.
CAMINS I NÚVOLS (pag.40-42)
.
Ah, si pogués perdre tots els meus matins
per veure tots les meves tardes,
la meva vida entra la llum que passa
pels núvols de la tarda.
Ah, si pogués sentir alguna cosa real, pròxima, distant.
Ah, totes les meves creences i totes les meves descripcions
per no creure absolutament en res.
Ah, totes aquestes paraules que dic
per no creure amb aquestes mateixes paraules.
Ah, tota aquesta coherència lingüística que desitjo.

Ah, tot el meu despotisme, tota la meva arbitrarietat
contra tot el que sento i tot el que vull.

Ah, si pogués sentir tantes coses per oblidar-me de tot.

Ah, si pogués entendre que la meva vida és despòtica
i tirànica, terriblement violenta i opressiva
contra mi mateix. Ah, si pogués sentir
tota la dictadura que practico contra mi mateix, ah, ah!

Ah, quants assassinats perpetraria contra mi mateix.
Ah, quantes PENES hauria de suportar. Ah!
Ah, quantes penes he de suportar per sentir
tot el que veig, per sentir tot el que sóc.

Ah, quints càstigs, ah, quantes privacions
exerceixo contra la meva lliure voluntat.
Ah, quantes coses no em permeto a mi mateix.
Ah, quantes expressions no vull dir. Ah, ah.

Ah, si pogués veure tota l’opressió i tota la repressió
i tota la censura que exerceixo sobre mi mateix.

AH, TOTA PERSONA ÉS UN DICTADOR D’ELL MATEIX.

Ah, si pogués entendre l’autocensura humana.

Ah, si pogués veure com penetra el control sentimental
sobre un mateix, ah, si pogués veure com les persones
es volen demostrar rectes, controlant als altres,
ah, quanta paranoia, ah, quin patetisme, ah.

Ah, si pogués veure els mecanismes mentals, religiosistes.

Ah, si pogués sentir tot el religiosisme,
tota la religiositat religiosista.

Ah, si pogués veure que tots els deixebles d’una causa
són més extremistes que la mateixa Llei.

Ah, si em pogués manifestar contra mi mateix. Ah, ah!

EA! EA!

Ah, si pogués veure tot el que dic, ah!

Ah, si fos sobirà absolut de mi mateix.
Ah, si tingués autoritat per representar-me,
per assumir els meus sentiments,
per expressar tot el que veig.

Ah, si jo mateix no em pogués representar ni a mi mateix.
Ah, si no pogués anar a cap lloc sense defensar-me,
sense lluitar per la meva vida i el meu auto.cos.

Ah, si pogués sentir el meu cos com un destacament militar
que ho arrasa tot i m’arrasa a mi mateix.
Ah, si pogués viure la història oficial del món.
Ah, si el meu cos fos aquesta història militar del món, ah!

Ah, si pogués sentir aquest malbaratament del meu cos,
aquesta desfeta de les meves paraules.
Ah, si pogués veure les meves paraules
com es desfan en el moment de pronunciar-les.

Ah, si pogués sentir aquesta atracció magnètica,
el meu cos com una atracció pel meu propi cos.

Ah, si pogués viure com el meu autocos.

Ah, els meus autoulls.
Ah, poder tenir la suficient llum dins dels meus ulls
per poder-ho veure tot.
Ah, si tot ho pogués tenir
dins dels meus autoulls.
Ah, si tot el món neixes dels meus ulls.

Ah, si les coses fossin realment autosuficients
i finalment s’acabessin tots els equilibris
i totes les relacions entre totes les unitats.

Ah, si pogués tenir el sol dins dels meus autoulls.

Ah, si els meus autoulls fossin la llum que senten les flors.

Ah, quantes coses no podem dir de cap cosa real.

Ah, si tingués els meus autoulls per veure la nit,
la nit que faig amb els meus ulls.

Ah, ah, ah!! Els meus autoulls.... les meves autorealitats.

Ah, tenir-ho tot dins dels meus autoulls. Ah, quina força!
Ah, quin poder, poder viure pels meus autoulls.

Ah, si tot això que sento, ah, si aquest fred que sento,
Ah, si tota aquesta fatiga, fos, realment autosuficient.

Ah, si els meus autoulls fossin pedres..... pedres per tirar.

Ah, si amb els meus autoulls no pogués veure res....
ah, si tingués els meus ulls per no veure res.. ah!!!