dilluns, 20 de juny de 2016

POEMA




Moltes vegades penso que sóc una ombra.
Moltes vegades penso que només sóc un record.
Moltes vegades m’agradaria el so d’una trompeta.
Moltes vegades penso que sóc una imatge impossible.
Moltes vegades penso que sóc un jardí nevat.
Moltes vegades penso que sóc una flor eufòrica.
Moltes vegades penso que sóc un ocell que busca el vent.

Moltes vegades penso que sóc una finestra sense llum.
Moltes vegades m’agradaria ser Nova York.
Moltes vegades penso que sóc un riu amb peixos que salten.
Moltes vegades penso que sóc un fil que aguanta el cel.
Moltes vegades penso que sóc un camp de blat.
Moltes vegades penso que sóc un gelat que em desitja.
Moltes vegades penso que sóc un tros de terra.
Moltes vegades penso que sóc un somni que passa pel mar.

diumenge, 5 de juny de 2016

POEMA


Pel carrer veig teories polítiques.
Pel carrer veig somnis infantils.
Pel carrer veig felicitat desconegudes.
Pel carrer veig molts camins i pocs destins.
Pel carrer veig moltes famílies.
Pel carrer veig molta moral i pocs Déus.
Pel carrer veig molta llum dins les finestres.
Pel carrer veig dones.
Pel carrer veig miracles antics.
Pel carrer veig dubtes.
Pel carrer veig tristesa.
Pel carrer veig amants i somnis.
Pel carrer veig planetes i estrelles.
Pel carrer veig ciutats i fronteres.
Pel carrer veig muntanyes i rius.
Pel carrer veig rellotges.
Pel carrer veig animals.
Pel carrer veig notícies.
Pel carrer veig hipoteques.
Pel carrer veig records.

Pel meu carrer ho veig tot.



divendres, 27 de maig de 2016

AIRE, AIRE


No penso en res. Calma absoluta.
Respiro i obro els ulls.
No penso en res més.
Sento l’aire i res més.
Fins i tot, ara mateix, no sento ni l’aire.

Respiro. Només respiro.
Respiro amb les mans obertes,
movent els braços cap al cel.
No sento res més.
Sento els meus braços cap al cel i res més.
Però no veig ni el cel ni els meus braços.
Simplement respiro a poc a poc.

M’assec i continuo respirant,
sentint com vaig respirant
damunt la terra, sense presses.
Respiro i em sento real, simple, o
veient com respiro sense haver de fer res més,
respirant com ho fan els animals o els arbres.

No penso en res més. En respirar i res més.
I si penso que respiro, no penso en res.
És una sensació única. Respirar i res més.
No haig de pensar en res.
I si penso que respiro, realment no penso en res.
És una sensació hipnòtica, ancestral, única.

De sobte, em venen pensaments.
És igual, els deixo. Deixo que el meu cervell
pensi coses o no. Acabo per no escoltar-los.
Aleshores, torno a la calma.
Torno a l’aire, a la respiració, 
a ser l’aire que respiro.
Realment no tinc res més. Aire, aire.
No tinc ni pensaments,
Els pensaments no em donen res.

Respira, respira, continua respirant.
És l’única felicitat que puc tenir.
Respiro. No faig res més.
No sento res.
Però, de sobte, tornen els pensaments.
El meu pensament pensa en mi. És igual.
El meu pensament pot pensar el que vulgui.
Amb tantes coses que sento, no haig de donar
cap importància als meus pensaments.

AIRE, AIRE !!!!!!!!!!

Respiro i sento com l’aire va arribant.
Ah, si pogués sentir com l’aire
va movent el meu cos.

Ah, aire, aire, aire.
L’aire entra dins el meu cos.
És així com sento les coses.
L’aire em fa sentir les coses d’una altra manera.
Amb l’aire sento que les coses no tenen cap forma.

L’única frontera que existeix és l’aire.
L’aire fa moure les coses com són.
Separar totes aquestes coses que s’han barrejat
durant milions d’anys
seria no sentir les coses com són.

Aire, aire, aire.
L’aire em separa i m’allunya de totes les coses.
Ah, com m’agrada separar-me de les coses.
Moltes vegades, quan no puc més,
respiro únicament per separar-me de totes les coses.
per allunyar-me de totes les coses que sóc,
per sentir únicament aquest aire que m’apropa
i m’allunya de totes les coses.

Respiro i m’allunyo del món.
Moltes vegades penso que respiro
per allunyar-me del món.
El món, moltes vegades, no em deixa respirar.

M’agradaria sentir-me al mig de totes les coses.
M’agradaria sentir tot aquest aire
que es mou a través de totes les coses,
aquest aire que m’aproxima
i m’allunya de totes les coses,
aquest aire que ara sento i que no puc tocar,
aquest aire meu, aquest temps,
aquesta vida que només puc respirar,
aquesta vida que voldria sentir d’una altra manera,

Aire, aire, aire.
Respiro per separar-me del món,
per allunyar-me de tot el que sento,
per sortir realment del meu cos.
No tinc res més que aire.
Tinc vida i tinc aire.
No vull res més. Aire, aire, aire.

Jo respiro i gaudeixo de l’aire.
Respirar és un dels pocs plaers
que podem sentir a cada moment.
L’aire entra per tot el meu cos
perquè el meu cos es pugui moure per tot l’espai.


Santi Borrell (poemes inèdits) 


dimarts, 24 de maig de 2016

POEMA



L’amor, encara que no existeixi, existeix.
L’amor, encara que no s’expressi, s’expressa.
L’amor, encara que no es doni, es dóna.
L’amor, encara que no es vulgui, es vol.
L’amor, encara que no t’esperi, t’espera.
L’amor, encara que no et desitgi, et desitja.
L’amor, encara que no ho vulgui, ho vol.
L’amor, encara que no sigui veritat, és veritat.
L’amor, encara que no arribi, arriba.
L’amor, encara que no et vulgui, et vol.
L’amor, encara que no digui que no, sempre diu que sí.


Santi Borrell  (poemes inèdits)

dilluns, 16 de maig de 2016

POEMA


Un dia, sopant, potser recordaràs una nit d’estiu,
i jo em posaré a plorar, sabent que estàs sopant
amb un altre. De moment, aquesta nit estem sopant, jo, a la terrassa del balcó,
i tu, a la taula del menjador, davant la televisió,
distanciats, de moment, per cinc metres.
Avui la distància és molt fràgil.
Hi haurà una nit que la distància serà real.
Hi haurà una nit que estarem
a quilòmetres i quilòmetres de distància.
Jo, sopant, a la terrassa del balcó,
sentint l’aire fresc d’una nit d’estiu,
i tu, sopant davant la tele,
a quilòmetres de distància.

En el fons, les distàncies no importen mai.
El què importa és saber perquè existeix
aquesta distància. Per aquest motiu,
les distàncies sempre amaguen secrets, silencis.
De moment, aquesta nit sopem, junts.
De moment la nostra distància és visible,
aparentment fàcil i fràgil.
Les distàncies sempre són aparents, sempre.

No obstant això, jo no veig els amants
tot el dia junts, enganxats,
abraçats de forma indefinida.
No es podria respirar, seria impossible.

Un dia, sopant, potser recordaràs
totes aquestes coses que estem sentint aquesta nit,
jo, sopant, a la terrassa del balcó,
mirant la lluna sota el cel de la ciutat,
i tu, sopant, al menjador, davant la televisió.

Jo vull grans distàncies i grans esperances.


Poemes inèdits (2010-2015)

dilluns, 9 de maig de 2016

"LA HISTÒRIA DEL CAVA. SANT SADURNÍ D'ANOIA"


Abans d'escriure poesia, vaig dedicar un temps de la meva vida a fer un estudi històric sobre el cava de Sant Sadurní d'Anoia. Un estudi de comprensió, ambiental, descriptiu, ambiental, per entendre com es va poder crear un dels sectors més emblemàtics de la indústria catalana.

El llibre ha estat editat per l'Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia, presentat el passat 22 d'abril a Sant Sadurní d'Anoia.



dissabte, 16 d’abril de 2016

POESIA A LES CAVES 2016






12 poetes. 4 nits. Del 29 d'abril al 20 de maig. Sant Sadurní d'Anoia.

Tots els recitals començaran a les 22.30.

29 ABRIL. Caves Pere Ventura
Carretera St.Sadurní-Vilafranca km 0,5

Joan Adrover
Anna Gual,
Jaume C. Pons Alorda


6 MAIG. Caves Juvé & Camps
Carrer Sant Bernat, 4

Carles Morell
Esteve Plantada
Pau Vadell


13 MAIG. Caves Jaume Giró i Giró
Carrer Montaner i Oller, s/n

Ricard Garcia
Josep M. Sala-Valldaura
Aina Torres


20 MAIG. Caves Recaredo
Carrer Tamarit, 8

Maria Antònia Massanet
Lluís Roda
Cares M. Sanuy


Organitza: Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia


dimecres, 13 d’abril de 2016

MAR DO MORTE (Fragment)

                   CANT I



El futur recordarà aquesta data.
Ho recordarà el mar. 
El futur recordarà les imatges
que vam veure a la televisió, 
aquelles cases blaves
que cremaven dins el mar. 

Aleshores recordarem aquell dia
com una realitat que no vam entendre.
Ho recordaran els peixos. Ho recordaran els arbres.
El futur recordarà aquesta data,
i nosaltres celebrarem el temps amb uns altres paraules.


l’esperança serà el record d’aquest món

la tragèdia es va fent, cada dia

totes les coses porten l’etiqueta de FRÀGIL

hi ha silencis que cauen fins al fons del mar

les ones del mar ens estan escrivint un poema

algun dia es podran llegir totes les paraules damunt les pedres

el mar va portant somnis negres a la terra







dimarts, 5 d’abril de 2016

ALGUNS POEMES NOUS

             I


El primer petó
és com el primer raig d'aigua
que cau dins d'un canti.
S'ha de sentir com cau
i va omplint totes les coses.

Aquest matí t'he estimat quatre vegades.
No és una exageració. És veritat.
Estic parlant d'amor, de res més.
La paraula amor ho pot canviar tot.
Estic parlant d'amor, de res més.

Lentament, m'has anat cosint el cos.
M'has posat molt endins,
dins els teus ossos,
en un lloc on estan totes les coses,
un lloc que ningú ha vist
i que li diem amor.



                         II


Entro a l’habitació i et veig dormint.
M’agrada veure com dorms.
El teu somni omple tota l’habitació.
M’assec al teu costat, a la vora del llit,
i tot el que sento és tot el que tinc.
Escolto la teva respiració
i penso amb la fragilitat de totes les coses.

Hi ha una flor a la finestra.
La flor omple tota la llum de la finestra.
Et mous entre els llençols
i dius unes coses que no puc entendre.
De sobte, em poso a riure de felicitat.
La felicitat té aquestes coses.
Mai podré veure els teus somnis.
Amb tanta llum, és un miracle

                que encara ens estimem.



Santi Borrell (del llibre inèdit "Diccionari de colors"

dimarts, 9 de desembre de 2014

LA POESIA DE XAVIER AMORÓS

 

 



La poesia de Xavier Amorós va ser escrita durant molts pocs anys. Una part important de tots aquests poemes els va escriure durant dos o tres anys. Sorprenent? No ho sé. El que realment ens importa són els seus poemes sublims, la seva forma que té d'acariciar la brevetat i la sorpresa. La poesia de Xavier Amorós és única. És una poesia fina i, sense dubte, romàntica. Considero que és un poeta amorós. El seu cognom, i no és casual aquesta concidència, ho certifica.

Xavier Amorós, per damunt de tot, és un poeta romàtic, un poeta que escriu (per amor): la vida: a la terra. Té coses que no es poden trobar en cap altre poeta català. Tot i que els seus primers poemes hi ha una estructura formal, noucentista (efectista; el noucentisme ja és això), jo veig una essència de ruptura amb la tradició que queda demostrada en els anys on va escriure bona part de tots els seus poemes. A la vegada, en aquests primers poemes, hi trobo la veu de Salvat-Papasseit. Per això es pot sentir aquesta essència de ruptura. Essència.

No tinc cap dubte de la seva poesia, de la seva excel·lencia. El seu darrer llibre que s'ha publicat, una antologia de la seva obra, és un llibre bàsic i imprescindible per entendre la poesia catalana del s.XX. I no dic res. No cal dir res més. L'impacte dels poemes que escriu, la seva força, la seva ètica emocional, demostra clarament que, tot i ser de Reus i no haver viscut mai a Barcelona, és un dels poetes bàsics de la literatura catalana del s.XX.

Llegint els seus poemes no sento vergonya de ser lector de poesia, no sento vergonya de llegir coses nostrades, emocionalment sentimentades en les costums poètiques de sempre. Per això, Xavier Amorós és un poeta absolut, vital i nou. Diu coses noves i això és l'admiració que sento per la seva obra. Ell que no escriu coses de sempre, serà un poeta per sempre.

T'estimo, Xavier. T'estimo, Amorós. La teva poesia ja és meva. I per això t'estimo.


Santi Borrell

dissabte, 29 de novembre de 2014

LA FELICITAT


Sortim de la biblioteca d'Alcanar
amb l'alegria del públic.
Tot és nou, ara mateix, per a mi.

Conec el xic del Tomàs i un amic seu
que s'ha trencat les dues mans.
La vida és immensa.
I tot el que sento, ara mateix,
no ho puc expressar.

Caminem a través de la pluja,
veient les cases negres dels carrers.
No veig res. Només la llum elèctrica dels carrers.
Estic cansat i faig un petit esforç.
Estar cansat sempre significa fer un petit esforç
per no estar cansat.

Finalment, arribem a casa del Tomàs.
Una casa amb un altell com una biblioteca.
Una vegada, parlant per telèfon, amb ell,
vaig imaginar el carrer de la seva casa.
Obrim una ampolla de vi i preparem el sopar.

Sopant, ja no puc més,
m'aixeco de la cadira,
perquè ja no puc estar més estona
assegut a la cadira,
com si fos l'home d'una cadira.
M'aixeco de la cadira
i sense dir res
em poso a cridar.
Aixeco la copa de vi
i crido que sóc feliç,
feliç de viure aquesta nit
amb els meus amics,
aquesta vida que no sempre puc expressar
i que ara vull expressar.

Vida, vida, vida.
M'aixeco de la cadiara i em poso a cridar.

No puc més i per això
m'he aixecat de la cadira,
sense esperar cap resposta.

Sóc feliç de viure, aquesta és la resposta.
Sóc feliç d'estar en aquesta casa,
mentre al carrer està plovent.
Per tant, sóc feliç de no mullar-me
i sentir-me protegit sota aquest sostre,
feliç de sentir la pluja
i poder sentir totes les altres coses.
Feliç de menjar-me aquesta truita de patates
i beure aquest vi que somia amb mi.
Ah, com m'agrada beure el vi que somia amb mi.

Sóc feliç i ara mateix no puc fer res més
que cridar i dir que sóc feliç,
feliç d'estar amb els meus amics, sopant,
vivint aquesta nit que no havia viscut mai.

El sopar amb els amics ha estat genial.
La felicitat és genial.


Santi Borrell

(28 de novembre del 2014.
Alcanar. Casa de Tomàs Camacho)

diumenge, 23 de novembre de 2014

ENTREVISTA A LA CONTRA DEL DIARI DE TARRAGONA

 
 
 

Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) presentarà el seu segon llibre de poesia,
‘Fragments d’una pedra’, el divendres 28 de novembre, a la Biblioteca Pública Trinitari Fabregat d’Alcanar.
 
1- Què amaguen els‘fragments d’una pedra’ que donen titol al llibre?
Els fragments expressen totes les coses que anem vivint i a la vegada anem deixant per tots els llocs. A més, els fragments, a part de ser una expressió de la meva vida, també expressen totes les coses que vaig recollint de la realitat, totes les coses que sóc. És a dir, cada fragment d'una pedra acaba sent una pedra. Cada instant acaba sent tot el temps. Per això, els fragments acaben sent, per a mi, tan importants, perquè acaben sent totes les coses que he viscut, totes les coses que he estat, totes les coses que he deixat, tota l'erosió de la meva vida.
2- Quines temàtiques aborda al seu darrer recull de poesies?
El tema central d'aquest llibre és la vida, la vida que sento com una nessitat que tinc, com la necessitat que tinc de menjar, caminar, somiar o respirar. Per a mi, la poesia és un acte natural i espontani. La poesia realment és aquesta necessitat que sento de sentir coses, de saber realment qui sóc, què faig realment i què sento. Si el meu primer llibre de poesia, "Els dies a les mans", era un poemari d'amor i desamor, aquest segon llibre és una altra cosa totalemnt diferent. Expressa aquesta necessitat d'aprendre a viure, d'aprendre a veure les coses, d'aprendre a sentir les coses. En aquest llibre, busco coses i algunes vegades les trobo. En aquest llibre escric poemes quotidians sobre la meva vida, com el que sento un matí quan surto de casa i vaig cap a l'oficina a treballar. Són poemes reals, perquè la meva vida és molt real. Jo no tinc una vida mental, tinc una vida real.
3- Hi ha diferències entre els dos llibres de poesia publicats?
Amb el primer llibre vaig superar una etapa romàntica, idealista de la vida. Amb aquest segon llibre no vull superar res. Vull encarar-me amb la meva vida, tal com veig la meva vida, tal com em sento. La gran diferència és la temàtica, la vida com a tema principial, amb una altra gran diferència. La gran diferència que jo veig és el ritme que vaig donant als poemes. Algun crític de poesia ha dit que faig una mètrica de sensacions. Li vaig donar un ritme a les meves sensacions, com si els poemes poguessin ser mantras o respiracions naturals.
4- Parle'ns dels festivals de poesia que organitza
Els festivals de poesia tenen la funció de promoure la poesia oral i escrita. Sense tots els festivals que es fan per tot Catalunya, la poesia ho tindria molt difícil de poder-se aproximar al públic. Des de fa set o vuit anys organitizo un festival de poesia a les caves de Sant Sadurní d'Anoia. Les caves s'omplen de públic les nits de divendres durant tot el mes de maig. I es viuen grans moments, en poder escoltar els poemes que escriuen els poetes i en poder veure realment com són els poemes. Són moments únics, irrepetibles i màgics. Escoltar un poeta en directe i sentir la seva poesia és una cosa vibrant i humana.
5- Poesia de Frontera li ha permès realitzar un treball col·lectiu amb poetes ebrencs?
Tinc una gran relació amb els poetes de les Terres de l'Ebre. Abans els havia pogut conèixer a través d'una antologia de poetes a la xarxa que també vaig realitzar. Les terres de l'Ebre, actualment, és un dels llocs més literaris i primordials de Catalunya. Potser ho fa aquesta bellesa que tenen aquestes terres, aquests contrastos que es poden sentir entre els camps, les oliveres, les petites muntanyes, el riu ebre i finalment el Delta, el mar. Hi ha molta poesia per les terres de l'Ebre, i aquest ambient es pot veure, viatjant per aquest territori.
6- Com veu la poesia que es fa en aquest territori?
Hi ha grans poetes immensos per les terres de l'Ebre, com també grans escriptors. Fa uns mesos he conegut la poeta Conxita Jiménez que ha guanyat el premi de poesia de la Llibreria Serret. Per tant, el potencial dels poetes ebrencs és absoltu. Hi ha una gran llista de molts bons poetes ebrencs. No vaig poder conèixer el gran poeta Gerard Vergés, la joia amagada de la poesia catalana. En tots els territoris nacionals sempre mana el centre d'una capital, sigui Barcelona, Paris, Londres o Berlín. Per tant, aquesta distància perjudica la difusió de les obres dels poetes ebrencs. Fins i tot els poetes del Penedès també pateixen aquesta difusió. Viure a una capital, com Barcelona, podria ajudar molt als poetes ebrencs a la seva difusió. No obstant, hem de ser positius, ja que la poesia catalana té la sort de la xarxa, un lloc molt més democràtic i plural
7- Té una vinculació familiar amb les Terres de l’Ebre?
El meu avi Tomàs va néixer a Miravet, va ser, de molt jove, el barquer del riu, però va haver de marxar al Penedès per trobar una feina a unes caves. Hi ha moltes persones de Miravet que van haver d'anar al Penedès a treballar a les caves, abans de la guerra civil. Jo sempre m'he sentit molt lligat a aquest poble. He passat alguns estius a Miravet i vaig viure coses molt màgiques, de nen. Algun dia m'agradaria escriure algun llibre sobre el riu Ebre que passa per Miravet, per poder sentir el meu origen familiar.
8- Per què ha triat Alcanar per a presentar el llibre?

Tinc molta bona relació amb el poeta Tomàs Camacho que organitza la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar. Aquest mateix va venir un petit grup de poetes ebrencs al festival de poesia a les caves (Jesús Tibau, Rafael Haro, Glòria Fandos i el mateix Tomàs Camacho). Em sento molt lligat als poetes de l'Ebre. Tenen una cosa especial que no ho trobo en altres llocs. Tenen un sentit del gremi, pel fet d'escriure poesia, que és admirable. Els poetes de l'Ebre organitzen moltes coses de forma conjuntat i això és molt emocionant. Per Barcelona o rodalies això és impossible, ja que imperen les "capelletes" o les sectes. I això és el que m'agrada dels poetes ebrencs, la seva humanitat i la seva ètica poètica.
9- Té previst realitzar més presentacions?
Estic molt content de poder ensenyar el llibre per tot el territori. Em dóna energia a continuar escrivint. Pel mes de gener tinc una presentació a la Fundació Francesc Pujol a Martorell. És un altre dels grans poetes catalans del s.XX i em fa molta il·lusió. Després tinc algunes presentacions per confirmar a Manresa, Sabadell, Cardedeu, Falset, Berga i potser Vinaròs.
10- Treballa en algun altre projecte literari de futur?
Ara mateix estic escrivint un viatge a Grècia. Estic fent una forma diferent d'escriure, d'escriure poemes de forma continua i oberta als canvis d'estil i registre. M'agrada investigar i provar noves escriptures. Ningú pot dir a un altre poeta com ha d'escriure i això és el que m'agrada. Escriure sense dogmes, sense trampes, sense complicacions. La poesia em porta a inventar noves coses. D'aquest viatge que vaig fer amb la meva dona Meritxell, vam venir amb una tercera persona, amb la nostra filla que ja ha nascut.

Joaquim Buj.
Diari de Tarragona.
22 de novembre del 2014

divendres, 2 de maig de 2014

FESTIVAL DE POESIA A LES CAVES


Programa Poesia a les caves 2014
Sant Sadurní d'Anoia
 


 Divendres 9 de maig – Caves Juvé i Camps (c/ Sant Venat, 1)
Meritxell Gené


Divendres 16 de maig – Caves Recaredo (c/ Tamarit, 10)
David Figueres
Nati Soler
Carlos Vitale




Divendres 23 de maig – Caves Blancher (plaça Pont Romà s/n)
Laura Dalmau
Dionís Lluch
Mercè Solé



Divendres 30 de maig – Caves Mestres (c/Sant Pere, 28)
Tomàs Camacho
Glòria Fandos
Rafael Haro
Jesús M. Tibau



Organitza: Santi Borrell.
Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia.

Hora d'inici de tots els recitals: 22. 30 h.

 
 
 

dilluns, 21 d’abril de 2014

CRÍTICA A "SERRA D'OR" DE VICENÇ LLORCA DEL LLIBRE "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"



Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) es va estrenar com a poeta amb el títol "Els dies a les mans" (2010). Ara torna a oferir un poemari estructurat a "Fragments d'una pedra",on, com molt bé diu el poeta Ricard Mirabeta (autor, per cert, d'un poemari molt interessant intitulat "Radar"), en una presentació que va fer del llibre: "El seu somnis poètic és reconstruir la precepció, el pensament i allò més important qaue fa néixer el poema: em refereixo a la mètrica de la sensació (...). El poeta és el més gran sentidor. És estrany aquest molt: potser és un neologisme?". Paraules molt sàvies,i que subratllo perquè resulten suggeridores per a la reflexió poètica. Què entenem per mètrica de la sensació? Podem incorporar un mot que ajudi a comprendre la figura del poeta com a sentidor?


Sigui com sigui, la primera cosa que sobta de la poesia de Borrell és l'opció per l'expressió enèrgica per sobre de tot. Això fa que cerqui l'autenticitat del que pensa filtrat pel seu cor a través de la paraula. I no tem en aquesta operació la bogeria: "Quanta tristesa té la bogeria?", es demana el poeta en el primer poema. Recordem que el llibre anterior ja estava marcat per una citació del gran "foll per amor", Ramon Llull: "i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors". Igualment en el llibre no li importa caure en l'exageració:
 
"No sé res de la meva vida.
Tot el meu cos és un magatzem de camins i d'oblits,
de somnis i exageracions, d'errors i prodigis".
 
Podríem dir que la solidesa de la pedra es contraposa a la vaporisitat del somni tot deixant el rastre d'un fragment recollit pel vers. La idea de fragments és vertebradora en el llibre, ja que el poeta veu la realitat com l'esmicolament d'un conjunt. D'aquí ve que la idea de jo sigui fragmentària, tot recollint el mestratge, conscient o no, de Pessoa:
 
"En el fons, jo sóc totes les persones
que he admirat i he volgut ser.
El meu jo que busco pertot arreu
i que no trobaré mai".
 
Per aquest motiu:
 
"Cada dia m'invento un personatge.
Per a cada persona tinc una màscara".
 
La noció de la poesia com a estratègia defensiva davant l'agressió de la realitat és ben present al poemari i es manifesta fins al final, on Borrell afirma:
 
"El cosmos juga amb mi
i jo jugo amb les paraules".
 
Tot i que el desamor, tractat a "Els dies a les mans", continua present en el nou llibre, ja no és l'únic focus d'atenció temàtica dels seus versos, els quals recullen també el malestar per una situació històrica adversa, com en el poema "Notícies econòmiques". Sense oblidar la qüestió nacional al poema "Catalunya". Poesia de la crisi que no pot evitar un sentiment trist:
 
"Potser la meva tristesa és una ideologia".
 
Tanmateix, el poeta aconsegueix els millors moments expressiu en la síntesi d'imatges, sovint lligades al pas del temps, com a "Postal de tardor":
 
"He fotografia un arbre
amb les seves últimes fulles.
Al cap d'un dies, les fulles
han caigut damunt la fotografia".
 
O al poema:
 
"Al carrer hi ha un nen jugant a l'ombra.
El vent travessa l'espai i mou l'ombra.
Al carrer hi ha un vell assegut a l'ombra".
 
Mentre llegim "Fragments d'una pedra" no podem deixar de pensar en el romantisicme més radical, aquell que va confrontar amb vehemència el jo al límit de la seva experiència i la seva existència:
 
"el meu cor és l'aixada que pica la terra,
el meu cor és un animal en extinció".
 
I que tanmateix, va confiar en la poesia com a camí de bellesa i salvació perquè "la llum és una paraula en expansió".
 
 
Vicenç Llorca
 
Serra d'Or. Febrer 2014


 

dimarts, 11 de març de 2014

SOBRE "FRAGMENTS D'UNA PEDRA", TEXT CRÍTIC DEL POETA RAFAEL HARO




SOBRE FRAGMENTS D’UNA PEDRA DE SANTI BORRELL

A càrrec de Rafael Haro, Biblioteca Sebastià Juan Arbó.


AMPOSTA, 7 de març de 2014.

 

El títol d’aquest recull de poemes “Fragments d’una pedra” juga amb dos conceptes que, al meu entendre, són cabdals en tota la poesia que encapçala. Per una banda el “fragment” que apareix al títol és un tros del tot que d’alguna manera representa. Una roda no és un cotxe, ni la tinta és la ploma; en canvi, un tros de pedra és pedra, i els fragments que surten de la pedra, de la pedra que existeix, van apareixent en els diferents poemes de Santi Borrell. Al seu torn, ell també voldria ser de vegades pedra, no haver de preguntar-se res, no sentir res, no tenir por de res... en una espècie d’exercici que em recorda, només em recorda, Epicur i el seu remeier quadrilàter contra la infelicitat.

Però la poesia de Santi Borrell no comença així. El primer poema sembla extret del llibre de les preguntes de Neruda. Preguntes que aniran apareixent com una empremta indeleble en molts dels seus versos. Hi ha un fet que podem constatar: l’home és l’animal que es pregunta, l’home és l’animal que cavalca entre passat i present, entre el record que de vegades ens lliga massa i massa dolorosament, i el futur inexistent també on conviuen a parts iguales, i en el millor dels casos, la por i l’esperança.

 

Quan començava a llegir “Fragments d’una pedra” no vaig poder resistir la temptació de preguntar-li a l’autor si aquella pedra, i els fragments en conseqüència, eren ell mateix. No crec recordar que em contestés, però jo vaig insistir en que tot i la pretensió d’ aïllar-se , d’amagar-se al darrera de les preguntes, de la por constant, del dubte... era incapaç de deixar de respirar, de ser algú que se sent viu i que, en definitiva palpita amb els ulls ben oberts per clissar cada imatge, cada engruna, cada somriure que li pugui propiciar la realitat en el moment de fer poesia i retrobar-se amb ell mateix.

 

És un risc demanar a algú que no coneixes que et presente un llibre. Santi Borrell va arriscar-se i m’ho va demanar. Per a mi també representava un risc, hi havia però un avantatge, “Fragments d’una pedra” no és una obra primera ni Santi Borrell un autor novell. Fa anys que es dedica a escriure aconseguint un lloc propi. La veu de l’autor cerca comunicar-se, no sé si una pedra pretén tant, però el nostre autor sí, i ho fa amb un tipus de poesia que jo anomenaria vivencial. No vull dir una poesia de vida o de l’existència, sinó de la vivència, de la constatació retòrica d’aquell qui viu el seu dia a dia com una experiència que serà més o menys satisfactòria.

En el llibre que ens ocupa, i no vull que perdin de vista la figura de la pedra diu:

                            Ploro sense motius...

                            Ploro sense saber per què ploro (56)

El poeta ha matisat a vastament el sense sentit de la vida per una banda i la necessitat de la recerca d’aquest sentit per l’altra, fa emergir el plor com una acció mancada de raó, però ull, no vull enganyar-me ni enganyar l’autor ni a vostès mateixos amb tot això. No crec que Santi Borrell escrigui per dir als quatre vents que no hi ha sentit, que res té sentit – o bé trobo contradiccions en la seva obra. Més aviat crec que el refugi de Borrell, el sentit de Borrell descansa en les petites coses, en els petits moments que no cerquen transcendència, que exigeixen un riure sense raó excessiva, amb cert clam per deixar oberta la passió, l’emoció, davant l’exigència d’un sistema que pretén racionalitzar-ho tot en contra d’un home que també i abans d’un animal racional, és un animal que sent, que viu, que respira, que és, exactament com el ser de la pedra, amb raó o amb sentit, un ésser més.

Així, insisteixo, no hi ha una recerca transcendental en la poesia de Borrell, és més, hi ha una negació constant que aquesta recerca tingui solució. Hi ha un crit, un clam contra aquesta recerca. L’existència és indecidible i l’experiència és nova cada dia: experiència d’amor i desamor, de vida i de mort, de ser i no ser. Què és l’home? és una de les preguntes que s’endevinen:

                            Amb els anys, m’he anat creant... (29)

I més avant podem llegir:

                            Cada dia m’invento un personatge. (37)

És curiós que l’autor jugue amb la “màscara”. Màscara pot ser utilitzat com sinònim de persona. És Boeci qui ens fa caure en això, i pregunto, no a l’autor que ho té claríssim, som màscares?, i si ho som, de qui, de què?

 

La pedra que pregunta el món, el món que té al seu davant, serà també pregunta ella mateixa en un repàs de vida on el dubte, la certesa de l’error i la por apareixen en aquesta praxi d’humanitat poètica que la fan vivencial.

El pensament, la memòria, cert desànim, la humilitat de l’autor en una bitàcola on apareix precisament aquesta vivència que refereixo. Memòria, nostàlgia – la nostàlgia és recordar amb dolor – i diu Santi Borrell en el poema El veí Alfredo:

                            Encara sento nostàlgia del primer instant,

                            del primer record que vaig oblidar,

                            quan la meva vida encara era possible. (53)

El primer record que vaig oblidar/ quan la meva vida encara era possible. Que bonic ! L’autor, en aquest poema és capaç de traslladar-nos des del record, fixen -se, no al record perdut sinó de la vivència passada al clam d’una contemplació on la vida esdevé vida i prou, moments a viure i prou defugint com he dit abans d’idees metafísiques ni transcendentalitats que ens aparten del fet primari de viure. I aquest fet primari que enlluerna Santi Borrell, la valoració del que és en ell mateix, li fa dir:

                            Ha començat a ploure

                            i m’he aixecat per aplaudir.

                            Ah, quanta bellesa ! (63)

I una cosa que a mi, a qui s’adreça l’autor per a que li presente el llibre en el marc de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, em suggereix de manera profunda – i la poesia ha de suggerir més enllà dels versos – és com l’ànsia de viure xoca contra un mur de convencionalismes, prejudicis, creences que fan explotar el poeta tant cap endins com cap enfora.

Un explorador inquiet a la recerca de la vivència que li ha de permetre salvar-se a ell mateix, reconèixer-se com vivent i no com pedra. Per això he insistit en la imatge al·legòrica que ens aporta el títol.

 

La introspecció reconeix la diferència entre el que pensem i fem, entre l’anhel que tot ho viu (vol), i la realitat que se’ns imposa. I ara vull tornar a engrescar-me amb el títol. La pedra també és la realitat que se’ns imposa, la cosa dura, la pared, el mur...

Llegim:

                            Que inútil és la meva vida...

                            Jo vull aire, temps, l’ombra d’un arbre.

                            Jo vull la vida al meu costat. (44)

El repàs vivencial ocupa moltíssims temes, però, ja acabant, vull quedar-me amb un concepte al qual l’autor dedica més d’un vers. Vostès sabran disculpar-me, però no és l’amor, tot i que en les successives lectures hi ha molt de suc en això, escolten:

                            Hauria d’equivocar-me

                            per dir-te tot el que t’estimo (77)

La paraula a què em refereixo i que avança com l’autor en aquests “Fragments d’una pedra” entre l’estoïcisme i l’epicureisme és, al meu entendre el concepte: bellesa.

 

Cal acabar. La presentació hagués estat més fàcil i sense errors si hagués dit: senyors, heus ací “Fragments d’una pedra”, Santi Borrell, heus ací el benvolgut públic; però això, això només no ho podia fer. Els llibres tenen tapa, potser com les persones, i presentar significa destapar-lo encara que sigue una mica, i sempre i més sent un llibre de poemes, des d’una visió purament personal, des d’una mirada més que s’afegirà a les altres sobre el recull de Santi Borrell. Cal acabar i ho faig amb una referència que l’autor fa a la bellesa. Si em permeten:

                            El dibuix és perfecte.

                            Les papallones volen. (69)

I bé, ara sí. L’autor corria un risc al demanar-li a algú que no coneix que li presente el llibre. Jo vull donar-li les gràcies perquè gràcies a la seva poesia he pogut sortir, ni que fos uns instants, d’aquesta ànsia que ens apressa en un temps que mai no es detura.

                            Si estic en calma i sento l’aire,

                            torno a veure els miracles com un nen

                            que veu el món per primera vegada. (70)

 

(Altres: referència a que terriblemente absurdo es estar vivo de Luís Eduardo Aute. I és que la vida no es deixa atrapar per la raó).

 

Rafael Haro

Amposta, 7 de novembre de MMXIII

dilluns, 10 de març de 2014

PRESENTACIÓ DE LA POETA JOSEPA RIBERA DEL LLIBRE DE POESIA "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"


La poeta i amiga Josepa Ribera de Piera va presentar-me el llibre de poesia "Fragments d'una pedra" a la biblioteca municipal de Piera. I aquest és el text que ella mateixa va extreure:


El Santi (Vilafranca del Penedès1972) és un poeta –dels que en diuen joves- i ja –que no llarga en el temps- excel·lent trajectòria artística.

Ens vam conèixer en l’edició de l’any 2008 del Poesia i Cava (ara Festival de poesia a les caves de Sant Sadurní d’Anoia). Ell n’és l’anima i promotor. El poeta: Carles Hac Mor (ho recordo perfectament) va donar la paraula als qui érem de públic. I jo vaig llegir un dels meus poemes, per ell i per a tothom.

En acabar vaig contactar amb el Santi, que em va demanar els meus llibres. L’any sobre, el 2009, ja em va convidar a fer lectura de poemes: el 15 de maig. L’octubre del mateix any em va dur al bar Vibop-Sala Polivalent de Sant Sadurni d’Anoia, també vaig acompanyar-lo en la trobada/lectura poètica de 33 poetes/poetesses que es va convertir en el llibre “poems&blogs, poetes a la xarxa”, i en dues edicions de la Poesiada (lectura de poemes al carrer) de Vilafranca del Penedès.

Us dic tot això, per donar-vos a conèixer la personalitat poètica d’en Santi. Sembla el que veieu...un noi quiet, callat, tímid...en una anima de poeta...un fragment...de “pedra” pensant...Això ho sabem bé, tots els que em llegit i llegim, la seva poesia.

I la seva poesia. Es quotidiana, es propera, és tot això que no diu amb la boca i que no callen els seus versos. Es la poesia que et fa sentir, pensar, i et corprèn i t’emociona. Ens diu: “ningú parla del miracle de viure, / i el silenci camina pels carrers / i els records truquen a la porta / i les herbes creixen a les teulades (pag. 3).

"Fragments d’una pedra” és el seu segon llibre de poesia, després d’haver publicat "Els dies a les mans" (2010), llibre amb bones crítiques a revistes culturals i suplements literaris. El 1er. Publicat i amb 2ª edició, i considerat fenomen editorial poètic, d’aquell any.

http://poesiasantib.blogspot.com/                  


I –també- es mes que això, és el perfecte animador (activista cultural, es diu avui) de la poesia al nostre país. Ell, estima la poesia, la conrea, la bressola, la llegeix, l’anima, la cuida, la remena, la posa en un primer pla. Es el 1er. “batallador” perquè la poesia deixi aquell lloc oblidat en que esta i passi a un primer pla de les disciplines artístiques importants. Ell coneix, accepta i posa en l’engranatge a TOTS...poetesses i poetes, coneguts i no tant, famosos i no tant. Donant-nos a tots el mateix tracte, sense fer diferencies. I això l’honora. Lluita perquè la poesia visqui i sobrevisqui...i això l’honora...

ha organitzat i organitza diversos festivals de poesia (Festival de Poesia a les Caves, de Sant Sadurní d’Anoia, "Kinzena Poetika", de Vilafranca del Penedès). Ha col•laborat amb diversos artistes, fent poemes, i

diversos muntatges poètics. Ha impulsat diverses iniciatives per Internet, i promogut llibres col•lectius. També la "Poesia a la frontera", antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana.

 

I continua estan aquí i allà. Quiet, callat i –semblant- tímid. En positiu, no perdent-se cap paraula. No oblidant cap gest, no deixant escapar cap oportunitat. Sempre amb el bolígraf apunt. Un pensament, una idea, una adreça electrònica, un contacte.

 

Deixo que sigui ell qui us digui: escoltem...de la seva boca...els seus versos!!

 

Josepa Ribera Vallès