dimecres, 8 d’octubre del 2008

.


CANT A LA TERRA


Ah, si sentís tots els laberints de la por,
caminant de nit pels carrers de la ciutat.

Ah, si sentís tots els nervis del sol dins del meu cap.

Ah, si pogués tallar tots els meus nervis i no sentir res.
Ah, si pogués sentir tots els meus nervis en un ganivet, ah.

Ah, si sentís la pressió de totes les ampolles de cava
que s’acumulen a les mines, sota terra.
Ah, si sentís tota la foscor del meu cos, ah.
ah, si sentís tots els meus records, treballant a les mines.

Ah, si sentís tota la pressió de tots els repartidors
i de tots els transportistes de missatgeria urgent.
Ah, si sentís la pressió d’un paquet urgent,
tota la pressió de la ciutat dins d’aquest paquet urgent.

Ah, si sentís tots els comentaris del matí de tots els bars
i de tots els cafès de la ciutat, els comentaris
de tota la vida, els comentaris que ja sentia el meu avi.

Ah, si pogués comparar tots aquestes comentaris del matí
i no trobar les set diferències.

Ah, si sentís les lamentacions d’un dia concret
i pogués preveure les noves queixes d’un altre dia.
Ah, quantes coses evitaria.
M’evitaria tots aquests ahs.

Ah, si pogués evitar aquesta vida tant present,
aquesta vida meva que sento tant vigent i tant relacionada
amb tots els processos, tants processos que ignoro.

Ah, si sempre pogués sentir aquesta vida tant recent,
recentment nova a cada moment,
totalment diferent a cada moment.

Ah, si pogués sentir totes les coses noves a cada moment,
sentint totes les coses d’una forma totalment diferent. Ah.

Ah, si realment pogués evitar aquesta vida meva,
sempre que fos inevitablement la meva vida.
Ah, si pogués evitar aquesta vida tant instantània
i pogués separar-me de la meva vida automàtica.

Ah, si pogués sentir com Whitman, ah!!, Whitman feliç.
Ah, si pogués sentir Whitman i Pessoa, junts,
parlant en una taula d’un cafè de Berlin.

Ah, si pogués sentir totes les ments, parlant a la vegada
i acabés patint una aturada mental, ah!

Ah, si la meva vida no fos tant humana
i TANT INVENTADA per mi i per tots
els altres éssers que m’inventen.

Ah, si la vida fos a peu pla. Ah!
Ah, si el meu nom fos una cosa més concreta .

Ah, si pogués sentir que la meva vida no significa res,
que la meva vida i totes les altres vides
encara no signifiquen res.

Ah, ah!!! Quan la vida....
tindrà un significat? Amb mi o sense mi.

QUAN LA VIDA SERÀ UN LLIBRE ?

QUAN, veurem la llum per viure?

QUAN, sentirem l’aire que entra i surt del cos?

QUAN, sentiré la meva pròpia energia?

QUAN, el món serà un lloc perfecte per .....? Eh!

QUAN, la llum serà la meva casa? QUAN!

QUAN, les roses seran només roses i l’amor: només amor?

QUAN, s’acabaren les coses que són altres coses?

QUAN, podré tocar el meu cor i sentir la seva força?

QUAN, podré sentir tota la força de l’espai,
tot l’espai que sento des de dins?

QUAN, les paraules es podran afirmar realment?
QUAN, les paraules tindran una garantia ètica?

QUAN, LES PARAULES SERAN PARAULES?

QUAN, sentirem la veritat de les paraules? QUAN!

QUAN, la vida podrà ser compulsada pel temps?

QUAN, les paraules seran realment actes de creació?

QUAN, les paraules rebutjaran els meus pensaments
i es revelaran contra les meves paraules? Eh????

QUAN, les paraules predeterminaran la meva vida?

QUAN, les paraules m’evitaran i em provocaran a viure?

QUAN, deixarem de dir: quan?

QUAN, els sentiments seran lliures, lliures de mi?
I QUAN seré lliure dels meus propis sentiments?

QUAN! Eh, quan!

QUAN, la fama deixaré de ser una referència pels joves?

QUAN, els judicis no determinaran les emocions? QUAN!

(pàgines 133, 134 i 135)

.. santi bé ....

..