diumenge, 27 de novembre de 2016

EL MEU AMOR


L’amor és la roba de la veïna.
L’amor és una camisa de flors que va perdent les fulles.
L’amor és una trucada perduda.

L’amor és una pedra que es trenca, una font.
L’amor és un flotador a la piscina.
L’amor és una paraula que canvia a cada moment.

L'amor m’ho fa tot.
L’amor és un objecte perdut.
L’amor és un número de la rifa de Nadal.

L'amor és l'aigua fresca d'un pou.
El meu amor és una estrella Michelin.
El meu amor és un patí andalús.

El meu amor és un impost revolucionari. 
El meu amor és un paper que no trobo mai.

El meu amor està en vaga.
El meu amor és el vent que passa per la finestra.
El meu amor és la bellesa d’un polígon industrial.

El meu amor és un tren que sempre m’espera.
El meu amor és la pols que queda dels somnis.
El meu amor és una opinió més.
El meu amor és un pastilla de felicitat.

El meu amor no desitja res.
El meu amor és la cançó d’aquesta tardor. 
El meu amor és un camp de maduixes.
El meu amor és un ocell que està aprenent a volar

El meu amor són els semàfors de la Diagonal
quan es posen tots verds a la vegada.

El meu amor són tres grams de cocaïna.
El meu amor és la lletra petita d’una hipoteca.
El meu amor és un hivern que no ve mai.

El meu amor és un somni que no somio mai.
El meu amor és una papallona.
El meu amor és una arrel quadrada.

El meu amor es menja amb la boca.
El meu amor és una mina d’aigua.
El meu amor és un joc de nit.



Poemes inèdits (2010-2015)

EL MEU AMOR


L’amor és la roba de la veïna.
L’amor és una camisa de flors que va perdent les fulles.
L’amor és una trucada perduda.

L’amor és una pedra que es trenca, una font.
L’amor és un flotador a la piscina.
L’amor és una paraula que canvia a cada moment.

L'amor m’ho fa tot.
L’amor és un objecte perdut.
L’amor és un número de la rifa de Nadal.

L'amor és l'aigua fresca d'un pou.
El meu amor és una estrella Michelin.
El meu amor és un patí andalús.

El meu amor és un impost revolucionari. 
El meu amor és un paper que no trobo mai.

El meu amor està en vaga.
El meu amor és el vent que passa per la finestra.
El meu amor és la bellesa d’un polígon industrial.

El meu amor és un tren que sempre m’espera.
El meu amor és la pols que queda dels somnis.
El meu amor és una opinió més.
El meu amor és un pastilla de felicitat.

El meu amor no desitja res.
El meu amor és la cançó d’aquesta tardor. 
El meu amor és un camp de maduixes.
El meu amor és un ocell que està aprenent a volar

El meu amor són els semàfors de la Diagonal
quan es posen tots verds a la vegada.

El meu amor són tres grams de cocaïna.
El meu amor és la lletra petita d’una hipoteca.
El meu amor és un hivern que no ve mai.

El meu amor és un somni que no somio mai.
El meu amor és una papallona.
El meu amor és una arrel quadrada.

El meu amor es menja amb la boca.
El meu amor és una mina d’aigua.
El meu amor és un joc de nit.



Poemes inèdits (2010-2015)

dissabte, 15 d’octubre de 2016

DOS POEMES DEL LLIBRE "DICCIONARI DE COLORS"


Em pregunto per què hi ha tanta tristesa pels carrers.
Em pregunto si ja naixem de forma trista,
si el primer plor ja expressa aquesta tristesa de viure.

Em pregunto quanta llum hi ha dins la paraula llum.

Potser no sabem expressar les coses que sentim
i per això expressem tristesa.
Potser expressem tristesa per expressar alguna cosa.
arriba un dia que comences a estar cansat
de tanta tristesa que t’envolta.
Aleshores agafo la tristesa
i la llenço per la finestra.




............................ 





Tot passa al meu voltant,
però a mi no em passa mai res.
Veig persones que passen
amb les seves històries i jo no.
Jo passo sense tenir un camí.

Si tingués un camí, tampoc el podria veure. 
Passo pels llocs sense veure el camí que estic fent.
Diuen que la realitat està en el lloc,
però jo no veig el lloc ni veig res.
Jo només sento com el lloc es va movent amb mi.

Els rellotges sempre marquen
la mateixa hora a tots els llocs.
Expressen aquesta imatge que tenim del temps.

Jo passo a través del temps i res més.
La meva vida es podria explicar sense paraules.



Santi Borrell

dissabte, 8 d’octubre de 2016

LA CARTA I LA MÀ DEL CARTER



Abans d’escriure’t aquesta carta he tingut tants dubtes,
que si pogués saber tot el que penses de mi,
potser m’acabaria escrivint una carta d’amor a mi mateix.

Després que no t’hagi escrit en tots aquests anys,
potser trobaràs estranya aquesta carta.
És per això, que no et vull destorbar,
A vegades, quan rebem cartes,
tan acostumats que estem als rebuts del banc,
les llegim a sacsejades, saltant-los les frases,
buscant el motiu de la carta.
Però les cartes no tenen motius.
S’escriuen perquè es volen escriure.

Hi ha dies que busco les teves amigues pel carrer.
Quan alguna persona em parla de tu,
imagino com passes els dies,
anant i venint en tren cap a Barcelona.
Les teves amigues (i totes les altres coses)
em parlen de  tu. M’expliquen coses distants,
coses que tu fas i que jo vaig imaginant. Saber coses teves
és una forma com una altre de viure en el món.

Porto dies escrivint-te aquesta carta,
sense una percepció concreta i clara de la realitat.
No passa res. En aquesta història no ha passat mai res.
Per aquest motiu t’escric,
per poder-me entendre a mi mateix.
Quan més coses t’escric,
més convençut estic que no em contestaràs.
M’agradaria oblidar-me de tot i començar de nou,
si és que es pot començar de nou.
Vaig intentar oblidar-te, però no podia.
Quan més dones estimava, més pensava en tu.

Pensava que només havia de tenir sort,
que el temps era com jugar a la rifa
perquè et toqués algun dia.

Molts dies camino pels carrers i et veig.
Crec que et veig.
El dissabte vam anar de festa
i et veia per tots els racons de la ciutat.
T’escrivia poemes i els donava
a totes les persones que veia pels carrers.
En un moment de la nit, vaig tenir la sensació
que les persones que m’envoltaven
ja coneixien la meva història.

Demà estaré atent a la moto del carter
que recull les cartes de la bústia de la plaça.
Veuré com les agafa de la saca
i com aquesta carta serà encaminada cap al teu poble,
passant per altres mans que no sabran res d’aquesta història.
Caminaré pels teus carrers. Seré la carta a la mà del carter.
I veuré com arriba fins a casa teva perquè la puguis llegir

i jo acabi d’escriure aquesta carta.


(del llibre inèdit "Primer poema")

dilluns, 8 d’agost de 2016

AMOR

L’amor Es pot reciclar.
L’amor és divertit i tràgic, exagerat.
Algunes vegades és alternatiu i radical.

L’amor no coneix el passat ni el futur.
És present d’amor.
L’amor és jo, és tu i és ell.

L’amor és l’ombra d’un arbre.
El vent que mou l’ombra sota els teus ulls.
És una tarda de diumenge. És la plaça d’un poble.
És un balcó amb les portes i les finestres obertes.

L’amor és el record que hi ha dins de totes les cases.
És l’olor de tots els dies i totes les nits.
És una droga que no es pot comprar de nit.

L’amor són dos nens que juguen a la plaça.

L’amor és un document sobre el temps,
una notícia que podria ocupar les portades dels diaris
tots els dies durant segles i segles, amén.

L’amor és una obra real, amb poesia, música,
teatre, fotografia, pintura, i escultura, tot a la vegada.

L’amor és bonic, melic.
L’amor, moltes vegades, és oh, ah.
L’amor simplement és un so de plaer: mmmmm.
No hi ha res que pugui superar aquest so. Aixxx.

L’amor és amic, antic, bonic, bossic, carric,
embolic, dic, desembolic, garric, melic, pessic,
repic, massís, mestís, escorredís, tapis.


dilluns, 20 de juny de 2016

POEMA




Moltes vegades penso que sóc una ombra.
Moltes vegades penso que només sóc un record.
Moltes vegades m’agradaria el so d’una trompeta.
Moltes vegades penso que sóc una imatge impossible.
Moltes vegades penso que sóc un jardí nevat.
Moltes vegades penso que sóc una flor eufòrica.
Moltes vegades penso que sóc un ocell que busca el vent.

Moltes vegades penso que sóc una finestra sense llum.
Moltes vegades m’agradaria ser Nova York.
Moltes vegades penso que sóc un riu amb peixos que salten.
Moltes vegades penso que sóc un fil que aguanta el cel.
Moltes vegades penso que sóc un camp de blat.
Moltes vegades penso que sóc un gelat que em desitja.
Moltes vegades penso que sóc un tros de terra.
Moltes vegades penso que sóc un somni que passa pel mar.

diumenge, 5 de juny de 2016

POEMA


Pel carrer veig teories polítiques.
Pel carrer veig somnis infantils.
Pel carrer veig felicitat desconegudes.
Pel carrer veig molts camins i pocs destins.
Pel carrer veig moltes famílies.
Pel carrer veig molta moral i pocs Déus.
Pel carrer veig molta llum dins les finestres.
Pel carrer veig dones.
Pel carrer veig miracles antics.
Pel carrer veig dubtes.
Pel carrer veig tristesa.
Pel carrer veig amants i somnis.
Pel carrer veig planetes i estrelles.
Pel carrer veig ciutats i fronteres.
Pel carrer veig muntanyes i rius.
Pel carrer veig rellotges.
Pel carrer veig animals.
Pel carrer veig notícies.
Pel carrer veig hipoteques.
Pel carrer veig records.

Pel meu carrer ho veig tot.



divendres, 27 de maig de 2016

AIRE, AIRE


No penso en res. Calma absoluta.
Respiro i obro els ulls.
No penso en res més.
Sento l’aire i res més.
Fins i tot, ara mateix, no sento ni l’aire.

Respiro. Només respiro.
Respiro amb les mans obertes,
movent els braços cap al cel.
No sento res més.
Sento els meus braços cap al cel i res més.
Però no veig ni el cel ni els meus braços.
Simplement respiro a poc a poc.

M’assec i continuo respirant,
sentint com vaig respirant
damunt la terra, sense presses.
Respiro i em sento real, simple, o
veient com respiro sense haver de fer res més,
respirant com ho fan els animals o els arbres.

No penso en res més. En respirar i res més.
I si penso que respiro, no penso en res.
És una sensació única. Respirar i res més.
No haig de pensar en res.
I si penso que respiro, realment no penso en res.
És una sensació hipnòtica, ancestral, única.

De sobte, em venen pensaments.
És igual, els deixo. Deixo que el meu cervell
pensi coses o no. Acabo per no escoltar-los.
Aleshores, torno a la calma.
Torno a l’aire, a la respiració, 
a ser l’aire que respiro.
Realment no tinc res més. Aire, aire.
No tinc ni pensaments,
Els pensaments no em donen res.

Respira, respira, continua respirant.
És l’única felicitat que puc tenir.
Respiro. No faig res més.
No sento res.
Però, de sobte, tornen els pensaments.
El meu pensament pensa en mi. És igual.
El meu pensament pot pensar el que vulgui.
Amb tantes coses que sento, no haig de donar
cap importància als meus pensaments.

AIRE, AIRE !!!!!!!!!!

Respiro i sento com l’aire va arribant.
Ah, si pogués sentir com l’aire
va movent el meu cos.

Ah, aire, aire, aire.
L’aire entra dins el meu cos.
És així com sento les coses.
L’aire em fa sentir les coses d’una altra manera.
Amb l’aire sento que les coses no tenen cap forma.

L’única frontera que existeix és l’aire.
L’aire fa moure les coses com són.
Separar totes aquestes coses que s’han barrejat
durant milions d’anys
seria no sentir les coses com són.

Aire, aire, aire.
L’aire em separa i m’allunya de totes les coses.
Ah, com m’agrada separar-me de les coses.
Moltes vegades, quan no puc més,
respiro únicament per separar-me de totes les coses.
per allunyar-me de totes les coses que sóc,
per sentir únicament aquest aire que m’apropa
i m’allunya de totes les coses.

Respiro i m’allunyo del món.
Moltes vegades penso que respiro
per allunyar-me del món.
El món, moltes vegades, no em deixa respirar.

M’agradaria sentir-me al mig de totes les coses.
M’agradaria sentir tot aquest aire
que es mou a través de totes les coses,
aquest aire que m’aproxima
i m’allunya de totes les coses,
aquest aire que ara sento i que no puc tocar,
aquest aire meu, aquest temps,
aquesta vida que només puc respirar,
aquesta vida que voldria sentir d’una altra manera,

Aire, aire, aire.
Respiro per separar-me del món,
per allunyar-me de tot el que sento,
per sortir realment del meu cos.
No tinc res més que aire.
Tinc vida i tinc aire.
No vull res més. Aire, aire, aire.

Jo respiro i gaudeixo de l’aire.
Respirar és un dels pocs plaers
que podem sentir a cada moment.
L’aire entra per tot el meu cos
perquè el meu cos es pugui moure per tot l’espai.


Santi Borrell (poemes inèdits) 


dimarts, 24 de maig de 2016

POEMA



L’amor, encara que no existeixi, existeix.
L’amor, encara que no s’expressi, s’expressa.
L’amor, encara que no es doni, es dóna.
L’amor, encara que no es vulgui, es vol.
L’amor, encara que no t’esperi, t’espera.
L’amor, encara que no et desitgi, et desitja.
L’amor, encara que no ho vulgui, ho vol.
L’amor, encara que no sigui veritat, és veritat.
L’amor, encara que no arribi, arriba.
L’amor, encara que no et vulgui, et vol.
L’amor, encara que no digui que no, sempre diu que sí.


Santi Borrell  (poemes inèdits)

dilluns, 16 de maig de 2016

POEMA


Un dia, sopant, potser recordaràs una nit d’estiu,
i jo em posaré a plorar, sabent que estàs sopant
amb un altre. De moment, aquesta nit estem sopant, jo, a la terrassa del balcó,
i tu, a la taula del menjador, davant la televisió,
distanciats, de moment, per cinc metres.
Avui la distància és molt fràgil.
Hi haurà una nit que la distància serà real.
Hi haurà una nit que estarem
a quilòmetres i quilòmetres de distància.
Jo, sopant, a la terrassa del balcó,
sentint l’aire fresc d’una nit d’estiu,
i tu, sopant davant la tele,
a quilòmetres de distància.

En el fons, les distàncies no importen mai.
El què importa és saber perquè existeix
aquesta distància. Per aquest motiu,
les distàncies sempre amaguen secrets, silencis.
De moment, aquesta nit sopem, junts.
De moment la nostra distància és visible,
aparentment fàcil i fràgil.
Les distàncies sempre són aparents, sempre.

No obstant això, jo no veig els amants
tot el dia junts, enganxats,
abraçats de forma indefinida.
No es podria respirar, seria impossible.

Un dia, sopant, potser recordaràs
totes aquestes coses que estem sentint aquesta nit,
jo, sopant, a la terrassa del balcó,
mirant la lluna sota el cel de la ciutat,
i tu, sopant, al menjador, davant la televisió.

Jo vull grans distàncies i grans esperances.


Poemes inèdits (2010-2015)

dilluns, 9 de maig de 2016

"LA HISTÒRIA DEL CAVA. SANT SADURNÍ D'ANOIA"


Abans d'escriure poesia, vaig dedicar un temps de la meva vida a fer un estudi històric sobre el cava de Sant Sadurní d'Anoia. Un estudi de comprensió, ambiental, descriptiu, ambiental, per entendre com es va poder crear un dels sectors més emblemàtics de la indústria catalana.

El llibre ha estat editat per l'Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia, presentat el passat 22 d'abril a Sant Sadurní d'Anoia.



dissabte, 16 d’abril de 2016

POESIA A LES CAVES 2016






12 poetes. 4 nits. Del 29 d'abril al 20 de maig. Sant Sadurní d'Anoia.

Tots els recitals començaran a les 22.30.

29 ABRIL. Caves Pere Ventura
Carretera St.Sadurní-Vilafranca km 0,5

Joan Adrover
Anna Gual,
Jaume C. Pons Alorda


6 MAIG. Caves Juvé & Camps
Carrer Sant Bernat, 4

Carles Morell
Esteve Plantada
Pau Vadell


13 MAIG. Caves Jaume Giró i Giró
Carrer Montaner i Oller, s/n

Ricard Garcia
Josep M. Sala-Valldaura
Aina Torres


20 MAIG. Caves Recaredo
Carrer Tamarit, 8

Maria Antònia Massanet
Lluís Roda
Cares M. Sanuy


Organitza: Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia


dimecres, 13 d’abril de 2016

MAR DO MORTE (Fragment)

                   CANT I



El futur recordarà aquesta data.
Ho recordarà el mar. 
El futur recordarà les imatges
que vam veure a la televisió, 
aquelles cases blaves
que cremaven dins el mar. 

Aleshores recordarem aquell dia
com una realitat que no vam entendre.
Ho recordaran els peixos. Ho recordaran els arbres.
El futur recordarà aquesta data,
i nosaltres celebrarem el temps amb uns altres paraules.


l’esperança serà el record d’aquest món

la tragèdia es va fent, cada dia

totes les coses porten l’etiqueta de FRÀGIL

hi ha silencis que cauen fins al fons del mar

les ones del mar ens estan escrivint un poema

algun dia es podran llegir totes les paraules damunt les pedres

el mar va portant somnis negres a la terra







dimarts, 5 d’abril de 2016

ALGUNS POEMES NOUS

             I


El primer petó
és com el primer raig d'aigua
que cau dins d'un canti.
S'ha de sentir com cau
i va omplint totes les coses.

Aquest matí t'he estimat quatre vegades.
No és una exageració. És veritat.
Estic parlant d'amor, de res més.
La paraula amor ho pot canviar tot.
Estic parlant d'amor, de res més.

Lentament, m'has anat cosint el cos.
M'has posat molt endins,
dins els teus ossos,
en un lloc on estan totes les coses,
un lloc que ningú ha vist
i que li diem amor.



                         II


Entro a l’habitació i et veig dormint.
M’agrada veure com dorms.
El teu somni omple tota l’habitació.
M’assec al teu costat, a la vora del llit,
i tot el que sento és tot el que tinc.
Escolto la teva respiració
i penso amb la fragilitat de totes les coses.

Hi ha una flor a la finestra.
La flor omple tota la llum de la finestra.
Et mous entre els llençols
i dius unes coses que no puc entendre.
De sobte, em poso a riure de felicitat.
La felicitat té aquestes coses.
Mai podré veure els teus somnis.
Amb tanta llum, és un miracle

                que encara ens estimem.



Santi Borrell (del llibre inèdit "Diccionari de colors"

dimarts, 9 de desembre de 2014

LA POESIA DE XAVIER AMORÓS

 

 



La poesia de Xavier Amorós va ser escrita durant molts pocs anys. Una part important de tots aquests poemes els va escriure durant dos o tres anys. Sorprenent? No ho sé. El que realment ens importa són els seus poemes sublims, la seva forma que té d'acariciar la brevetat i la sorpresa. La poesia de Xavier Amorós és única. És una poesia fina i, sense dubte, romàntica. Considero que és un poeta amorós. El seu cognom, i no és casual aquesta concidència, ho certifica.

Xavier Amorós, per damunt de tot, és un poeta romàtic, un poeta que escriu (per amor): la vida: a la terra. Té coses que no es poden trobar en cap altre poeta català. Tot i que els seus primers poemes hi ha una estructura formal, noucentista (efectista; el noucentisme ja és això), jo veig una essència de ruptura amb la tradició que queda demostrada en els anys on va escriure bona part de tots els seus poemes. A la vegada, en aquests primers poemes, hi trobo la veu de Salvat-Papasseit. Per això es pot sentir aquesta essència de ruptura. Essència.

No tinc cap dubte de la seva poesia, de la seva excel·lencia. El seu darrer llibre que s'ha publicat, una antologia de la seva obra, és un llibre bàsic i imprescindible per entendre la poesia catalana del s.XX. I no dic res. No cal dir res més. L'impacte dels poemes que escriu, la seva força, la seva ètica emocional, demostra clarament que, tot i ser de Reus i no haver viscut mai a Barcelona, és un dels poetes bàsics de la literatura catalana del s.XX.

Llegint els seus poemes no sento vergonya de ser lector de poesia, no sento vergonya de llegir coses nostrades, emocionalment sentimentades en les costums poètiques de sempre. Per això, Xavier Amorós és un poeta absolut, vital i nou. Diu coses noves i això és l'admiració que sento per la seva obra. Ell que no escriu coses de sempre, serà un poeta per sempre.

T'estimo, Xavier. T'estimo, Amorós. La teva poesia ja és meva. I per això t'estimo.


Santi Borrell

dissabte, 29 de novembre de 2014

LA FELICITAT


Sortim de la biblioteca d'Alcanar
amb l'alegria del públic.
Tot és nou, ara mateix, per a mi.

Conec el xic del Tomàs i un amic seu
que s'ha trencat les dues mans.
La vida és immensa.
I tot el que sento, ara mateix,
no ho puc expressar.

Caminem a través de la pluja,
veient les cases negres dels carrers.
No veig res. Només la llum elèctrica dels carrers.
Estic cansat i faig un petit esforç.
Estar cansat sempre significa fer un petit esforç
per no estar cansat.

Finalment, arribem a casa del Tomàs.
Una casa amb un altell com una biblioteca.
Una vegada, parlant per telèfon, amb ell,
vaig imaginar el carrer de la seva casa.
Obrim una ampolla de vi i preparem el sopar.

Sopant, ja no puc més,
m'aixeco de la cadira,
perquè ja no puc estar més estona
assegut a la cadira,
com si fos l'home d'una cadira.
M'aixeco de la cadira
i sense dir res
em poso a cridar.
Aixeco la copa de vi
i crido que sóc feliç,
feliç de viure aquesta nit
amb els meus amics,
aquesta vida que no sempre puc expressar
i que ara vull expressar.

Vida, vida, vida.
M'aixeco de la cadiara i em poso a cridar.

No puc més i per això
m'he aixecat de la cadira,
sense esperar cap resposta.

Sóc feliç de viure, aquesta és la resposta.
Sóc feliç d'estar en aquesta casa,
mentre al carrer està plovent.
Per tant, sóc feliç de no mullar-me
i sentir-me protegit sota aquest sostre,
feliç de sentir la pluja
i poder sentir totes les altres coses.
Feliç de menjar-me aquesta truita de patates
i beure aquest vi que somia amb mi.
Ah, com m'agrada beure el vi que somia amb mi.

Sóc feliç i ara mateix no puc fer res més
que cridar i dir que sóc feliç,
feliç d'estar amb els meus amics, sopant,
vivint aquesta nit que no havia viscut mai.

El sopar amb els amics ha estat genial.
La felicitat és genial.


Santi Borrell

(28 de novembre del 2014.
Alcanar. Casa de Tomàs Camacho)

diumenge, 23 de novembre de 2014

ENTREVISTA A LA CONTRA DEL DIARI DE TARRAGONA

 
 
 

Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) presentarà el seu segon llibre de poesia,
‘Fragments d’una pedra’, el divendres 28 de novembre, a la Biblioteca Pública Trinitari Fabregat d’Alcanar.
 
1- Què amaguen els‘fragments d’una pedra’ que donen titol al llibre?
Els fragments expressen totes les coses que anem vivint i a la vegada anem deixant per tots els llocs. A més, els fragments, a part de ser una expressió de la meva vida, també expressen totes les coses que vaig recollint de la realitat, totes les coses que sóc. És a dir, cada fragment d'una pedra acaba sent una pedra. Cada instant acaba sent tot el temps. Per això, els fragments acaben sent, per a mi, tan importants, perquè acaben sent totes les coses que he viscut, totes les coses que he estat, totes les coses que he deixat, tota l'erosió de la meva vida.
2- Quines temàtiques aborda al seu darrer recull de poesies?
El tema central d'aquest llibre és la vida, la vida que sento com una nessitat que tinc, com la necessitat que tinc de menjar, caminar, somiar o respirar. Per a mi, la poesia és un acte natural i espontani. La poesia realment és aquesta necessitat que sento de sentir coses, de saber realment qui sóc, què faig realment i què sento. Si el meu primer llibre de poesia, "Els dies a les mans", era un poemari d'amor i desamor, aquest segon llibre és una altra cosa totalemnt diferent. Expressa aquesta necessitat d'aprendre a viure, d'aprendre a veure les coses, d'aprendre a sentir les coses. En aquest llibre, busco coses i algunes vegades les trobo. En aquest llibre escric poemes quotidians sobre la meva vida, com el que sento un matí quan surto de casa i vaig cap a l'oficina a treballar. Són poemes reals, perquè la meva vida és molt real. Jo no tinc una vida mental, tinc una vida real.
3- Hi ha diferències entre els dos llibres de poesia publicats?
Amb el primer llibre vaig superar una etapa romàntica, idealista de la vida. Amb aquest segon llibre no vull superar res. Vull encarar-me amb la meva vida, tal com veig la meva vida, tal com em sento. La gran diferència és la temàtica, la vida com a tema principial, amb una altra gran diferència. La gran diferència que jo veig és el ritme que vaig donant als poemes. Algun crític de poesia ha dit que faig una mètrica de sensacions. Li vaig donar un ritme a les meves sensacions, com si els poemes poguessin ser mantras o respiracions naturals.
4- Parle'ns dels festivals de poesia que organitza
Els festivals de poesia tenen la funció de promoure la poesia oral i escrita. Sense tots els festivals que es fan per tot Catalunya, la poesia ho tindria molt difícil de poder-se aproximar al públic. Des de fa set o vuit anys organitizo un festival de poesia a les caves de Sant Sadurní d'Anoia. Les caves s'omplen de públic les nits de divendres durant tot el mes de maig. I es viuen grans moments, en poder escoltar els poemes que escriuen els poetes i en poder veure realment com són els poemes. Són moments únics, irrepetibles i màgics. Escoltar un poeta en directe i sentir la seva poesia és una cosa vibrant i humana.
5- Poesia de Frontera li ha permès realitzar un treball col·lectiu amb poetes ebrencs?
Tinc una gran relació amb els poetes de les Terres de l'Ebre. Abans els havia pogut conèixer a través d'una antologia de poetes a la xarxa que també vaig realitzar. Les terres de l'Ebre, actualment, és un dels llocs més literaris i primordials de Catalunya. Potser ho fa aquesta bellesa que tenen aquestes terres, aquests contrastos que es poden sentir entre els camps, les oliveres, les petites muntanyes, el riu ebre i finalment el Delta, el mar. Hi ha molta poesia per les terres de l'Ebre, i aquest ambient es pot veure, viatjant per aquest territori.
6- Com veu la poesia que es fa en aquest territori?
Hi ha grans poetes immensos per les terres de l'Ebre, com també grans escriptors. Fa uns mesos he conegut la poeta Conxita Jiménez que ha guanyat el premi de poesia de la Llibreria Serret. Per tant, el potencial dels poetes ebrencs és absoltu. Hi ha una gran llista de molts bons poetes ebrencs. No vaig poder conèixer el gran poeta Gerard Vergés, la joia amagada de la poesia catalana. En tots els territoris nacionals sempre mana el centre d'una capital, sigui Barcelona, Paris, Londres o Berlín. Per tant, aquesta distància perjudica la difusió de les obres dels poetes ebrencs. Fins i tot els poetes del Penedès també pateixen aquesta difusió. Viure a una capital, com Barcelona, podria ajudar molt als poetes ebrencs a la seva difusió. No obstant, hem de ser positius, ja que la poesia catalana té la sort de la xarxa, un lloc molt més democràtic i plural
7- Té una vinculació familiar amb les Terres de l’Ebre?
El meu avi Tomàs va néixer a Miravet, va ser, de molt jove, el barquer del riu, però va haver de marxar al Penedès per trobar una feina a unes caves. Hi ha moltes persones de Miravet que van haver d'anar al Penedès a treballar a les caves, abans de la guerra civil. Jo sempre m'he sentit molt lligat a aquest poble. He passat alguns estius a Miravet i vaig viure coses molt màgiques, de nen. Algun dia m'agradaria escriure algun llibre sobre el riu Ebre que passa per Miravet, per poder sentir el meu origen familiar.
8- Per què ha triat Alcanar per a presentar el llibre?

Tinc molta bona relació amb el poeta Tomàs Camacho que organitza la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar. Aquest mateix va venir un petit grup de poetes ebrencs al festival de poesia a les caves (Jesús Tibau, Rafael Haro, Glòria Fandos i el mateix Tomàs Camacho). Em sento molt lligat als poetes de l'Ebre. Tenen una cosa especial que no ho trobo en altres llocs. Tenen un sentit del gremi, pel fet d'escriure poesia, que és admirable. Els poetes de l'Ebre organitzen moltes coses de forma conjuntat i això és molt emocionant. Per Barcelona o rodalies això és impossible, ja que imperen les "capelletes" o les sectes. I això és el que m'agrada dels poetes ebrencs, la seva humanitat i la seva ètica poètica.
9- Té previst realitzar més presentacions?
Estic molt content de poder ensenyar el llibre per tot el territori. Em dóna energia a continuar escrivint. Pel mes de gener tinc una presentació a la Fundació Francesc Pujol a Martorell. És un altre dels grans poetes catalans del s.XX i em fa molta il·lusió. Després tinc algunes presentacions per confirmar a Manresa, Sabadell, Cardedeu, Falset, Berga i potser Vinaròs.
10- Treballa en algun altre projecte literari de futur?
Ara mateix estic escrivint un viatge a Grècia. Estic fent una forma diferent d'escriure, d'escriure poemes de forma continua i oberta als canvis d'estil i registre. M'agrada investigar i provar noves escriptures. Ningú pot dir a un altre poeta com ha d'escriure i això és el que m'agrada. Escriure sense dogmes, sense trampes, sense complicacions. La poesia em porta a inventar noves coses. D'aquest viatge que vaig fer amb la meva dona Meritxell, vam venir amb una tercera persona, amb la nostra filla que ja ha nascut.

Joaquim Buj.
Diari de Tarragona.
22 de novembre del 2014