. CANT A LA TERRA (últim capítol)

Ah, veure la nit per ferir tots els meus crits..
.... ah, tallar una rosa amb un crit
i lluitar perquè la ferida estigui oberta
i tu puguis entrar dins del meu cos
i puguis acariciar totes les ferides del temps.

Ah, amiga meva, la lluna que em portes amb els ulls,
els camins que m’ensenyés amb el cos,
les pedres que em poses dins dels ulls,
les ferides que il·lumines amb les paraules,

... ah, quantes coses innombrables podria dir.. ah!

Ah, amiga meva, massatgista del meu cor,
professora de la bellesa,

de tota la bellesa que veig amb tu,
jardinera de les teves plantes que viuen sens aigua.

Ah, amiga de tots els meus records d’abans de nèixer,
portadora de la llum, investigadora del temps,
dona que m’acaricia el cor per dins, des de dins del bosc.

Ah, la teva mà que arriba amb la força del mar
i m’arrenca la fatiga dels ossos,
la fatiga de tots els segles que sento

dins dels meus ossos.

Ah, amiga meva, mercenària dels meus somnis.

..... aaaaaaaaaahhh ... amiga...
........... poder sentir el teu cor de seda...ah
...............................................
poder sentir les teves mans de seda....
tot el teu cos de seda.... tots els camins

que has fet per crear el teu cos de seda....
... ah, amiga meva, cos de fils.... cos de seda...
cos fràgil i visible..... cos per moure tots els camins...

............... ah, amiga meva des de fa segles...
des de fa segles que tu i jo ens estimen....

.... ah, amiga meva, amiga prehistòrica....

.........ah, amiga de tots els temps....

t’estaria parlant durant tota la existència...
parlant i recitant el teu cos de memòria....

Ah, ah, ah!!!!!!!!!!!

.... ah, si pogués viure dels teus anuncis....
.... de les teves campanyes..... de les teves conquestes....
......... de les teves accions...... dels teus invents....
... de les teves paraules.... dels teus dies de negra lluna...

......ah, si pogués estimar-te amb tots els estats
emocionals i tecnològics....

.....ah, si et pogués entendre
com si fossis un calendari solar..........

ah... amiga meva.... si et pogués veure
tal com m’arriba la primera llum del matí....
ah, si et pogués veure ... que arribes amb la llum
del matí..... i em despertes amb la carícia
del teu cos de llum.... aaaaaahhhh!!

.... ah.... si pogués veure totes les teves cares del sol....
.......... les teves cares que has fet des del primer sol...
..... fins a la primera lluna... des del segon sol....
que va sortir al segon matí... fins a la segona lluna
que va inundar els meus somniss.........

ah, si pogués veure totes les cares

que has tingut en tots els temps.....

ah, amiga meva,,,,,, ah, ah.....

.

(últim capítol del llibre "Cant a la terra")

.

. CANT A LA TERRA (pàg. 281 - 283)

Jo corro cap a les muntanyes
i veig com les muntanyes es mouen

i corren damunt meu.
Jo veig com les muntanyes s’arruguen damunt meu
i senten el pas del temps damunt la meva erosió.

Jo veig com les muntanyes em rasquen tot el cos
i m’aixequen a la llum. Jo veig com les muntanyes
em freguen i em refreguen totes les sensacions
que tinc dins del meu cervell.

Jo sento com les muntanyes s’eleven

amb els meus somnis i les meves imatges.

Jo contemplo la terra des de l’horitzó
i veig tot el meu cos encadenat a totes les arrels
dels camps, a totes les formes humanes dels arbres,
a tots els espais oberts de les meves paraules.

Jo m’abraço a les pendents de les valls
i veig com el meu cos es refrega per

totes les parets i totes les timbes i totes les rieres.

Jo veig els meus cabells que es lliguen
a les canyes de les rieres.
Jo veig tota la meva felicitat
en tota aquesta música de la terra,
en tots aquestes espais oberts de llum.

Jo veig el meu propi cos en totes les pedretes

dels camins. Jo veig totes les parts

del meu cos que s’ajunten
i es fusionen amb els noms de tots els pobles.

JO VEIG EL MEU COS................. sense nom,
sense separacions reals, sense limitacions,
sense privacions de temps i d’espai.

JO VEIG EL MEU COS.... tota la llum que no puc,
totes les coses que no puc viure.

JO VEIG EL MEU COS per tot arreu,
dins i fora de totes les coses que veig i no puc veure.

JO SENTO EL MEU COS..... mecanitzat, manipulat,
escrit, dominat, influenciat per tots els capítols
de la història, de la tècnica humana.

JO SENTO totes les influències del meu cos
en tots els fets que han passat a tots els llocs...

JO VEIG EL MEU COS .... en totes les guerres,
en totes les fotografies històriques, en totes les pintures
d’època, en tots els documents oficials i no oficials.

JO SÓC EL RESULTAT FINAL......

de totes les coses que no sé....

de totes les coses que no vull saber....

JO VEIG EL MEU COS.... mentalment ferit....

JO VEIG ELS MEUS SENTIMENTS en tots els hospitals
i en tots els psiquiàtrics,
en totes les carnisseries i en totes les peixateries.

JO VEIG EL MEU COR... en la suma de tots els números,
en tots els albarans... en totes les fulles comptables...
en tots els papers per poder comprovar tots els meus errors.

Sí, en efecte.... sí!!!!!! jo escric totes les meves sensacions
per entendre tots els meus errors, totes les meves mentides.

Sí, sí, sí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Jo veig els meus somnis de nen
en tots els esdeveniments que no s’han explicat mai,
en totes les coses que dic per no escandalitzar-me....
per no sentir nàusees de mi mateix...

Sí, sí, sí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

JO penso que VEIG EL MEU COS...
per oblidar tot el que sóc.

JO VEIG EL MEU COS... com si fos el motor d’un cotxe.

JO SENTO EL MEU COS.... en totes les formes
que té la natura d’expressar la seva perfecció.

JO VEIG EL MEU COS..... i tota la bellesa del món

.................... i canto a la terra

per sentir-me com la terra,
per sentir tot el meu cos i tota la terra
que dóna sentit a tot el meu cos.

Jo sento tota la felicitat innombrable de la terra,
tota la felicitat que s’amaga sota la terra....

. (25 d'octubre del 2008(.........................

.

. CANT A LA TERRA (pàgines 259 i 260)

ah, si pogués dedicar un cant a la terra i al mar....
i la terra i el mar poguessin sentir aquest cant...

ah, si la terra i el mar poguessin sentir

la meva felicitat per gaudir

d’aquesta terra i d’aquest mar.....

. ah, si la meva vida es pogués celebrar...
.ah, si pogués agrair i sentir la meva vida. ah...
..... ah, si pogués donar gràcies...

amb el sentiment real de dir gràcies..

ah, si tingués un sentiment per dir gràcies..

ah, si pogués agrair la meva vida a totes les parts
del meu cos que em lliguen a tots els fils dels temps....

.... AH.. AH.. AH....

ah, si pogués exaltar la meva vida, totes les vides

ah, si pogués celebrar la meva alegria de viure
i amb tots aquests sentiments reals de l’alegria
pogués realitzar-me com a persona que sent la vida

COM A PERSONA ... que només.... ÉS VIDA....

.... ah.... si pogués ser la vida.... només la vida.....

. ah, si pogués veure les coses irreals de la meva vida...
..ah, si pogués veure tot el meu dolor des del mar... ah...

..... ah, si pogués sentir tota la meva immaduresa.....
..... ah, si pogués veure tot el meu dolor
i tots els meus suïcidis de l’adolescència....
per tanta immaduresa en el meu cor.....

.... ah, si pogués assumir que el meu dolor
és l’avís que em dona el cos per no poder viure ....

ah, si el meu dolor fos la meva incapacitat.. real...
ah, si pogués veure que el dolor és tot el que no sóc....

ah, si pogués veure tots els meus errors del dolor....
i .... pogués sentir tots els errors que he fet
per sentir aquest dolor..... fet de tants errors...

.... ah, amiga meva.... si pogués existir la llibertat....
.... sense que existís la vida.... ah, si això fos real...

... ah, si pogués existir la llibertat sense la vida....

..ah, si pogués sentir el meu cor en una muntanya.
si pogués sentir el meu cor, aixecant les ones del mar...

. ah, si el meu cor fos capaç de saltar cap a la llum...

.. ah, si el meu cor tingués la força de totes les coses...

. ................................... santi b. (22 de nov. 08)

.

.

. CANT A LA TERRA (pàgines 228-230)

Ah, totes aquestes persones que parlen de l’amor
i que diuen que saben que és l’amor, ah,
totes aquestes músiques que s’aproximen a l’amor
i ballen amb Ella, amb totes les pulsacions
que donen ritme al món, ah, ah!!!,
tota aquesta poesia que veig, que m’invento,
que no sóc,
ah, tota aquesta poesia que crec,
que sóc, que no sé,
ah, tota aquesta poesia que començo,
ah, tot aquest desconeixement absolut,
ah, totes aquestes paraules que vaig dient,
que vaig repetint i que vaig coneixent lentament,
ah,tot aquest amor que m’ensenya la poesia....

ah, tots aquests paisatges de la poesia de l’amor,
totes aquestes imatges que es multipliquen amb els ulls,
ah, tots aquests ulls que corren i salten i es propaguen,
ah, tota aquesta extensió incalculable de l’Amor,
ah, tota aquesta força inaguantable de la Poesia, ah,
tot aquest amor que em dóna la poesia, ah,

l’Amor a la Poesia, ah, ah, ah!!!!!!!!!!!!!!,

ah, la força dels sentiments que corren per sota terra,

ah!!!!, totes aquestes paraules que veig
en els ulls dels nens, ah, tots els jocs, ah,
tot com un joc, un joc per inventar-se cada instant,
ah, l’amor com un joc, la poesia com una alegria,
ah, ah, !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
el joc de viure l’alegria de la poesia, ah, ah!!!!!,

ea!!!!!, el joc i la vida, el joc i l’amor,
un joc sense normes, ah, un joc sense poder,
ea!!!!, la vida com un joc, el joc de la vida,
tota la poesia del joc, del risc.

Ah, la meva vida que veig en tots els números
d’un dau, ah, totes les vides que podria tenir,
si tingués temps a viure tots els números
que apareixen en un dau,
amb totes les seves combinacions
i totes les seves situacions diàries, diferents.

Ah, si pogués viure amb totes les meves possibilitats,
amb tot el que realment podria ser a la vida,
sentint tot l’Amor a la Poesia,

aaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhh!!

tot aquest amor a la Poesia que veig en tots els parcs,
cada diumenge al migdia, tots aquests excursionistes,
aquestes famílies que viatgen pels parcs naturals
per sentir la Poesia, per veure la llum de les pedres,
per sentir realment el seu cos dins de totes les pedres,

aaaaah, tot aquest amor dels diumenges,
totes aquestes persones que no saben que són Poetes
però que practicant la Poesia a l’Amor,

aaaaaah, tots aquests Poetes no declarats,
Poetes sense Papers,
Poetes sense Poemes,
Poetes que no diuen que són poetes,

ah, ah, ah, ah!!!!,
com m’agrada conèixer persones així,
persones que t’expressen els seus sentiments,
poetes ocults, poetes sense nom, poetes sense títols,
poetes, aaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
totes les persones que senten la pulsació de la vida,

poetes que totes les persones porten endins,
perquè totes les persones que veig,
totes les persones que sento,
totes les persones es manifesten,

s’expressen i escriuen els seus sentiments
per tots els llocs on van.

Ah, poetes realment no oficials, poetes de la vida real,
ah, ah, ah!!!!!!!!!!!, com us estimo, ah, ah,

poetes, us estimo tant, sento tant d’amor ,
que no sé com expressar tot aquest amor que sento
per vosaltres, agents de la meva poesia,

aaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhh!!
percussors dels meus sentiments,
poetes provocadors de tota la poesia que veig
per tots els parcs naturals
i per tots els carrers de la ciutat.

Ah, poetes del temps, poetes de les vostres grans frases,
ah, grans poetes de la vida diària, ah, ah,

poetes universals que amb unes sis paraules
expresseu més intel·ligència que una secta de poetes.

Ah, poetes del carrer, poetes de la plaça,
ah, poetes de la quotidianitat radioactiva,

poetes veïns de la meva escala, grans poetes de veritat,
ah, veïns del meu barri, que amb una mirada vostra,
expresseu molta més poesia que una antologia nacional.

Ah, poetes de les expressions fàcils i clares,
ah, poetes de la llum i dels meus dies,
ah, poetes dignes per pronunciar la paraula poesia,
perquè amb vosaltres, poetes de la ciutat,
la poesia es torna digne i recupera la força dels inicis.

Ea, ea, poetes dels principis del temps, ea!

Poetes que penetreu dins de totes les coses que sentiu,
poetes que sentiu l’amor per la terra,
poetes que us acabeu despulleu i penetreu la terra,
amb tots els vostres sentiments,
ea, poetes que sentiu l’amor per la terra
i realment feu l’amor amb la terra, ea, ea,
poetes de l’amor a la terra, poetes de l’ètica,

eeeeeeeeeeeeea----------aaaaaaaaaaaaaaaaaa!
poetes elementals, poetes pràctics i experimentals,
ea, ea............. i ea, ea!

poetes del temps, poetes que us deixeu agafar
pels arbres, per les muntanyes, per les pedres,
poetes que us deixeu estimar
per totes les coses que formen
els vostres ulls, poetes que us deixeu atrapar
per tota l’atracció magnètica, ah, poetes magnètics!

Ea, ea!!!!!!!!!!!!!

Poetes que toqueu una pedra i sentiu les arrels del temps.

Eeeeeeeeeeeeeeeeeaa!!!!!!!!!!!!!


. (19 d'octubre del 2008).....

.

............. CANTS A LA TERRA

Ah, tota aquesta intel·ligència tant superior.
Ah, tota aquesta intel·ligència que tant detesto.

A la merda la intel·ligència humana!

A la merda tot el cinisme de la societat!

A la merda els moments i tots els meus moments!

A la merda totes les meves contradiccions mol·leculars!

Sí, a la merda tot aquest espectacle de la societat.

A la merda tot el que sigui una merda. A la merda!

Sí, jo sóc part de tota aquesta crisi humana,
aquesta crisi tant antiga i sempre tant actual,
aquesta crisi tant democràtica,
una crisi que sempre ha anat a més,
una crisi INVENTADA des dels edificis públics,
des de tots els pensaments que comencen a córrer
des de tots aquests despatxos oficials.

Perquè tots els pensaments comencen a córrer
des d’aquests despatxos, pensaments que baixen
per l’ascensor fins al carrer
i es desplacen per tota la ciutat,
per totes les autovies i totes les carreteres
que surten de la ciutat i enllacen amb altres ciutats.

PENSAMENTS QUE OCUPEN EL MÓN.
PENSAMENTS QUE DOMINEN EL MÓN.

PENSAMENTS que entren de dins de tots els pensaments.

Pensaments que s’apoderen de tots els éssers humans
quan deixen de ser nens, pensaments domesticats,
pensaments dirigits, pensaments buits,
pensaments que ja no són ni pensaments, els meus.

Tota aquesta crisi dels pensaments em priva
de ser el que sóc. Tot el que realment sóc.

Tota la crisi que sento amb els meus pensaments.
Tots els pensaments per sentir la meva crisi.
Tota la crisi del món que vull sentir.

Tota la crisi filosòfica de tota la vida.
La crisi des del primer dia,
la crisi des de la primera màquina,
la crisi des de la primera teoria econòmica.

Tota la crisi històrica humana cultural comercial
artística educativa religiosa medieval
que ara sento caminant per la ciutat.

Ah, quin poder, viure en una ciutat, sentint la crisi,
sense notar els efectes mentals de la crisi.

L’alegria, que tenen de fons, els treballadors
quan es tanquen les fàbriques per la crisi.
Tota aquesta alegria no manifestada mai.
Perquè, en el fons, molts vivim sense manifestar
la nostra alegria per viure en crisi.

Ah, si es declarés el dia internacional
sense intel·ligència humana.
Ah, si es pogués viure sense l’herència de la intel·ligència.
Ah, si la intel·ligència pogués estar sempre en crisi.

Ah, quina satisfacció, si la crisi que va començar
fa milers i milers d’anys.................................
....si amb tanta intel·ligència, dubtant de tot,
mai s’hagués pogut fer res, realment humà.

Jo, per tant, sento la crisi de la humanitat dins meu.
La crisi em sent i la crisi sent la meva alegria
per la meva trista economia.

Ah, la meva alegria de viure
davant la meva trista economia.
Ah, tots els debats que tinc entre llibertat i vida,
tots els dubtes que tinc entra vida i llibertat.
tota la meva vida OFICIAL al servei de la nació.

Ah, tota la meva vida donada a la nació,
ah, quin dolor.........................................
La vida que hem de donar tots els humans
a totes les nacions del món. Quantes mentides!

Quina realitat més humana i quina fatiga sento
dins dels meus ossos ...... per no poder sentir res.

Com m’agradaria, per tant, que tot el que sento
fos veritat i que tota aquesta veritat
acabés amb mi i amb TOT el món.
Com m’agradaria deixar el món
com un lloc per poder viure.

Ah, com m’agradaria viure en el món,
vivint només amb el teu cos.

Ah, com m’agradaria viure
amb poques coses que m’agradessin.

Com m’agradaria que tota aquesta humilitat
que sentia en la meva infància
quan caminava pels carrers del meu poble,
com m’agradaria tornar a sentir
la humilitat per viure.

PERQUÈ la vida que jo sento, ara,
és tot el que faig cada dia,
totes les sensacions que veig pel carrer,
tot el que faig cada dia
per sentir la fi del món,
TOTA AQUESTA SUPÈRBIA tant humana.

..

.

CANT A LA TERRA

Ah, sempre vivint els moments, petits moments,
esperant sempre aquesta oportunitat, aquest instant,
sempre vivint com si es pogués viure
solament petits moments,
vivint sempre d’oportunitats, de moments,
amb tants instants que es poden viure en un moment.

Ah, si solament pogués viure un instant de plenitud,
sabent que aquest instant de plenitud
és com tots els altres instants que he viscut.

Ah, si pogués sentir que la meva vida completa.

Ah, si pogués saber les coses abans, sempre abans,
preveient tots els moments de plenitud que m’esperen
i aleshores lluités per tenir moments de plenitud.

Ah, si els meus actes estiguessin plens de vida, ah,
si les meves paraules completessin el temps, ah,
si els meus somnis superessin el mateix infinit
i realment pogués sentir una nova dimensió.

Ah, si pogués dibuixar un mapa per arribar
fins a tu i pogués omplir tot el teu cos de música.

Ah, si pogués sentir la intel·ligència dels nens
i pogués viure amb tota la felicitat de la llum,
amb la felicitat que senten els arbres

per sentir-se dins de la llum.

Ah, si pogués saber per què estic vivint, per què!,
per què existeixo i per què vaig ser creat.

Ah, ah, ah!

Ah, si pogués fer aquesta pregunta als meus pares.

Ah, ah, ah!

Ah, si pogués sentir els motius de la meva vida, ah,
si pogués coronar tots els meus ulls de terra, sí,
de terra, de llum, sí, de mars,
sí!, de colors, de vides, de móns impossibles.

Ah, si pogués completar el meu nom i acabar de ser jo.
Ah, si pogués acabar de ser jo, finalment.

Ah, si pogués integrar tots els paisatges urbans,
industrials, dins meu. Ah, si pogués integrar
tota la ciutat dins del meu pensament,
tota la matèria gris, tots els residus urbans.

Ah, si pogués sentir tota la ciutat dins meu, ah,
quantes coses sentiria tant reveladores
del meu caràcter i de la meva forma de ser.

Ah, la meva forma de ser tant oculta, ah!

Ah, si pogués perfeccionar els beneficis empresarials,
si posés la meva vida en els balanços finals.
Ah, si pogués veure que la meva vida està plena de forats,
com tots aquests balanços empresarials,
per tal d'ocutar tots els paradisos artificials.

Ah, si pogués ser un jardí artificial amb neu.

Ah, si pogués ser una flor de plàstic i somriure a la ciutat.

Ah, si pogués veure el dimoni disfressat de Déu, ah.

Ah, si sentís la meva vida patrocinada per una marca,
sentint com la vida està sent dominada
per totes les marques i totes les portades dels diaris.

Ah, si pogués sentir la meva vida dins d’un diari, ah.

Ah, si pogués multiplicar tota la bellesa amb mi.

Ah, si pogués saber que faig en aquest lloc tant singular,
vivint, sentint la meva vida de forma tant radical.

Ah, si estigués tota la meva vida investigant la història
(la meva història), i no pogués arribar a cap conclusió.

Ah, quins moments de glòria, sense sentir cap conclusió.

Ah, si sentís el meu moment de glòria,

entrant en un bosc, per poder-me relacionar

amb els arbres, els seus ocells. Ah, ah, ah!

(pàgines 161 i 162)

.

.


CANT A LA TERRA


Ah, si sentís tots els laberints de la por,

caminant de nit pels carrers de la ciutat.

Ah, si sentís tots els nervis del sol dins del meu cap.

Ah, si pogués tallar tots els meus nervis i no sentir res.
Ah, si pogués sentir tots els meus nervis en un ganivet, ah.

Ah, si sentís la pressió de totes les ampolles de cava
que s’acumulen a les mines, sota terra.
Ah, si sentís tota la foscor del meu cos, ah.
ah, si sentís tots els meus records, treballant a les mines.

Ah, si sentís tota la pressió de tots els repartidors
i de tots els transportistes de missatgeria urgent.
Ah, si sentís la pressió d’un paquet urgent,
tota la pressió de la ciutat dins d’aquest paquet urgent.

Ah, si sentís tots els comentaris del matí de tots els bars
i de tots els cafès de la ciutat, els comentaris
de tota la vida, els comentaris que ja sentia el meu avi.

Ah, si pogués comparar tots aquestes comentaris del matí
i no trobar les set diferències.

Ah, si sentís les lamentacions d’un dia concret
i pogués preveure les noves queixes d’un altre dia.
Ah, quantes coses evitaria.
M’evitaria tots aquests ahs.

Ah, si pogués evitar aquesta vida tant present,
aquesta vida meva que sento tant vigent i tant relacionada
amb tots els processos, tants processos que ignoro.

Ah, si sempre pogués sentir aquesta vida tant recent,
recentment nova a cada moment,
totalment diferent a cada moment.

Ah, si pogués sentir totes les coses noves a cada moment,
sentint totes les coses d’una forma totalment diferent. Ah.

Ah, si realment pogués evitar aquesta vida meva,
sempre que fos inevitablement la meva vida.
Ah, si pogués evitar aquesta vida tant instantània
i pogués separar-me de la meva vida automàtica.

Ah, si pogués sentir com Whitman, ah!!, Whitman feliç.
Ah, si pogués sentir Whitman i Pessoa, junts,
parlant en una taula d’un cafè de Berlin.

Ah, si pogués sentir totes les ments, parlant a la vegada
i acabés patint una aturada mental, ah!

Ah, si la meva vida no fos tant humana
i TANT INVENTADA per mi i per tots
els altres éssers que m’inventen.

Ah, si la vida fos a peu pla. Ah!
Ah, si el meu nom fos una cosa més concreta .

Ah, si pogués sentir que la meva vida no significa res,
que la meva vida i totes les altres vides
encara no signifiquen res.

Ah, ah!!! Quan la vida....
tindrà un significat? Amb mi o sense mi.

QUAN LA VIDA SERÀ UN LLIBRE ?

QUAN, veurem la llum per viure?

QUAN, sentirem l’aire que entra i surt del cos?

QUAN, sentiré la meva pròpia energia?

QUAN, el món serà un lloc perfecte per .....? Eh!

QUAN, la llum serà la meva casa? QUAN!

QUAN, les roses seran només roses i l’amor: només amor?

QUAN, s’acabaren les coses que són altres coses?

QUAN, podré tocar el meu cor i sentir la seva força?

QUAN, podré sentir tota la força de l’espai,
tot l’espai que sento des de dins?

QUAN, les paraules es podran afirmar realment?
QUAN, les paraules tindran una garantia ètica?

QUAN, LES PARAULES SERAN PARAULES?

QUAN, sentirem la veritat de les paraules? QUAN!

QUAN, la vida podrà ser compulsada pel temps?

QUAN, les paraules seran realment actes de creació?

QUAN, les paraules rebutjaran els meus pensaments
i es revelaran contra les meves paraules? Eh????

QUAN, les paraules predeterminaran la meva vida?

QUAN, les paraules m’evitaran i em provocaran a viure?

QUAN, deixarem de dir: quan?

QUAN, els sentiments seran lliures, lliures de mi?
I QUAN seré lliure dels meus propis sentiments?

QUAN! Eh, quan!

QUAN, la fama deixaré de ser una referència pels joves?

QUAN, els judicis no determinaran les emocions? QUAN!

(pàgines 133, 134 i 135)

.. santi bé ....

..

.

. CANT A LA TERRA (pàgines 113 i 114)


Sento l’anunci del gran dia
i el meu cos m’avisa del gran dia.
Cada moviment del meu cos és un avís,
un anunci de tot el que estic fent pel futur,
aquest futur que sento anunciat en cada moviment,
en cada paraula que pronuncio, en cada gest.

((De fet, tot el que estic fent, tot
es per sentir els efectes de tots els meus moviments,
perquè tot el que faig és tot el que tindré,
tot el que dic, tot el que sento, tot el futur,
tot el que estimo, tot el que sempre estic fent.

Perquè tot això, serà la suma del meu futur,
la suma de totes les paraules que he dit,
la suma de tots els meus amor que he tingut
i tots els somnis que he oblidat de bon matí))

Ah, si sentís el gran dia de la humanitat
sense sentir els meus somnis, ah.

Ah, si pogués sentir la gran llum.

Ah, si sentís la vida com un gran salt.

Ah, si sentís tot el JO sense dir jo.

Ah, si no pogués exclamar mai més: ah!

Ah, si sentís el meu cos com l’expansió del sol.

Ah, si disposés de tota la força per no tenir pensament.

Ah, si no pogués sentir el futur de tot el que faig.

Aa, aa, aa! Crido aa!, per sentir
com totes les coses: criden: aa, aa, aa!

Amb tots aquests crits de la matèria,
amb totes aquestes protestes que sento dels planetes,
amb totes aquestes lamentacions que saturen l’aire,
amb totes aquestes súpliques i aquests recursos judicials
entre tots els sistemes planetaris.

Sí, amb totes aquestes exclamacions de la matèria,
sento de forma absoluta l’anunci del gran dia.

Serà un gran dia per la humanitat,
un dia per veure fins on arriba la intel·ligència
de la humanitat, la intel·ligència del progrés,
la intel·ligència de la democràcia,
la intel·ligència de la riquesa,
la intel·ligència de les finances.

Ai, si pogués sentir tantes intel·ligències concentrades,
tota la força elèctrica de la intel·ligència,
tota la intel·ligència d’una central nuclear.

Ai, si pogués entendre totes les intel·ligències
abans que arribi aquest gran dia, aquest últim gran dia,
aquest dia on es veurà la gran intel·ligència.

Ah, si pogués deixar de ser intel·ligent, ah.
Ah, si pogués donar la meva intel·ligència als sociòlegs.
Ah, si la meva intel·ligència estigués a disposició
de totes les teories pedagògiques, tant permissives.

Ah, si pogués ser la suma de totes les teories equivocades.
Ah, si formés part de totes les investigacions agràries.

Ah, si el meu cervell fos realment un zoològic, ai, ai!

Ai, si tots els animals acceptessin
els meus pensaments, ah, quin desastre,
quantes guerres biològiques.
Quants desequilibris i quanta incomprensió,
si la intel·ligència humana formes part de la natura!

Ai, si la intel·ligència humana fos l’espècie suprema.
Ai, si tot això fos veritat. Mentida, mentida!

Ai, si els vegetals aspiressin a la vida humana
i els animals volguessin imitar als humans, uf!

No hi hauria imatges per descriure aquesta realitat.

Ai, si els científics no s’haguessin equivocat tant
en definir l’espècie humana, en dotar-la
de tanta competència i tanta intel·ligència.

Ai, quants llibres d’història ens haguéssim estalviat
i quantes guerres s'haurien aturat amb una mirada zen.

Ai, quantes boges teories han fet aquest món.

AH, TOTA LA BOGERIA DEL MEU MÓN.


Santi Bé

.

CANT A LA TERRA (pàgines 88 i 89)



Ah, tots els animals infectats de bogeria humana. Humana!

Ah, totes les manies persecutòries, teatrals que vull.

Ah, tots els cops que vull sentir per veure els camins,
totes les vides que m’esperen o potser ja no m'esperen.

Ah, totes les històries que tinc guardades a la meva maleta,
la meva maleta que viatja pel món, recollint històries.

Ah, les grans avantguardes que ja van intuir el segle.
El segle de la incomprensió, el segle de les màquines.
El segle de la guerra, el segle de les paraules en conserva.

AH, EL SEGLE DE LA RETÒRICA DE DÉU.

AH, AH......................AH!!!!!!!!!!!

TOTA LA RETÒRICA PSIQUIÀTRICA.

Ah, la meva vida àtrica, inventada. Rítmica.

AH, EL PSIQUIÀTRA DE DÉU.. ... ! AH, QUINA TORTURA!

....................................

La psiquiatria va ser inventada per ajudar a Déu.

..................................

Ah, la retòrica paranoica dels empresaris del Mississipí.
Ah, la retòrica dels homes blancs que diuen que ajuden
a crear riquesa pels treballadors negres.... ah, ah, ah!

QUANTA PARANOIA DE DÉU HI HA en tot això!

Ah, quanta retòrica de sermons, pecats i vides exemplars.
Ah, quin humor poden sentir els nens místics per tot això.

Ah, quins acudits més gràfics en les vinyetes del senyor.

Ah, tot l’humor que sento per oblidar el meu dolor.

Ah, ah, ah!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

.............. les grans avantguardes del meu segle.

Ah, Tzara! De tu, ara han fet una marca. Ah!

Ah, quin dolor més inventat havies de suportar,
tu i tots els grans avantguardistes de tots els temps.

Ah, totes les malalties inventades per la indústria mundial
que els grans pintors i els grans poetes van intuir. Aaaah!

Ah, pintar una arbre des de dins d’un arbre. Ah, quina idea!

Ah, escriure la paraula temps des de dins la mà. Ah, ah!

Ah, totes les mentides i totes les noticies que circulen
sense seguir cap control ni cap norma de seguretat.

Ah, la llibertat que tenen les noticies PER propagar
la difamació i qüestionar l’honor. Ah, l’honor,
quants segles feia que no sentia aquesta paraula.

Ah, ah, ara sí que estan canviant els temps. Sí! Bob! Sí!
Ara sí que el món et pot donar tota la raó del món.

Ah, ara veig la malaltia del món,
tots els accidents que es produeixen
dins del meu cervell, per tanta velocitat. Ah!

Ah, tota aquesta proporció que sento de móns absoluts,
de crescudes, d’adveniments, de florides, ah, ah!

Ah, tots els meus símptomes per tanta poca realitat real.

..... (pa!!!................... pa..... pa!!!!!!!!!!!!!!!!!)

Ah, codis........ lingüístics.... .... (pa....!)....

Ah, pa..... vull pa...... pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa!!!!!!!!!

Ah, si el pa fes soroll de metralleta..... pa-pa-pa-pa-pa!!

Ah, la revolució real del pa..... ah.... ah

.... jo.... i tu..... i totes..... demanem pa per tots!!!....

....ah, la mà sense pa..... aaaah!..... ah......... la mà
de tots els meus amics i de les meves amigues sense pa...

..... ah, jo.... la metàfora del temps...

les malalties de les meves metàfores...

jo, la metàfora de Déu..... ah!

JO, TOTA LA PARANOIA DE DÉU........... AH......... AH



Santi B.

" Crani " Alonso Castellanos

www.myspace.com/aloncaste

CANT A LA TERRA

Jo podria estimar-te i no dir res.
Dir que t’estimo i tu sense llegir-ho.

Jo podria dir-te que t’estimo
i tu et podries quedar aquestes paraules.

I tu també em podries dir que m’estimés
i jo també em podria quedar aquestes paraules.

Jo podria estimar-te amb totes les paraules
que m’has dit i no m’has dit
i també podria estimar-te amb totes les coses
que hem fet i finalment no hem acabat de fer.

Jo podria estimar-te amb totes les espigues
i sentir tota la llum dins del meu cap.

Jo podria estimar-te amb totes les roses que no s’obren
i entrar per dins de les arrels.

Jo podria estimar-te amb totes les llàgrimes del mar
i no sentir res per la mort.

Jo podria estimar-te amb totes les gotes d’aigua
que cauen d’una fulla i esquitxen la llum
i sentir aquest instant com una explosió de sentiments.

Jo podria estimar-te amb tots els nervis del matí
que sento de la ciutat
i perseguir totes les vides que corren cap al clot.

Jo podria estimar-te amb totes les paraules
i penjar-me de tots els arbres,
suportant el pes i l’alegria d’aquestes paraules.

Jo podria estimar-te i no fer res.
Estimar-te i només estimar-te.

Viure simplement per estimar-te.
Viure per aixecar aquesta paraula.
Viure com un arbre i veure’t passar
totes les tardes per la meva ombra.

Jo podria estimar-te amb tots els somnis que m’avisen
de tota la felicitat que tindré un dia i esperar aquest dia.

Jo podria estimar-te amb tots els paraigües
que esperen la pluja
i ballar amb totes les gotes de la pluja.

Jo podria estimar-te amb totes les coses
que es fan esperar tant i aleshores sortit corrents,
saltant des del meu cos, saltant amb els meus somnis
des del meu cos, cap a totes les altres coses
que vull esperar.

Jo podria estimar-te amb tota l’alegria dels cargols
i sortir de dins de les flors amb una rialla.

Jo podria estimar-te amb les flors que s’assequen
el meu jardí, el meu jardí que abandono
per estimar altres jardins.

Jo podria estimar-te per tots els jardins
i ser feliç, dins i fora del teu paradís.

Jo podria estimar-te amb tot l’amor que tu podries
i amb totes les il·lusions que em podries agafar.

Jo podria estimar-te amb totes les il·lusions
que m’has fet perdre
i amb totes les noves il·lusions que m’has provocat.

Jo podria estimar-te amb aquest cor
que m’has explotat tant,
amb aquest cor que m’he canviat tant de lloc.

Jo podria estimar-te, donant-te el meu cos,
donant el meu cos a l’amor,
i una vegada el meu cos fos destruït per l’amor,
encara t’estimaria més, amb noves formes d’amor.

Jo podria estimar-te finalment
per viure l’amor com una revolució.

Jo podria estimar-te donant voltes dintre de les ales
d’un avió de la companyia comercial Air Berlin,
la mateixa companyia que prohibiria aquest poema.

Jo podria estimar-te sota el mar,
amb totes les bombolles que surten de la meva boca.

Jo podria estimar-te amb totes les onades
que em porten cap a la platja, com si fos una barca.

Jo podria fer totes les coses impossibles,
perquè l’amor és la realitat més impossible que existeix.

Jo podria estimar-te amb aquests nervis clàssics
del migdia, de la una del migdia,
tots els nervis que sento en els cotxes,
tots aquests motors que s’acceleren,
aquests nervis per tornar a casa i veure’t.
Jo podria estimar-te amb tota aquesta pressió urbana
que bombeja tots els cors de la ciutat.

Jo podria sentir totes les coses més impossibles
per estimar, només per dir que t’estimo
i acabar amb totes les meves argúcies
per dir que t’estimo.

Jo podria fer perles amb els teus ulls,
només mirant els teus ulls,
tot el que tens dins del teus ulls.

Jo podria inventar-me pluges amb els teus ulls,
només sentint els teus ulls,
tot el que es pot veure des de dins dels teus ulls.

Jo podria viatjar amb els teus ulls per tot l’espai,
inventar-me tots els camins i totes les roses.

Jo podria estimar-te fora del món
i viure amb tota la foscor, només estimant-te.

Jo podria estimar-te, relacionant totes les coses
Que existeixen.

Jo podria estimar-te sense haver-te vist mai.

Jo podria fer llum amb el teu cos,
estimant només el teu cos.

Jo podria dir que t’estimo
i tu també em podries dir que t’estimés més un altre.

Jo podria estimar-te i estimar-te més, cada dia més,
fins a no poder distingir res.

Jo podria fer tantes coses amb l’amor
que finalment tot seria amor,
malgrat tu, no fossis el meu amor.

Jo podria fer que tot fos amor
i que l’amor antic fos una cosa ja sense sentit.

Jo podria fer tantes coses amb l’amor
que m’hauria d’inventar un altre món.

Jo podria dir tantes coses amb l’amor,
tantes coses que s’han fet
en el nom de la llum, la rosa i l’amor,
que dient només la paraula amor
podria existir en totes les coses del món.

Jo podria posar totes les coses dins de la paraula amor
i aixecar tot aquest pes fins a l’horitzó.

Jo podria estimar-te amb totes les distàncies
i estimar-te en cada punt de totes les distàncies.

Jo podria ser lliure amb l’amor
i tu també em podries estimar d’aquesta manera
i no dir-me res.

Santi B.