.....

tota aquesta nostàlgia que sento de mi...
aquesta tristesa per no recordar els meus dies de silenci..
passejant per la ciutat.....

passejant jo i els meus diumenges pel matí....
passejant per la ciutat amb tots els meus records..

ah, quantes vides i quantes formes de sentir la vida, ah...
ah, quants sentiments que s’acumulen en els calendaris...

sí, quanta memòria trística té el mateix diumenge al matí..

.... quant de dolor ha de suportar el diumenge...
per totes aquests persones que viuen del passat...

ah, quan de dolor han de suportar tots els diumenges
i tots els divendres i tots els dimecres
per totes aquestes persones que viuen del passat, ah, ah,

ah, tota aquesta pluja que voldria per esborrar
tots els meus records i tots els meus dolors..... ah, ah,

......................................................................................

ah, PER QUÈ NO EM DESPULLO sota la pluja
i vaig sentint com tots els meus records van caient
i van lliscant damunt el meu cos.... ah, ah...

ah, per què no em despullo i vaig sentint la pluja
damunt el meu cos... ah, ah, ah... per què no puc veure
com tots els meus records van caient damunt el meu cos, eh

per què no puc veure com tots els meus records
m’acaricien la pell, eh?.... eh?....

per què no puc sentir com els meus records
s’obliden de mi.... eh?.....

per què no puc sentir

com tots els meus diumenges al matí
i tots els meus divendres.... i tots els meus dies....
desapareixen de mi..... amb tota la pluja....

ah, quanta pluja necessitaria
per oblidar tots els meus records... ah, pluja, ah, ah....

jo vull tota la pluja per oblidar tota la meva vida... sí
jo vull sentir totes les gotes de la pluja... netejant
els meus records... les ferides que encara tinc dels records..
sí, sí.... jo vull sentir tot el meu cos net....
sí, net de records i net de ferides... sí.....

jo vull sentir tot el meu cos dins de la pluja.... sí... sí...
jo vull veure com tots els meus records es van filtrant
a la terra... sí, sí... jo vull veure tots els meus records
que corren pels rierols... i per les rieres del meu poble...

sí, sí.... jo vull veure tota la meva vida corrent
per tots els rius i per tots els bassals... sí, sí.....
jo vull sentir la meva vida.... i el meu passat....... sí...

jo vull sentir la meva vida...... allunyada del meu passat....
sí, sí..... jo vull veure com creixen els camps... sí, sí...
sense sentir com tots els meus records estan dins
de tots aquests camps i de tots aquests boscos....

...................................................................................................
.................................................................................................

sí.... la meva vida amb tota la força del surrealisme... sí...

sí.... el meu futur que he descobert en un poema antic.. sí..

sí, sí, tots els móns que he sentit realment com a meus....
tots els móns abstractes.... que he vist en la nit inacabable..

sí, tota la meva vida que veig... fora de la terra....
mirant la nit de l’univers... sí, sí......
el meu cor que encén el sol.... del matí....
sí, tota l’encesa de l’espai universal...

sí, sí.... totes les bombetes i totes les llums de l’univers...
sí, tots els dibuixos que veig entre les galàxies...

sí, tots els miracles que no veig com a propis... sí....

sí, el meu cos abstracte que sento, travessant una galàxia..
sí, el meu cos, sortint de milions i milions d’estrelles
que estan naixent del meu cor.....

sí, tot el foc que està rajant del meu cor.... sí, sí....

sí, sí... tot el que podria dir.. de totes les realitats.... sí..

tots els anuncis astrals que expressen la meva vida.. sí....

ah, totes ..................................................

ah, totes aquestes paraules reals, ah, les meves paraules...

totes les coses que em venen al cap de forma automàtica.... sí, tots els meus sentiments que es disparen.... sí...

tot el que veig i tot el que disparo amb els meus ulls...
si, les meves paraules que escric....
els cops que dono a l’aire.... amb les paraules...
les meves paraules... com si fossin projectils...
les paraules..... projeccions de formes que surten
de dins dels meus ulls... sí, tot el que sento,
la forma que tinc de sentir les coses, les meves paraules
que surten corrents des de tot el meu cos....

sí, les meves paraules i el meu cos.... sí..
les formes dels meus sentiments, les meves formes de ser
sí, les meves paraules que projecten la meva manera, sí
totes les meves formes de ser que veig fora dels meus ulls

sí, tot el que veig, tot el que sóc i tot el que sento... sí....
totes les paraules que veig en totes les meves formes de ser

sí, tots els sentiments automàtics... el meu cos.. sí...
els meus sentiments que surten d’una ràfega de metralla
que surt dispara.... automàticament....
sí, tota la realitat que sento.... que m’arriba també
com si fos una metralleta.... sí, sí....

totes les armes..... tota la violència de les paraules.. sí...
sí..... tot el que sento dels altres.... la meva violència.. sí..

CAMINS I NÚVOLS (pàg.63-65)

ah.... ah, veure totes les persones que es desplacen
amb cotxe..... com un acte criminal..... ah, ah....

ah, veure tots els impactes humans de tots els actes...

....ah, veure com arriba realment l’hivern, ah...
veure la paraula hivern dins del mateix fred que sento...

ah, poder veure totes les paraules que sento.. ah, ah....
ah, poder sentir totes les imatges amb paraules... ah...

ah, ah, ah!!!!!!!!!!!!!.... sentir tots els meus crits
en formes reals de llenguatge.... ah.....
ah, poder veure tots els meus actes amb paraules, sí...
totes les paraules que vaig vivint, sí...
sentint totes les paraules que vaig donant, sí....
totes les paraules que realment sóc..... sí...

sí, veure totes les paraules que sóc..... sí....

ah, poder veure totes les paraules que sento
dins de totes les imatges que m’il·luminen.... ah...

ah, veure totes les paraules que vaig creant.. dins... ah...

ah, tots els meus desequilibris que sento caminant...
com si realment estigués aprenent a caminar, ah, ah....
com si estigués aprenent a escriure... a sentir....
a veure la meva vida.... com un acte d’amor... sí...

ah, totes les paraules que sento dins del meu cervell...
ah, totes les paraules que veig dins del meu despertador...
ah, tots els crits que puc sentir... tots els nervis
que podria arribar a escriure dins del meu despertador....

ah, tots aquests poemes visuals que veig, reals, poètics....
ah, tota aquesta imaginació que veig de les coses...
ah, tota aquesta eufòria que veig.. ah, ah...

ah, tots aquests estats mentals de la matèria.....
totes aquestes matèries que donen sentit al buit, ah..

ah, tota aquesta psicologia que veig en les pedres, ah...
tot aquest poder que sento en totes les coses, ah,
tots aquests impactes que veig, que sento, que m’arriben....

ah, tota la música que m’arriba des del mateix cos....

ah, totes aquestes facilitats que puc sentir del meu cos
per sentir universalment el meu cos...

ah, tota la meva vida, inventant la meva vida
ah, tota la meva existència, sentint coses que no són reals...

ah, totes les coses que són i no són reals.... sí....

ah, totes les realitats que formen els arbres per viure..
ah, tots els paisatges que han format els arbres per mi..

ah, totes les realitats que són reals des d’una pedra..
ah, totes les opinions que tenen totes les pedres,
ah, totes les pedres opinant sobre totes les notícies del món

ah, tota la meva vida que puc sentir
des de totes les paraules que dic per poder sobreviure....

sí, sí, tota la llum que existeix ... per sentir jo la llum.. sí..
tot el que existeix realment per altres coses... sí....
jo, existint per aquesta ciutat, per aquest ciment...

sí, si, jo, existint perquè pugui existir el meu poble...

sí, sí.....jo, existint... perquè existeixin les fàbriques....
sí, les meves fàbriques que embruten el meu aire, sí, sí..
existint perquè tot sigui més real i més falç.... sí...

jo, existint.... perquè no pugui existir cap pregunta...
sí, existint, jo, sense cap dubte, sense cap conflicte.. sí..

jo, existint ... perquè puguin existir les fronteres.. sí..
jo, existint perquè puguin existir totes les coses
que realment no existeixen..... sí, sí.....

sí, totes les coses que inventen el meu cos i la meva vida...

sí, totes les coses que existeixen perquè jo pugui existir...
sí, totes les coses que no puc sentir .... sí...
la meva vida física que no puc..... sí.... sí...
tot el que dic sí, sí..... per sentir l’afirmació de la vida... sí

ah, totes les realitats que es poden descobrir
des de dins de totes les coses, sí
totes les realitats que només es poden viure des de dins

ah, tots els noms de les meves amants
que veig en totes les fulles d’un arbre..... ah, ah....

totes aquestes pel·lícules on he descobert la meva vida..
sí, totes les coses que he descobert de mi en els altres...

sí, sí... tots els meus somnis que he trobat en la pintura...
en els quadres on he vist la meva vida.. REAL..... sí...

CAMINS I NÚVOLS (pàg.60-62)

ah, poder veure la meva vida en una obra de teatre antiga,
poder veure la meva vida reflectida en una gota d’aigua,
ah, poder veure el meu cos en totes les coses que veig

ah, poder sentir tot el que sóc, viatjant per tot el món

poder recordar el meu poble com la ràbia personaficada
ah, tota la ràbia que sento, tota l’agressivitat de la nit
quan els sentiments s’expressen amb l’alcohol, ah, ah..

ah, tots els records que podria inventar del meu poble
tots els records que continuen vius entre els xiprers
del cementiri, ah, tota la ràbia mineral del meu poble...

ah, tots els contrastos que després sento, ah, ah, ah....
ah, tota la tranquil·litat que sento pels matins... ah...
tot aquest aire que m’arriba de les muntanyes....
tot aquest aire que ha llepat la terra, les herbes, els arbres

ah, poder sentir aquesta tranquil·litat de l’aire..
tota aquesta bellesa que em porta l’aire del matí.....

ah, sentir tota aquesta energia del sol, ah, sentir el sol
ah, sentir la la llum caminant tranquil·lament
pels carrers del meu poble ah, tota aquesta felicitat
de no trobar a cap ombra humana pels carrers..

ah, tota aquesta felicitat que no s’expressa mai...
perquè la felicitat no s’expressa mai en el meu poble....
un poble que treballa per la felicitat del món, ah, ah, ah!!...

ah, tots els records que tinc del meu poble, ah!!!!!....
ah, totes les magdalenes que m’hauria de menjar, ah, ah!!..
ah, tot el que hauria d’engolir per sentir
les vides d’aquestes persones d’altres pobles
que han produït totes aquestes magdalenes
perquè pugui recordar la vida automobilística d’Alain Prost

ah, recordar el Renault 5 del meu pare, els dies a la platja
ah, recordar el seu cotxe... com una forma de temps....
ah, poder veure tots els cotxes d’aquella època
com una forma de viure tranquil·lament el temps, ah, ah..

ah, sentir totes les coses que recordo quan veig
un cotxe de la meva infància.... ah, sí, sí,
sentir aquella alegria que jo mateix de nen sentia
en veure l’alegria d’aquells barris humils, ah, sí, sí...

ah, sentir la vida sentimental del meu barri, ah, ah....

ah, poder sentir la llibertat que em donen les persones
que em controlen... ah, poder sentir el meu control
sobre tot el control mental que creuen tenir....

ah, poder recordar el meu poble com una presó religiosa...

ah, ah, poder sentir l’atracció d’aquests ulls...
d’aquest poble.... d’aquesta història.. d’aquesta infàmia....

ah, tota la ràbia que sento ara... ara que comença l’hivern...

ah, poder sentir totes les coses que vaig sentir a l’estiu
de forma totalment contrària a com les vaig veure... ah...

ah, sentir com el meu cos corre entre les fileres
de tots els ceps que s’estenen per totes les vinyes...
ah, poder córrer entre les ombres de tots aquests camps, ah

ah, sentir el meu cos com tot l’aire que ocupa
totes aquestes extensions de terra, ah, quin plaer..

ah, sentir la meva vida.... corrent amb bicicleta...
veient el meu cos, cansat de tanta fatiga que suporto....
ah, veure com el meu cos es va fent .... amb la fatiga...

ah, veure tot això i després sentir tota l’agressivitat
de tots els conductors.... ah, veure la violència
de la velocitat..... l’ús que es fa de la velocitat....

sí, sentir la velocitat com un acte de violència, sí..

.

CAMINS I NÚVOLS (pàg. 56 i 57)

.

.

sentint el meu cos, embrutant l’aire, sí...
sentint el meu cos com una matèria contaminant
per tot el que estic sentint..... sí..

sentint el meu cos com una ferida
per aquesta veritat que estic sentint del meu cos...

sí, sentint el meu cos com una metàfora del món
sentint la ferida mental del meu cervell... sí...
sentint com tot el món entra dins d’aquesta ferida
i contamina tot el que sento... tot el que sóc..
tot el que faig...

sí, sentint tot el món dins de tot el meu cos.... sí...

sentint el món com una multiplicació de sensacions
per viure... de sensacions que s’eleven

a totes les riqueses..
de sensacions que s’equivoquen...
de sensacions que pretenen posseir la vida artificial..

sí, totes les meves sensacions burgeses.. sí..
totes les meves sensacions de consum....

de possessions...

el meu cos com si fos una terra que vaig colonitzant... sí..
el meu cos que veig des de lluny... el meu cos que crido...
eh, cos.... cos meu.... que et veig des del mar.. terra meva..

eh, cos de la terra i del mar que vull descobrir
per clavar una bandera.... sí, sí.... tota aquesta malaltia
de les banderes que he clavat damunt el meu cos..... sí...

sí, jo sento tota aquesta malaltia per posar nom

a les coses i poder diferenciar

totes les coses que sento com a meves..

ah, tota la malaltia que sento del llenguatge....
aquest llenguatge creat per posseir les paraules...
les definicions... les separacions..... sí....

tot aquest llenguatge que serveix

per garantir el poder i la misèria....

ah, tot aquest llenguatge utilitzat pels reis i pels Déus....
ah, tot aquest llenguatge per negar a l’origen mateix
del llenguatge.... tot aquest llenguatge limitat... tancat...

tot aquest llenguatge dels símbols...
tot aquest llenguatgisme... tot aquest paraulisme.....

ah, tota aquesta retòrica del simbolisme simbolitzat... ah..

ah, tot el meu cos que sento perfectament simbolitzat...
tot el meu cos estructuralment militar.... sí....

tot el meu cos com si fos un exèrcit que ocupa la llum
i totes les terres que no tenien nom..... sí....

el meu cos.... com l’arma més perfecte per posseir
i destruir totes les coses que desitja...

sí, el desig del meu cos... sí, sí, el meu cos militar...
totes les armes que tinc dins del meu cos... tots els escuts..
totes les màscares que tinc per amagar tot el que faig...

sí, tot el que realment faig en el fons
de tots els meus actes... sí, tot el que faig des de dins meu..

sí, sí..... totes les meves accions militars.....
el meu cos com si fos una colònia.... un exèrcit invisible
dins de la llum.... sí, un exèrcit que penetra els somnis
de la ciutat i dirigeix el tràfic de la nit.... sí, sí..........

el meu cos..... com la meva garantia del meu esclavatge...

sí..... el meu cos..... com una cadena contínua de fets
que em dominen...

sí, tot el que penso .... que domino..

sí, totes les mentides que em crec

per sentir-me lliure

.

CAMINS I NÚVOLS (pag. 52 i 53)

sí, tot el que sóc.... és tot el que agafo

amb el meu cos...

sí, tot el que sóc... és tot el que vaig agafant..... tot!!

... el meu cos està fet de totes les relacions
que sento i no conec...
de tots els meus lligams que conec i no sento...

sí, jo estic fet de totes les coses que m’imagino.. sí...

el meu cos és una paret on els nens venen a plorar....
sí, el meu cos és una paret simbòlica...
tot el meu cos és un fet simbòlic....

tot el que sento... també... tot el que veig.....
tot és un símbol de tot el que no puc sentir.... sí.

sí... tot el que sóc.... és tot el que agafo

amb el meu cos... sí... tot el que sóc...

és tot el que vaig agafant..... tot!!.....

... el meu cos està fet de totes les relacions
que sento i no conec...
de tots els meus lligams que conec i no sento...

sí, jo estic fet de totes les coses que m’imagino.. sí...

el meu cos és una paret on els nens venen a plorar....
sí, el meu cos és una paret simbòlica...
tot el meu cos és un fet simbòlic....
tot el que sento... també... i tot el que veig.....
tot és un símbol de tot el que no puc sentir.... sí, sí....

el meu cos és una paret on els soldats aprenen a matar...sí..
els nens-soldats aprenen a matar davant la meva paret.. sí...
jo sóc la crisi humana... sí, sí!!!!......
jo sóc el símbol de tota l’economia mundial.... sí, sí!!!....

jo sóc totes les armes que s’estan fabricant ara,
en aquest moment per tot el món.... sí, sí.....
tot el món fabricant armes per destruir tot el món

(....)

.... jo ara torno al món...
tot el que m’ha fet el món...

.... ho torno amb paraules... amb sentiments.......
sí, sí..... tot el que m’ha donat el món per viure
ara jo ho retorno.... sí, jo ara dono el meu cos a la llum...

ah, ciència de l’amor, ah, ciència de la vida, ah, ah,
ah, ciència del temps, ah, ciència de l’aire, ah, ah,

... jo dono tota la meva alineació mental al món... sí..
... jo dono totes les meves justificacions
de tots els crims que he fet, sí!, perquè em perdonin..

sí, jo vull el perdó de tots els psicòlegs, sí....

sí!!! els psicòlegs són amics de la meva ràbia... sí!!!
els psicòlegs senten la mateixa ràbia.... sí.....
senten les meves causes.. la mateixa violència... sí..
els psicòlegs senten compassió pel meu cor criminal..

.. els psicòlegs entenen el meu dolor i el meu odi... sí....

sí, jo vull el perdó de tots els psicòlegs, sí....

sí!!! els psicòlegs són amics de la meva ràbia... sí!!!
els psicòlegs senten la mateixa ràbia.... sí.....
senten les meves causes.. la mateixa violència... sí..

els psicòlegs senten compassió pel meu cor criminal.

.. els psicòlegs entenen el meu dolor i el meu odi... sí....

.

CAMINS I NÚVOLS (pàg.50-51)

Aleshores, per què que l’odi no provoca
automàticament la mort a la mateixa persona
que sent odi per la vida?
Eh, per què no? Ah, quantes morts evitaríem?

Si l’odi fos un sentiment automàtic d’automort,
la vida, l’autovida, seria la més gran perfecció de l’espai.

Sí, sí! Ah, si pogués sentir odi per una persona
i automàticament morir. Sí, sí, quanta perfecció!

Ah, si la vida amorística fos real.

Aaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhh!

Sí, jo sóc tota aquesta ràbia humana
que es desprèn de mi
i de totes les altres persones
que em lliguen les emocions. Aé, aé!

Jo sento el meu cos lligat a tots els sentiments
que corren i es desplacen per tots els ambients.

Jo sento el meu cor en el cor de totes les persones.
I, de fet, ja no sé el que sento, tot el que no sento.

Jo sento totes les persones que senten coses.
Jo sento totes les coses que se senten. Sí, totes!
I totes les coses que sento.. són molt contradictòries...
sí, totes les coses que sento... són absolutes..

Sí, aquest sóc jo. Jo sóc una central atòmica
de magnetismes i rodes que giren dins d’un quadrat.

Sí, jo sóc un museu de sensacions humanes absolutes,
un museu de sentiments, el museu de l’odi,
el museu que té un passadís secret cap al museu de l’amor.

Sí, sí, jo sento el meu cos com una urna que absorbeix.
Sí, jo sento el meu cos com si visqués l’osmosi.
Sí, jo tinc tot el meu cos de vàlvules que absorbeixen
tota la realitat. ....sí, jo tinc tot el meu cos d’esponges.... sí, tot el meu cos.... és una esponja immensa.... sí....

.... el meu cos és un magnetisme que sent
tot el que està passant al món... sí.....

tot el meu cos... és tot el món que sento
com si fos l’esponja del meu cos... sí, sí....

.... el meu cos.... és una aspiradora industrial... sí....
tot el meu cos està fet d’obertures.... de forats ...
de trampes..... de reixes que es camuflen....
d’imants que van absorbint i acceptant
totes les trampes del món.....
tot el que està passant al món...
per ser jo.... aquesta trampa de viure en aquest món.. sí..

.... el meu cos... està fet de tota l’acceptació humana
de la realitat..... sí, sí... jo sóc el món que accepto.... sí...
...............................................................................

.. jo visc.... perquè realment accepto la meva vida...

sí... jo visc en aquest món perquè accepto aquest món
...... de la manera que ha estat creat... sí, sí.. si!!!!....

jo accepto el meu cos.... tal com ha estat estimat... sí....

jo dic sí.... sempre sí..... i no puc dir res més... sí, sí..

... jo sóc el resultat final de totes les afirmacions..
.... de totes les acceptacions humanes per viure en aquest món mecanitzat..... aquest món mental

.

CAMINS I NÚVOLS (pàg.53 i 54)

el meu cos és una paret on els nens
venen a plorar....
sí, el meu cos és una paret simbòlica...
tot el meu cos és un fet simbòlic....
tot el que sento... també... i tot el que veig.....
tot és un símbol de tot el que no puc sentir..sí

el meu cos és una paret on els soldats
aprenen a matar...sí..
els nens-soldats aprenen a matar
davant la meva paret.. sí...

jo sóc la crisi humana... sí, sí!!!!......
jo sóc el símbol de tota l’economia.... sí, sí!!!

jo sóc la mort del capitalisme... sí, sí....
jo sóc totes les armes que s’estan fabricant,
en aquest moment per tot el món.... sí, sí...
tot el món fabricant armes per destruir
tot el món..... sí..

jo sóc totes les mines anti-persona
que s’estan fabricant per Spain....

sí ESP.. la eña .... la ena de la neu artificial....

sí, jo sento entusiasme
per tanta absurditat lingüística..
per tanta neu artificial que es fabrica..... sí, sí

jo sento el meu dolor dins d’una nevera buida
... sí, sí....

sí, sí, el meu cos és tota una lamentació....
un crit que corre per les parets de totes les cases
.... sí, sí...
un crit que es pot sentir dins de totes les parets
.... sí, sí...

un crit que coneix les misèries de totes les cases...
un crit que no accepta cap excusa pel dolor.....
no, no...

el meu cos és un mur que separa la llum de la nit
.... sí...
el meu cos és el gel que no es desglaça mai..... no

el meu cos és la tortura de totes les presons de Xina....
si... el meu cos és tota la malaltia humana... sí, sí.....
el meu cos és tota la ingerència que suporta
el meu cos...
tot això que ara expresso a tot el món.... sí, sí....

.... í, í, í...jo ara torno al món...
tot el que m’ha fet al món...

í, í, í.... ho torno amb paraules... amb sentiments...
sí, sí..... tot el que m’ha donat el món per viure
ara jo ho retorno.... sí, ara dono el meu cos a la llum

sí, jo ara dono el meu cos a la ciència de l’amor, sí!!

ea, ea!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

ah, ciència de l’amor, ah, ciència de la vida, ah, ah,
ah, ciència del temps, ah, ciència de l’aire, ah, ah,

... jo dono tota la meva alineació mental al món,sí..
... jo dono totes les meves justificacions
de tots els crims que he fet, perquè em perdonin..

sí, jo vull el perdó de tots els psicòlegs, sí....

sí!!! els psicòlegs són amics de la meva ràbia, sí!!!
els psicòlegs senten la mateixa ràbia.... sí.....
senten les meves causes.. la mateixa violència, sí..

els psicòlegs senten compassió
pel meu cor criminal... sí...

els psicòlegs entenen el meu dolor i el meu odi... sí

.. jo dono tota la por quan canvio de to
.... sí, jo sento tota la ràbia d'un superior meu
per tot el que jo podria rendir encara més
.... sí, a la merda!

A la merda, la meva por i la por de tota la meva veu
quan parlo amb persones que senten ràbia per la vida.

A la merda, les persones de la ràbia,
el món de la ràbia, les noticies de la ràbia,
el disseny i la propaganda de l’odi, a la merda
tot aquest món construït per la ràbi...
milions i milions de persones
que viuen sota aquesta pressió... a la merda!!..

sentint tot aquest cos meu..... de ràbia....
el meu cos com un mirall del món..

sentint el meu cos com un vestit de fils tallats...
sentint el meu cos com a milions de fragments
de fils que s’han trobat per casualitat..... si, sí...

.

CAMINS I NÚVOLS (pàg.44-46)

Sento nàusees per tota la ràbia que m’envolta.
Ah, tot l’odi que veig, caminant per la ciutat,
tot l’odi que passa pel meu carrer i entra a l’autopista
i es propaga per totes les ciutats del món.

Ah, tot l’odi i tota la ràbia que sento del món, ah!
Tot l’odi del món, tot l’odi que fa possible la vida, ah!

Sento coses que seria impossible d’entendre
si no fos un ésser humà.
Sento coses que seria millor no dir.
Sento coses que seria pitjor dir.
Ah, quantes controvèrsies tinc amb l’odi, ah, quants debats.

La humanitat existeix perquè existeix l’odi.

Amb l’odi, sento la fatiga del mateix temps,
la fatiga que ha de sentir el temps pels éssers humans.
Ah, si poguéssim saber la fatiga que ha de tenir el temps.
Ah, si poguéssim sentir la fatiga que sent la llum,
la fatiga que sent l’aire, la fatiga que senten els arbres,
la fatiga que sent la terra sobre l’espècie humana. Ah, ah!

Sento coses humanes que no són reals,
que són impossibles d’entendre.
Amb l’odi, la realitat es torna impossible de sentir.

Per la ciutat, sento tanta violència .. que no veig res.
És impossible poder veure alguna cosa amb l’odi.
Amb l’odi no es pot sentir ni la llum. Res.
Amb l’odi tot s’anul·la i tot queda tallat.
Amb l’odi tot desapareix de la llum.
Amb l’odi no pot existir res, ni el mateix odi existeix.

Amb l’odi, totes les coses tornen al no-res,
tornen al seu punt d’origen,
abans que existís el mateix no-res.

Amb l’odi, res, no es pot fer res.

Amb l’odi, veig una rosa i no puc sentir res.

Amb l’odi, veig uns germans que s’estan discutint
mentre la seva mare és atesa per un metge d’urgència.

Amb l’odi, sento la indignitat humana.
tot el menyspreu a la vida, tot l’origen del dolor i la mort.

AMB L’ODI HO PUC VEURE TOT
i si ho veig tot, a través de l’odi, realment no veig res.

Amb l’odi, veig com una mare crida al seu nadó
que plora. Amb l’odi, veig escenes típiques,
retrats d’època, postals de Nadal, estampes de fum.

Amb l’odi, veig com els ganivets brillen en els ulls.
Amb l’odi, veig paraules que tallen com ganivets.

Amb l’odi, veig nens de cinc anys, educats amb odi.
Amb l’odi, puc veure tota una ciutat contaminada.

Amb l’odi, expresso tot el que veig de l’odi internacional.

Amb l’odi, veig la història sintètica de l’Home.
Amb l’odi, veig tradicions i modernitats.

Amb l’odi, es poden entendre les lluites pel poder.
AMB L’ODI ES POT ENTENDRE EL CAPITALISME
I TOTS ELS ALTRES SISTEMES DE VIDA.

Amb l’odi, va néixer el primer crit del dolor.

AMB ODI TOT ÉS DOLOR.

Amb l’odi que sento, caminant per la ciutat,
podria caure pel carrer i ningú m’atendria.
Ah, quina satisfacció, poder comprovar l’odi de la ciutat.

Amb l’odi que sento i que també expresso,
em podria morir i tampoc passaria res,
perquè amb l’odi tot és res.

Ah, quin avorriment significa l’odi per mi.
Ah, quanta repugnància sento pel meu odi
que m’arriba des de tots els racons foscos de la ciutat.

Ah, quanta repulsa sento amb la ràbia, ah,
quanta antipatia demostro amb l’odi que m’envolta.

AMB L’ODI NO PUC ESCRIURE CAP PARAULA,
tot i que ara ho estic demostrant
per demostrar tota la meva part contrària.

Amb l’odi, no puc veure els núvols que porten la pluja.
Amb l’odi, no puc sentir la música damunt la terra.

Ah, amiga meva, com es pot expressar tanta ràbia?
Com podria explicar tota aquesta ràbia del món,
si no es sentint, jo mateix, tota aquesta ràbia?

Ah, com és possible, que senti un amor immens per la vida
i, a la vegada, m’arribi tota la ràbia del món,
tota la violència que es porta,
tota la ràbia que existeix de veritat?

.
CAMINS I NÚVOLS (pag.40-42)
.
Ah, si pogués perdre tots els meus matins
per veure tots les meves tardes,
la meva vida entra la llum que passa
pels núvols de la tarda.
Ah, si pogués sentir alguna cosa real, pròxima, distant.
Ah, totes les meves creences i totes les meves descripcions
per no creure absolutament en res.
Ah, totes aquestes paraules que dic
per no creure amb aquestes mateixes paraules.
Ah, tota aquesta coherència lingüística que desitjo.

Ah, tot el meu despotisme, tota la meva arbitrarietat
contra tot el que sento i tot el que vull.

Ah, si pogués sentir tantes coses per oblidar-me de tot.

Ah, si pogués entendre que la meva vida és despòtica
i tirànica, terriblement violenta i opressiva
contra mi mateix. Ah, si pogués sentir
tota la dictadura que practico contra mi mateix, ah, ah!

Ah, quants assassinats perpetraria contra mi mateix.
Ah, quantes PENES hauria de suportar. Ah!
Ah, quantes penes he de suportar per sentir
tot el que veig, per sentir tot el que sóc.

Ah, quints càstigs, ah, quantes privacions
exerceixo contra la meva lliure voluntat.
Ah, quantes coses no em permeto a mi mateix.
Ah, quantes expressions no vull dir. Ah, ah.

Ah, si pogués veure tota l’opressió i tota la repressió
i tota la censura que exerceixo sobre mi mateix.

AH, TOTA PERSONA ÉS UN DICTADOR D’ELL MATEIX.

Ah, si pogués entendre l’autocensura humana.

Ah, si pogués veure com penetra el control sentimental
sobre un mateix, ah, si pogués veure com les persones
es volen demostrar rectes, controlant als altres,
ah, quanta paranoia, ah, quin patetisme, ah.

Ah, si pogués veure els mecanismes mentals, religiosistes.

Ah, si pogués sentir tot el religiosisme,
tota la religiositat religiosista.

Ah, si pogués veure que tots els deixebles d’una causa
són més extremistes que la mateixa Llei.

Ah, si em pogués manifestar contra mi mateix. Ah, ah!

EA! EA!

Ah, si pogués veure tot el que dic, ah!

Ah, si fos sobirà absolut de mi mateix.
Ah, si tingués autoritat per representar-me,
per assumir els meus sentiments,
per expressar tot el que veig.

Ah, si jo mateix no em pogués representar ni a mi mateix.
Ah, si no pogués anar a cap lloc sense defensar-me,
sense lluitar per la meva vida i el meu auto.cos.

Ah, si pogués sentir el meu cos com un destacament militar
que ho arrasa tot i m’arrasa a mi mateix.
Ah, si pogués viure la història oficial del món.
Ah, si el meu cos fos aquesta història militar del món, ah!

Ah, si pogués sentir aquest malbaratament del meu cos,
aquesta desfeta de les meves paraules.
Ah, si pogués veure les meves paraules
com es desfan en el moment de pronunciar-les.

Ah, si pogués sentir aquesta atracció magnètica,
el meu cos com una atracció pel meu propi cos.

Ah, si pogués viure com el meu autocos.

Ah, els meus autoulls.
Ah, poder tenir la suficient llum dins dels meus ulls
per poder-ho veure tot.
Ah, si tot ho pogués tenir
dins dels meus autoulls.
Ah, si tot el món neixes dels meus ulls.

Ah, si les coses fossin realment autosuficients
i finalment s’acabessin tots els equilibris
i totes les relacions entre totes les unitats.

Ah, si pogués tenir el sol dins dels meus autoulls.

Ah, si els meus autoulls fossin la llum que senten les flors.

Ah, quantes coses no podem dir de cap cosa real.

Ah, si tingués els meus autoulls per veure la nit,
la nit que faig amb els meus ulls.

Ah, ah, ah!! Els meus autoulls.... les meves autorealitats.

Ah, tenir-ho tot dins dels meus autoulls. Ah, quina força!
Ah, quin poder, poder viure pels meus autoulls.

Ah, si tot això que sento, ah, si aquest fred que sento,
Ah, si tota aquesta fatiga, fos, realment autosuficient.

Ah, si els meus autoulls fossin pedres..... pedres per tirar.

Ah, si amb els meus autoulls no pogués veure res....
ah, si tingués els meus ulls per no veure res.. ah!!!

.
CAMINS I NÚVOLS (pàgines 36-38)

Ah, si jo mateix pogués ser un auto-cos. Ah!!!

Ah, tot el meu auto-cos, la meva autovida,
ah, ah. Ah!!!!

Ah, si el meu jo pogués ser realment
el meu auto-jo, ah. Ah, si, jo, pròpiament,
pogués ser jo mateix, ah, ah!!!

Ah, si la meva forma prefixada
de jo “mateix” fos real, ah!

Ah, si m’autoacusés de no fer res
pel meu jo, ah, ah.
Ah, si pogués veure que el meu jo
no està atrapat per cap banda, no, no!

Ah, si pogués sentir el temps
com un autoadhesiu,
ah, quin plaer sentir la meva vida adherida
al lloc que li correspon.... aaaaaaahhhh...!
Ah, quin desig de sentir la meva vida...
tota la meva vida en tots els llocs
on sento la meva vida.

Ah, si tot això fos veritat, ah!!!!
Ah, si pogués veure el meu lloc i tots
els llocs que tindria per viure al món,
en tot el món. Ah, si pogués sentir
la meva vida en tots els llocs del món.

Ah, ah, ah!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ah, si pogués viure amb tot el vent, ah,
si pogués córrer dins del vent.... aaaaah!!!

Ah, si la meva vida pogués dependre de mi.

Ah, si tot el que passa en el món fos
autobiogràfic..... aaah,
si pogués sentir tots els drames del matí
com tots els meus propis drames del matí....
aaaaah!.... si pogués sentir tot el món
com tot el meu jo... ah.......

Ah, si pogués sentir tots els nervis
de bon mati, Ah, si pogués sentir
tots els vòmits, tots els espasmes, ah!

Ah, si em pogués morir per tants nervis
que sento, per tants atacs d’angoixa....

Aaaaaaah, si pogués sentir la vida
com un atac propi...

Ah, si pogués conèixer la meva autoreacció.....
si pogués viure dels meus propis impulsos, ah!!

Ah, si pogués viure dins del meu cos
com si fos un auto-clau, ah,
si pogués viure sota una gran pressió.
Ah, si pogués suportar la pressió humana,
tota la pressió tecnològica,
tota la pressió atòmica.....

Ea, ea! Ah, si pogués suportar
tota la força centrífuga de les toneladores
i dels motors industrials.. ah!

Aaaah, si pogués suportar
tota la pressió econòmica!!!!
Ah, si pogués suportar
tota la violència de totes les oficines
de treball, tota la pressió laboral, ah, ah!!

Ah, si pogués sentir la meva immunitat
humana... aaaaaah!

Ah, si pogués acceptar que la vida
no té cap importància...
ah, si pogués acceptar aquesta malaltia
humana.. ah!!!!

Ah, si pogués disposar de la meva autogestió....
Ah, si pogués autoviure a partir
de tota la meva energia
i de totes les meves sensacions
i de tots els meus somnis.

Ah, si el meu autocos em donés l’energia,
si el meu cos tingués els elements
primordials per viure del meu cos...
aaaahhhh.... seria tota una revolució....

Ah, si pogués trobar un sistema biològic,
la mateixa substància que tinc dins del meu cos.
Ah, si tot el meu autocos fos això
i realment pogués viure del meu autocos.

Ah, si la meva vida fos possible
des del meu propi cos.
Ah, quin deliri....
ah, quanta vida totalment lliure... ah..

Ah, si només hagués de trobar un fil elèctric
perquè tot això que sento.... fos veritat.

Ah, si el meu autocos pogués ser la veritat
del meu cos.

Ah, si el meu autocos... pogués deixar ......
..aquests punts suspensius.. per viure.. ah!

Ah, si algun científic..... ja hagués trobat
aquesta formula per viure del propi cos...

Ah.... si per autoviure, hagués de veure
com s’esborra el meu temps
damunt del meu propi cos.............

Ah, si pogués veure el temps del meu cos,
quantes coses canviarien en el món....

Ah, si pogués sentir el meu autoerotisme....
ah, quin plaer,
ah, quin plaer han de sentir les estrelles
per elles mateixes,
ah, quin plaer més universal
ha de sentir el mateix mar...
ah, quin plaer i quantes carícies
s’ha de donar el sol... ah.

Ah, si pogués tenir coneixement
del meu autodesig....
Ah, si no estigués sotmès a cap programa
educatiu, ah, ai el meu desig no seguís
cap ordre superior, ah.

Ah, si pogués sentir la meva autodestrucció,
la vida moderna que estic estic destruint.
Ah, si pogués veure tot el que estic aniquilant
amb les meves pròpies mans.

Ah, si pogués veure la mort que estic creant
.

(29 d'octuber del 08)
.

CAMINS I NÚVOLS (pàg. 10-12)

.

jo, sentint els intercanvis entre el món i jo....

ah, sentint... vivint totes les meves innovacions
per adaptar-me a tot aquest món tant químic.....

ah...tot el meu cos, com un laboratori químic
de sentiments.. d’experiències... d’opinions....
de decisions..... d’incerteses... de neguits...

d’angoixes comercials.... industrials...

ah..... tot el meu cos com un magatzem

de pastilles per l’angoixa...... ah, ah, ah.....

tot jo.. ple de pastilles nervioses.... ple de liti...

ah.... tot el liti pels meus trastorns bipolars....

ah, ah.... tota la febre que sento amb el fred.....

tota la calor.. ah!! .. tota la bogeria

que sento amb tota la meva calma.. ah!..

ah, tot el desig que tinc de matar
en els moments de màxima felicitat....

ah, ah, ah.....

ah. tot el que veig de mi quan sento els altres...

ah... tot aquest horror de veure’m

com un ésser normal.. ah..
.... tota aquesta capacitat de pensar tot el mal
que podria fer... si volgués sentir

i viure en el mal... ah!!!

... ahhh.... tota aquesta violència natural....

de mi i de tots.. .... ahhh..

tota aquesta malaltia humana de matar, callant...

.. jo... tota aquesta atrocitat.....

que podria iniciar.. ara!!..
.. jo... tota aquesta brutalitat...

que podria emprendre.. ara!.
......... totes aquestes accions criminals,

planificades, reals, documentades, històriques,

generalitzades, encobertes,
amagades en el fons de totes les bèsties.......

.... jo..... tot aquest horror que sento....

i que podria ser... si jo volgués.... ARA!!!!....
... jo tota aquesta llum... en guerra... jo i tu.... jo!..
jo.... totes aquestes flors.... violant els meus ulls...
... jo.... tot aquest aire tallant la meva boca......

... jo... TOTA AQUESTA EFICÀCIA.......

contra la meva vida..
... jo... tota aquesta eficàcia de la vida humana.....
..... jo.... tota aquesta foscor humana que arriba
de tota la matèria fosca que domina l’univers.....

JO... TOTA LA MATÈRIA FOSCA de l'univers..

..................................................................SÍ!

ah.. les meves revolucions que començo

amb m i sense mi...

les meves revolucions que mai acabo.. sí!!!..
totes les històries que sdeixo pendent.... sí...

.... ah, la meva vida sempre pendent...
.... ah, la meva revolució per viure ...

ah, les meves crisis que pateixo....

per no fer.. res.... per viure..... ah, ah, ...

ah.... tot el que veig de mi.... els meus mètodes
i els meus errors, les meves il·lusions i la meva por.

ah, sí, sí, els meus mètodes que neixen

dels meus errors..
ah... tot el que m’invento per error....

aaaaah!!!!!!!!!!!!!!

.... ah, tot el que entenc de mi i no accepto ...
tot el que accepto i després no entenc de mi... ah..
aaaaaaa...... hhhhhhhhh...... quants fragments
de la meva vida... corren.. desordenadament
pel meu pensament, ah, quants talls sento de vida

ahhh... les meves controvèrsies amb mi mateix..
les discussions amb el meu pensament geomètric...
aaaah.... tots els meus pensaments que veig frontals..
realment quadrats..... sense marge.... pels errors...
aaaaaaaaaah!!!!!... si pogués viure, deixant espais
pels meus errors.... aaaaahhhh!!!!!!!!!!!!!.....

ah!, com canviaria la meva vida i totes les altres..

.... ah, totes les disputes que tinc amb la meva raó...
.... i la meva raó que sempre s’escapa de mi...
...aaaahhh!!... com m’agrada veure la meva raó...
fugint .... de mi...

ah, com m’agrada veure la meva raó..
corrent pel carril del mig de l'autopista. .... ah....

.ah, sento tot el meu desordre per tantes coses
que no puc dominar.... per tantes coses

que em crec dominar... per tants nervis

que em provoca... dominar...
totes les cartes........... totes les seves causes

..... aaaaah!...

... ah... tots els debats que finalitzo ....

totes les lluites que tinc amb tots

els meus sentiments.... ....

ah, tots els congressos per la pau i la solidaritat
que jo mateix m’invento....

ah, tots aquests debats
mundials, històrics... sense arribar mai
a cap conclusió radical...

ah, si pogués... tenir una sola conclusió radical...
ah, si la meva vida.... tingués radicalitat.. s!!!!!! í!!!

radicalitat de sentir les coses i radicalitat de fer-les...
...............................................
........................................................

aaaaaaaaaaaaaah!!!....

si pogués viure l’amor radicalment.. ...................

ah, qui m’estimaria realment.... qui..................

.............ah, amiga meva, ah!!!!!!!!!....

la meva vida... simple i ordenada....

burgesa i capitalista... aaaaaaaahh!!!..

... ah, si pogués sentir res i viure el meu cos.. ah..

...ah... totes les coses que sento tant diferents....

.

.

(25 d'octubre del 2008)

.

CAMINS I NÚVOLS (pàg. 7 i 8)

.

Passar per un camí ample
i sentir com els meus peus se’n van

cap a tots els camins.
Aleshores veure totes les vides

que deixo per tots els camins................
veure totes les històries que hauria ....
veure la meva vida.... sense por....

veure el meu temps ....

amb una perspectiva real de temps..

tocar físicament el meu cos.....

dins de totes les coses....

veure’m a mi mateix.... dins del temps.....
recollint tot el temps que pugui.....

per posar-lo dins meu
i aleshores viure..... sí, aleshores, sí...

aleshores: dir.. tinc temps i desitjo ... sí!

Veure tot el que podria haver fet i recordar
totes les vides que no he viscut mai....
aleshores.... inventar la meva vida

per tots aquests camins que encara

no han existit per mi...
i aleshores definitivament sí.... viure

la meva vida... que vull...

la vida que puc..... sí......

viure amb totes les meves idees

que tinc per viure..
viure amb totes aquestes idees

que no em deixen....

sí, definitivament, sí.....
sentir el temps en totes les parts del meu cos....
sentir tot aquest equilibri de sensacions i de física....
sentir tots els fils dels meus equilibris...

i viure tot el que realment vull viure...........
sí, la meva generositat per viure .... tot ..
el meu amor i la meva vida.....

tu i totes les persones
que em donen gotes per viure...... dies.....
amor per no enfadar-me...

amor per sentir l’aire del meu cos.....
.... amor per no sentir l’odi de l’altra.....
.... amor per no sentir aquest odi

com si fos el meu odi...

sí, sí, amor, vida mçteva, tota la força.....

... ah, vida meva, tantes coses que puc sentir ....
i que no faig..... ah, tot el que sempre deixo...

ah...... tantes coses que m’envolten ............
tantes coses que canvien les meves percepcions

ah..... veig tantes coses que m’influeixen....
tantes coses que em canvien la manera de sentir..... ah....

sento tantes coses momentànies,

aparentment humanes
que modifiquen el meu estat d’ànim....

que ara tot el que sento.....

són sensacions totalment contràries...
sensacions.... que em sorprenen a mi mateix...

sensacions..... que no tinc cap pretensió de sentir...
sensacions..... que no m’imposo....
sensacions..... que no vull... sensacions que no puc..

sensacions lliures... externes... que modifiquen
tot el que sóc.. sensacions que m’arrenquen el cor....

ah...... sensacions que em congelen.... el cor....
ah...... sensacions que m’enfonsen..... en el buit....

aaah!!... quantes coses transformen tot el que sóc...
aaah!!... quantes coses convulsionen tot el que sento..

aaah.... quantes convulsions i quantes contusions
sento del.... del meu món.... sensacions que sento
com a meves...... que veig i sento fora del meu cos....

..... ahh!.... quanta radioactivitat... .

.

(25 d'octubre del 2008).

.