dimecres, 8 de febrer de 2017

POEMES. COL:LECCIÓ 2010-20114

Penso amb la meva filla,
però, realment, no puc pensar en ella.
No puc pensar en res que no pugui veure.
Per moments dubto de la seva existència.
Penso moltes coses quan no puc veure la meva filla.
M’acabo oblidant de moltes obvietats, moments
que no sé si existeixo pels altres.
És així com ens anem distanciant de la vida real.

Ara mateix em podria morir i no passaria més.
Em moriria, com si fos una persona més que s’ha mort,
com una persona més que ha existit en el món.
No m’agrada recordar coses que no puc viure.
No m’agrada pensar coses que no puc veure.
Ah, quin caos que sento per tantes coses que sento.
(L’alegria sempre ens porta a viure les coses reals
i el dolor sempre ens porta a recordar les coses).

Pensar en coses que no puc veure em genera incertesa.
Jo només puc viure la vida que realment estic vivint.
Ah, Mar, penso en tu, res més.
Penso en tu. Penso que estàs respirant
el mateix aire que jo estic respirant.
No puc pensar en una altra cosa
que en aquesta vida que tenim, tots dos, ara mateix.
En aquesta vida que estem vivint en aquest instant
i que no tornarem a viure mai més.
En aquestes coses que ens relacionen
en el moment que surti de l’oficina.
En totes les coses que existeixen al nostre voltant
i que fan possible que tu i jo ens puguem veure.
En aquests vianants que veure pels carrers
i que em portaran cap a tu.
En aquesta llum que em portarà cap als teus ulls.

Filla meva, penso en tu i m’agradaria no pensar en una altra cosa.
En aquesta llum que veig i que tu també estàs veient.
Algun dia deixaràs de ser un infant.
I totes les coses que has viscut de nena,
desapareixen i n’apareixen de noves.
Filla meva, penso en tu. Res més.
No et puc veure i em pregunto com és possible que existeixis,

donant vida a totes les coses que em porten cap a tu.

divendres, 3 de febrer de 2017

POEMES. 2010-2014

Les roses no senten amor,
però jo, en canvi, sento amor per elles.

Les roses potser no senten res
i jo sento masses coses que no puc viure.

Ah, si les flors poguessin sentir
tots els perfums que es posen les dones.
Ah, quin desig sentirien les flors.

Ah, si pogués sentir-me lliure sense haver
de pronunciar mai més la paraula lliure,
veure un riu i sentir totes les pedres
que hi ha dins d’aquest riu.
Jo sóc la realitat. No sóc res més.


dissabte, 14 de gener de 2017

POEMES. 2010-2014

Comença la processó.
Els cascos dels romans brillen sota la llum elèctrica.
Els carrers fan olor de cendra,
olors que recorden la memòria del temps.

Li demano foc a una dona que porta un ciri.
Els romans parlen entre ells.
Parlen de futbol i es posan a ballar (la mort de Jesús).
Els romans tenen aquestes coses.

La vida sempre acaba sent un record,
ara estem recordant aquest record.

De nit, la mort sembla més propera.
Només ho sembla, com si les persones
no es poguessin morir a la llum del dia,
com si la llum i la foscor marquessin la frontera.

Em pregunto què fa un nen participant en una processó,
vestit de roma, celebrant la mort.
Aquest nen no sap res del seu pare.
Si ho sabés, tampoc ho podria entendre
(l’educació ajuda a no entendre les coses).

Al cap de dos mil anys, els veïns
veuen passar a Jesús per davant les seves cases.
Estan afligits de tot el que li van fer.
Ja no li llencen pedres, ni li tiren escopinades a la cara.
Ara senten vergonya de tot el que van fer
Primer et maten i després al cap de dos mil anys,
et fan un homenatge pels carrers del teu poble.

Tot fa olor de mort, mort.
Sento la melodia tirilà, tirilà,
la mort que ja vindrà,
tirilà, tirilà, ja ho sabràs.

La mort d’una persona sempre acaba sent una mort més.
Ara mateix, la processó passa per davant
la casa pairal de l’abat Escarré. Tot un home.

La mort es va apoderant de tots els carrers.
Els nens miren espantats, els pares riuen,
i els avis ja no riuen tant.

Els soldats expliquen acudits
i els acudits van circulant d’esquadró en esquadró,
i la processó sembla una comissió de l’humor.
Sembla una broma, diu un home.
I per què el van matar?, pregunta una nena.

La mort és una cosa molt seriosa,
però els romans segueixen ballant la mort,
i la mort segueix marcant les ombres
d’aquests últims dies de fred.
La mort de Jesús coincideix amb el preludi de la primavera.

Com es pot parlar de la mort com una cosa absoluta,
si l’única cosa absoluta que tenim és la vida.
Cada poble ha de suportar la seva bogeria.
On estan, ara, els romans? On està Pilatos?
On està Mussolini? On està Napoleó?

Un home està plorant. Silenci, silenci.
Un gos està lladrant al mig de la nit. Silenci.



(del llibre inèdit "Poemes. Col·lecció 2010-2014)

dissabte, 17 de desembre de 2016

La poesia és un somni que va donant tombs per la ciutat.
La poesia és una nevera plena de silenci.
La poesia són les deixalles d’un centre comercial.

La poesia és el pati d’una escola.
La poesia és la plaça d’un poble.
La poesia és un mapa penjat a la meva habitació.

La poesia és un gelat a la tardor.
La poesia és un número de telèfon que ningú truca.
La poesia és un riu que passa per la finestra.

La poesia és un vi jove que fa olor a vi vell.
La poesia és l’hort del meu avi, un cabàs de tomàquets.
La poesia són tots els dies, totes les setmanes.

Els homes que busquen cargols per la muntanya.
Els ametllers abandonats plens d’ametlles.
Una pilota de futbol penjada en una teulada.

La poesia és una flor que no he vist mai.
Les llàgrimes que em cauen per dins
i que omplen els meus ossos. 


(Del llibre inèdit "Poemes. Col·lecció 2010-2014)

diumenge, 27 de novembre de 2016

EL MEU AMOR


L’amor és la roba de la veïna.
L’amor és una camisa de flors que va perdent les fulles.
L’amor és una trucada perduda.

L’amor és una pedra que es trenca, una font.
L’amor és un flotador a la piscina.
L’amor és una paraula que canvia a cada moment.

L'amor m’ho fa tot.
L’amor és un objecte perdut.
L’amor és un número de la rifa de Nadal.

L'amor és l'aigua fresca d'un pou.
El meu amor és una estrella Michelin.
El meu amor és un patí andalús.

El meu amor és un impost revolucionari. 
El meu amor és un paper que no trobo mai.

El meu amor està en vaga.
El meu amor és el vent que passa per la finestra.
El meu amor és la bellesa d’un polígon industrial.

El meu amor és un tren que sempre m’espera.
El meu amor és la pols que queda dels somnis.
El meu amor és una opinió més.
El meu amor és un pastilla de felicitat.

El meu amor no desitja res.
El meu amor és la cançó d’aquesta tardor. 
El meu amor és un camp de maduixes.
El meu amor és un ocell que està aprenent a volar

El meu amor són els semàfors de la Diagonal
quan es posen tots verds a la vegada.

El meu amor són tres grams de cocaïna.
El meu amor és la lletra petita d’una hipoteca.
El meu amor és un hivern que no ve mai.

El meu amor és un somni que no somio mai.
El meu amor és una papallona.
El meu amor és una arrel quadrada.

El meu amor es menja amb la boca.
El meu amor és una mina d’aigua.
El meu amor és un joc de nit.



Poemes inèdits (2010-2015)

EL MEU AMOR


L’amor és la roba de la veïna.
L’amor és una camisa de flors que va perdent les fulles.
L’amor és una trucada perduda.

L’amor és una pedra que es trenca, una font.
L’amor és un flotador a la piscina.
L’amor és una paraula que canvia a cada moment.

L'amor m’ho fa tot.
L’amor és un objecte perdut.
L’amor és un número de la rifa de Nadal.

L'amor és l'aigua fresca d'un pou.
El meu amor és una estrella Michelin.
El meu amor és un patí andalús.

El meu amor és un impost revolucionari. 
El meu amor és un paper que no trobo mai.

El meu amor està en vaga.
El meu amor és el vent que passa per la finestra.
El meu amor és la bellesa d’un polígon industrial.

El meu amor és un tren que sempre m’espera.
El meu amor és la pols que queda dels somnis.
El meu amor és una opinió més.
El meu amor és un pastilla de felicitat.

El meu amor no desitja res.
El meu amor és la cançó d’aquesta tardor. 
El meu amor és un camp de maduixes.
El meu amor és un ocell que està aprenent a volar

El meu amor són els semàfors de la Diagonal
quan es posen tots verds a la vegada.

El meu amor són tres grams de cocaïna.
El meu amor és la lletra petita d’una hipoteca.
El meu amor és un hivern que no ve mai.

El meu amor és un somni que no somio mai.
El meu amor és una papallona.
El meu amor és una arrel quadrada.

El meu amor es menja amb la boca.
El meu amor és una mina d’aigua.
El meu amor és un joc de nit.



Poemes inèdits (2010-2015)

dissabte, 15 d’octubre de 2016

DOS POEMES DEL LLIBRE "DICCIONARI DE COLORS"


Em pregunto per què hi ha tanta tristesa pels carrers.
Em pregunto si ja naixem de forma trista,
si el primer plor ja expressa aquesta tristesa de viure.

Em pregunto quanta llum hi ha dins la paraula llum.

Potser no sabem expressar les coses que sentim
i per això expressem tristesa.
Potser expressem tristesa per expressar alguna cosa.
arriba un dia que comences a estar cansat
de tanta tristesa que t’envolta.
Aleshores agafo la tristesa
i la llenço per la finestra.




............................ 





Tot passa al meu voltant,
però a mi no em passa mai res.
Veig persones que passen
amb les seves històries i jo no.
Jo passo sense tenir un camí.

Si tingués un camí, tampoc el podria veure. 
Passo pels llocs sense veure el camí que estic fent.
Diuen que la realitat està en el lloc,
però jo no veig el lloc ni veig res.
Jo només sento com el lloc es va movent amb mi.

Els rellotges sempre marquen
la mateixa hora a tots els llocs.
Expressen aquesta imatge que tenim del temps.

Jo passo a través del temps i res més.
La meva vida es podria explicar sense paraules.



Santi Borrell

dissabte, 8 d’octubre de 2016

LA CARTA I LA MÀ DEL CARTER



Abans d’escriure’t aquesta carta he tingut tants dubtes,
que si pogués saber tot el que penses de mi,
potser m’acabaria escrivint una carta d’amor a mi mateix.

Després que no t’hagi escrit en tots aquests anys,
potser trobaràs estranya aquesta carta.
És per això, que no et vull destorbar,
A vegades, quan rebem cartes,
tan acostumats que estem als rebuts del banc,
les llegim a sacsejades, saltant-los les frases,
buscant el motiu de la carta.
Però les cartes no tenen motius.
S’escriuen perquè es volen escriure.

Hi ha dies que busco les teves amigues pel carrer.
Quan alguna persona em parla de tu,
imagino com passes els dies,
anant i venint en tren cap a Barcelona.
Les teves amigues (i totes les altres coses)
em parlen de  tu. M’expliquen coses distants,
coses que tu fas i que jo vaig imaginant. Saber coses teves
és una forma com una altre de viure en el món.

Porto dies escrivint-te aquesta carta,
sense una percepció concreta i clara de la realitat.
No passa res. En aquesta història no ha passat mai res.
Per aquest motiu t’escric,
per poder-me entendre a mi mateix.
Quan més coses t’escric,
més convençut estic que no em contestaràs.
M’agradaria oblidar-me de tot i començar de nou,
si és que es pot començar de nou.
Vaig intentar oblidar-te, però no podia.
Quan més dones estimava, més pensava en tu.

Pensava que només havia de tenir sort,
que el temps era com jugar a la rifa
perquè et toqués algun dia.

Molts dies camino pels carrers i et veig.
Crec que et veig.
El dissabte vam anar de festa
i et veia per tots els racons de la ciutat.
T’escrivia poemes i els donava
a totes les persones que veia pels carrers.
En un moment de la nit, vaig tenir la sensació
que les persones que m’envoltaven
ja coneixien la meva història.

Demà estaré atent a la moto del carter
que recull les cartes de la bústia de la plaça.
Veuré com les agafa de la saca
i com aquesta carta serà encaminada cap al teu poble,
passant per altres mans que no sabran res d’aquesta història.
Caminaré pels teus carrers. Seré la carta a la mà del carter.
I veuré com arriba fins a casa teva perquè la puguis llegir

i jo acabi d’escriure aquesta carta.


(del llibre inèdit "Primer poema")

dilluns, 8 d’agost de 2016

AMOR

L’amor Es pot reciclar.
L’amor és divertit i tràgic, exagerat.
Algunes vegades és alternatiu i radical.

L’amor no coneix el passat ni el futur.
És present d’amor.
L’amor és jo, és tu i és ell.

L’amor és l’ombra d’un arbre.
El vent que mou l’ombra sota els teus ulls.
És una tarda de diumenge. És la plaça d’un poble.
És un balcó amb les portes i les finestres obertes.

L’amor és el record que hi ha dins de totes les cases.
És l’olor de tots els dies i totes les nits.
És una droga que no es pot comprar de nit.

L’amor són dos nens que juguen a la plaça.

L’amor és un document sobre el temps,
una notícia que podria ocupar les portades dels diaris
tots els dies durant segles i segles, amén.

L’amor és una obra real, amb poesia, música,
teatre, fotografia, pintura, i escultura, tot a la vegada.

L’amor és bonic, melic.
L’amor, moltes vegades, és oh, ah.
L’amor simplement és un so de plaer: mmmmm.
No hi ha res que pugui superar aquest so. Aixxx.

L’amor és amic, antic, bonic, bossic, carric,
embolic, dic, desembolic, garric, melic, pessic,
repic, massís, mestís, escorredís, tapis.


dilluns, 20 de juny de 2016

POEMA




Moltes vegades penso que sóc una ombra.
Moltes vegades penso que només sóc un record.
Moltes vegades m’agradaria el so d’una trompeta.
Moltes vegades penso que sóc una imatge impossible.
Moltes vegades penso que sóc un jardí nevat.
Moltes vegades penso que sóc una flor eufòrica.
Moltes vegades penso que sóc un ocell que busca el vent.

Moltes vegades penso que sóc una finestra sense llum.
Moltes vegades m’agradaria ser Nova York.
Moltes vegades penso que sóc un riu amb peixos que salten.
Moltes vegades penso que sóc un fil que aguanta el cel.
Moltes vegades penso que sóc un camp de blat.
Moltes vegades penso que sóc un gelat que em desitja.
Moltes vegades penso que sóc un tros de terra.
Moltes vegades penso que sóc un somni que passa pel mar.

diumenge, 5 de juny de 2016

POEMA


Pel carrer veig teories polítiques.
Pel carrer veig somnis infantils.
Pel carrer veig felicitat desconegudes.
Pel carrer veig molts camins i pocs destins.
Pel carrer veig moltes famílies.
Pel carrer veig molta moral i pocs Déus.
Pel carrer veig molta llum dins les finestres.
Pel carrer veig dones.
Pel carrer veig miracles antics.
Pel carrer veig dubtes.
Pel carrer veig tristesa.
Pel carrer veig amants i somnis.
Pel carrer veig planetes i estrelles.
Pel carrer veig ciutats i fronteres.
Pel carrer veig muntanyes i rius.
Pel carrer veig rellotges.
Pel carrer veig animals.
Pel carrer veig notícies.
Pel carrer veig hipoteques.
Pel carrer veig records.

Pel meu carrer ho veig tot.



divendres, 27 de maig de 2016

AIRE, AIRE


No penso en res. Calma absoluta.
Respiro i obro els ulls.
No penso en res més.
Sento l’aire i res més.
Fins i tot, ara mateix, no sento ni l’aire.

Respiro. Només respiro.
Respiro amb les mans obertes,
movent els braços cap al cel.
No sento res més.
Sento els meus braços cap al cel i res més.
Però no veig ni el cel ni els meus braços.
Simplement respiro a poc a poc.

M’assec i continuo respirant,
sentint com vaig respirant
damunt la terra, sense presses.
Respiro i em sento real, simple, o
veient com respiro sense haver de fer res més,
respirant com ho fan els animals o els arbres.

No penso en res més. En respirar i res més.
I si penso que respiro, no penso en res.
És una sensació única. Respirar i res més.
No haig de pensar en res.
I si penso que respiro, realment no penso en res.
És una sensació hipnòtica, ancestral, única.

De sobte, em venen pensaments.
És igual, els deixo. Deixo que el meu cervell
pensi coses o no. Acabo per no escoltar-los.
Aleshores, torno a la calma.
Torno a l’aire, a la respiració, 
a ser l’aire que respiro.
Realment no tinc res més. Aire, aire.
No tinc ni pensaments,
Els pensaments no em donen res.

Respira, respira, continua respirant.
És l’única felicitat que puc tenir.
Respiro. No faig res més.
No sento res.
Però, de sobte, tornen els pensaments.
El meu pensament pensa en mi. És igual.
El meu pensament pot pensar el que vulgui.
Amb tantes coses que sento, no haig de donar
cap importància als meus pensaments.

AIRE, AIRE !!!!!!!!!!

Respiro i sento com l’aire va arribant.
Ah, si pogués sentir com l’aire
va movent el meu cos.

Ah, aire, aire, aire.
L’aire entra dins el meu cos.
És així com sento les coses.
L’aire em fa sentir les coses d’una altra manera.
Amb l’aire sento que les coses no tenen cap forma.

L’única frontera que existeix és l’aire.
L’aire fa moure les coses com són.
Separar totes aquestes coses que s’han barrejat
durant milions d’anys
seria no sentir les coses com són.

Aire, aire, aire.
L’aire em separa i m’allunya de totes les coses.
Ah, com m’agrada separar-me de les coses.
Moltes vegades, quan no puc més,
respiro únicament per separar-me de totes les coses.
per allunyar-me de totes les coses que sóc,
per sentir únicament aquest aire que m’apropa
i m’allunya de totes les coses.

Respiro i m’allunyo del món.
Moltes vegades penso que respiro
per allunyar-me del món.
El món, moltes vegades, no em deixa respirar.

M’agradaria sentir-me al mig de totes les coses.
M’agradaria sentir tot aquest aire
que es mou a través de totes les coses,
aquest aire que m’aproxima
i m’allunya de totes les coses,
aquest aire que ara sento i que no puc tocar,
aquest aire meu, aquest temps,
aquesta vida que només puc respirar,
aquesta vida que voldria sentir d’una altra manera,

Aire, aire, aire.
Respiro per separar-me del món,
per allunyar-me de tot el que sento,
per sortir realment del meu cos.
No tinc res més que aire.
Tinc vida i tinc aire.
No vull res més. Aire, aire, aire.

Jo respiro i gaudeixo de l’aire.
Respirar és un dels pocs plaers
que podem sentir a cada moment.
L’aire entra per tot el meu cos
perquè el meu cos es pugui moure per tot l’espai.


Santi Borrell (poemes inèdits) 


dimarts, 24 de maig de 2016

POEMA



L’amor, encara que no existeixi, existeix.
L’amor, encara que no s’expressi, s’expressa.
L’amor, encara que no es doni, es dóna.
L’amor, encara que no es vulgui, es vol.
L’amor, encara que no t’esperi, t’espera.
L’amor, encara que no et desitgi, et desitja.
L’amor, encara que no ho vulgui, ho vol.
L’amor, encara que no sigui veritat, és veritat.
L’amor, encara que no arribi, arriba.
L’amor, encara que no et vulgui, et vol.
L’amor, encara que no digui que no, sempre diu que sí.


Santi Borrell  (poemes inèdits)

dilluns, 16 de maig de 2016

POEMA


Un dia, sopant, potser recordaràs una nit d’estiu,
i jo em posaré a plorar, sabent que estàs sopant
amb un altre. De moment, aquesta nit estem sopant, jo, a la terrassa del balcó,
i tu, a la taula del menjador, davant la televisió,
distanciats, de moment, per cinc metres.
Avui la distància és molt fràgil.
Hi haurà una nit que la distància serà real.
Hi haurà una nit que estarem
a quilòmetres i quilòmetres de distància.
Jo, sopant, a la terrassa del balcó,
sentint l’aire fresc d’una nit d’estiu,
i tu, sopant davant la tele,
a quilòmetres de distància.

En el fons, les distàncies no importen mai.
El què importa és saber perquè existeix
aquesta distància. Per aquest motiu,
les distàncies sempre amaguen secrets, silencis.
De moment, aquesta nit sopem, junts.
De moment la nostra distància és visible,
aparentment fàcil i fràgil.
Les distàncies sempre són aparents, sempre.

No obstant això, jo no veig els amants
tot el dia junts, enganxats,
abraçats de forma indefinida.
No es podria respirar, seria impossible.

Un dia, sopant, potser recordaràs
totes aquestes coses que estem sentint aquesta nit,
jo, sopant, a la terrassa del balcó,
mirant la lluna sota el cel de la ciutat,
i tu, sopant, al menjador, davant la televisió.

Jo vull grans distàncies i grans esperances.


Poemes inèdits (2010-2015)