dimecres, 26 de novembre de 2008


CAMINS I NÚVOLS (pàg.60-62)

ah, poder veure la meva vida en una obra de teatre antiga,
poder veure la meva vida reflectida en una gota d’aigua,
ah, poder veure el meu cos en totes les coses que veig

ah, poder sentir tot el que sóc, viatjant per tot el món

poder recordar el meu poble com la ràbia personaficada
ah, tota la ràbia que sento, tota l’agressivitat de la nit
quan els sentiments s’expressen amb l’alcohol, ah, ah..

ah, tots els records que podria inventar del meu poble
tots els records que continuen vius entre els xiprers
del cementiri, ah, tota la ràbia mineral del meu poble...

ah, tots els contrastos que després sento, ah, ah, ah....
ah, tota la tranquil·litat que sento pels matins... ah...
tot aquest aire que m’arriba de les muntanyes....
tot aquest aire que ha llepat la terra, les herbes, els arbres

ah, poder sentir aquesta tranquil·litat de l’aire..
tota aquesta bellesa que em porta l’aire del matí.....

ah, sentir tota aquesta energia del sol, ah, sentir el sol
ah, sentir la la llum caminant tranquil·lament
pels carrers del meu poble ah, tota aquesta felicitat
de no trobar a cap ombra humana pels carrers..

ah, tota aquesta felicitat que no s’expressa mai...
perquè la felicitat no s’expressa mai en el meu poble....
un poble que treballa per la felicitat del món, ah, ah, ah!!...

ah, tots els records que tinc del meu poble, ah!!!!!....
ah, totes les magdalenes que m’hauria de menjar, ah, ah!!..
ah, tot el que hauria d’engolir per sentir
les vides d’aquestes persones d’altres pobles
que han produït totes aquestes magdalenes
perquè pugui recordar la vida automobilística d’Alain Prost

ah, recordar el Renault 5 del meu pare, els dies a la platja
ah, recordar el seu cotxe... com una forma de temps....
ah, poder veure tots els cotxes d’aquella època
com una forma de viure tranquil·lament el temps, ah, ah..

ah, sentir totes les coses que recordo quan veig
un cotxe de la meva infància.... ah, sí, sí,
sentir aquella alegria que jo mateix de nen sentia
en veure l’alegria d’aquells barris humils, ah, sí, sí...

ah, sentir la vida sentimental del meu barri, ah, ah....

ah, poder sentir la llibertat que em donen les persones
que em controlen... ah, poder sentir el meu control
sobre tot el control mental que creuen tenir....

ah, poder recordar el meu poble com una presó religiosa...

ah, ah, poder sentir l’atracció d’aquests ulls...
d’aquest poble.... d’aquesta història.. d’aquesta infàmia....

ah, tota la ràbia que sento ara... ara que comença l’hivern...

ah, poder sentir totes les coses que vaig sentir a l’estiu
de forma totalment contrària a com les vaig veure... ah...

ah, sentir com el meu cos corre entre les fileres
de tots els ceps que s’estenen per totes les vinyes...
ah, poder córrer entre les ombres de tots aquests camps, ah

ah, sentir el meu cos com tot l’aire que ocupa
totes aquestes extensions de terra, ah, quin plaer..

ah, sentir la meva vida.... corrent amb bicicleta...
veient el meu cos, cansat de tanta fatiga que suporto....
ah, veure com el meu cos es va fent .... amb la fatiga...

ah, veure tot això i després sentir tota l’agressivitat
de tots els conductors.... ah, veure la violència
de la velocitat..... l’ús que es fa de la velocitat....

sí, sentir la velocitat com un acte de violència, sí..

.

2 comentaris:

Violant de Bru ha dit...

Aquest poema no serà el de l'autopista que vas recitar a la kinzena?

Santi B. ha dit...

ei, violant.....

aquest poem del blog.... no és el mateix.... que vaig ... llegir a la kinzena....

és totalment contrari...
cada dia les coses són contr`+aries
a totes nes altres...