Andreu Galan i Martí (Alboraia, València, 1980). La seva obra va estar inclosa a l'antologia de poesia jove dels Països Catalans, Pedra Foguera. També ha iniciat un projecte per divulguar la poesia entre els infants, impulsant una revista (http://www.pissiganya.cat/)
Parlem del seu primer llibre. Concepte, tristesa i sorpreses. Les tres paraules del llibre.
Parlem del seu primer poema. Una reflexió poètica. La situació d'un jove que comença a escriure la tristesa del món. Que comença, perquè la tristesa no ho significa tot, ni tampoc ho pot ser.
"Quan res ja no commou (...)
sents bategar un arbre dins del pit"
El segon poema parla de la nit urbana. La seva tristesa, de fet, es projecta en totes les altres coses. La tristesa com a fet totalitzador de somnis, experiències, visions, pensaments, expectatives i diversions. La tristesa com una realiat present i dominant.
"Una certa tendència al suicïdi
es respira avui en aquest bar"
En un altre poema, parla del destí. Sobre totes les coses que ens esperen. El llibre, fet de tota aquesta tristesa, és una successió de fets, de conseqüències tristes que van creant un argument poètic trist. Una tristesa amb sucre. Una tristesa dolça, sento en els seus poemes. Una tristesa tranquil·la. D'aquesta tristesa, neix l'amor pels arbres. L'arbre, per Andreu Galan, és una paraula clau. La seva paraula. El seu amor.
.
.
Els poemes d'aquest llibre estan fets d'una oralitat especial, d'una fonètica expressiva que adquireixen una nova dimensió quan són llegits en veu alta. Els seus poemes guanyen ritme i expressivitat quan són llegits. Moltes vegades es parla d'autors que tenen una poesia complexa i reflexiva, poemes que guanyen, llegint-los de forma intíma. Els poemes d'Andreu Galan, no. No són poemes per la solitud. Són poemes per ser llegits a la plaça. Poemes orals. Poemes públics. Poemes que poden cridar. Poemes que caminen amb la veu alta.
.
.
En un dels millors poemes: "Òbric la mà i n'ix una rosa"; tendrament, Andreu Galan, lluita contra la seva pròpia tendresa, lluita perquè la tendresa continua sent una posició allunyada de la majoria de poetes de la seva generació. En el poema magnífic de la rosa, es veu clarament aquesta evolució dins del mateix poema.
.
.
"Òbric la mà i n'ix una rosa.
És de cendra: mira-la.
Du camisa de força,
transparències,
els pètals més ebris del tàrtar.
Ah, la meva rosa, ella sola balla
enmig dels nius de metralla,
puja vers la sang dels xiquets inerts,
s'inscriu eixordadora en els algoritmes
més confusos del pànic.
.
Èxodes, ventres, horta, llum.
.
Ara besa'm: ompli't de la meua set.
Vine a buidar-te'm.
Però compte, la rosa creix:
va naixent d'escrit en crit.
.
I en ella cresc grapat d'espines."
.
.
Andreu Galan, en altres poemes, juga conceptualment amb les frases fetes i les mou amb el seu cos. Són poemes que semblen postals urbanes, postals de la nit, de la pluja, imatges d'una pel·lícula trista, amb els arbres, sempre amb els arbres, sempre els arbres, expressant-ho tot.
.
.
Apòcrifs del lavabo I, torna a ser un gran poema. Juga també amb pulcritud, amb el llenguatge súblim, i a vegades, el projecta amb paraules totalment contràries.
.
.
"T'amagues rera els ulls"
.
Per exemple, el poema Història de la llengua, que em recorda un poema de Francesc Gelonch, sobre les majúscules, és un altre poema conceptual i sorprenent. El poeta veu lletres en els paisatges. Veu sons i signes lingüístics. Aquesta és la força de la poesia. L'impacte o la sorpresa, la força o la tendresa. En altres poemes, noto un cert to cínic, sense que això sigui un afalac o no. Hi ha també una certa descomplaença a la realitat, un cert cansament. Perquè la vida, amic Andreu, cansa i cansa molt.
.
.
Els seus poemes d'amor són -ho crec així- els més esplèndids.
.
"He tocat els teus pits, tan plens de tu"
També m'agrada els seus poemes sorprenents que cerquen una altra realitat. Perquè la realitat s'ha de cercar, de descobrir-la, inventar-la, omplir-la, si es pot, d'alegria.
"Jo sóc la meua lluita.
I cada nit, des del llit, escolte l'ombra
callada del meu rellotge d'arena."
Un dels grans poemes d'aquest llibre és Llenguatge.
"T'enyore des del present d'enyorar.
I des del futur, des de l'imperfet,
des de la flexió verbal i les persones del verb.
T'enyore ahir, despús-demà,
entre dies faeners, calendaris caducats
i meló de tot l'any.
T'enyore en gaèlic, en basc, en esperanto.
En clau de fa, en si bemoll menor,
en saxo, en sexe, en piano,
en Kind of Blue, i Sarah Vaughan.
T'enyore groc, verd, gris.
T'enyore sense llenguatge, sense idioma."
Andreu Galan
Cansat de diumenge
Edicions La Breu
Col·lecció Alabatre
2009. Barcelona.
ISBN. 9788493715250
