dissabte, 4 d’octubre de 2008

.

. CANT A LA TERRA (pàgines 113 i 114)


Sento l’anunci del gran dia
i el meu cos m’avisa del gran dia.
Cada moviment del meu cos és un avís,
un anunci de tot el que estic fent pel futur,
aquest futur que sento anunciat en cada moviment,
en cada paraula que pronuncio, en cada gest.

((De fet, tot el que estic fent, tot
es per sentir els efectes de tots els meus moviments,
perquè tot el que faig és tot el que tindré,
tot el que dic, tot el que sento, tot el futur,
tot el que estimo, tot el que sempre estic fent.

Perquè tot això, serà la suma del meu futur,
la suma de totes les paraules que he dit,
la suma de tots els meus amor que he tingut
i tots els somnis que he oblidat de bon matí))

Ah, si sentís el gran dia de la humanitat
sense sentir els meus somnis, ah.

Ah, si pogués sentir la gran llum.

Ah, si sentís la vida com un gran salt.

Ah, si sentís tot el JO sense dir jo.

Ah, si no pogués exclamar mai més: ah!

Ah, si sentís el meu cos com l’expansió del sol.

Ah, si disposés de tota la força per no tenir pensament.

Ah, si no pogués sentir el futur de tot el que faig.

Aa, aa, aa! Crido aa!, per sentir
com totes les coses: criden: aa, aa, aa!

Amb tots aquests crits de la matèria,
amb totes aquestes protestes que sento dels planetes,
amb totes aquestes lamentacions que saturen l’aire,
amb totes aquestes súpliques i aquests recursos judicials
entre tots els sistemes planetaris.

Sí, amb totes aquestes exclamacions de la matèria,
sento de forma absoluta l’anunci del gran dia.

Serà un gran dia per la humanitat,
un dia per veure fins on arriba la intel·ligència
de la humanitat, la intel·ligència del progrés,
la intel·ligència de la democràcia,
la intel·ligència de la riquesa,
la intel·ligència de les finances.

Ai, si pogués sentir tantes intel·ligències concentrades,
tota la força elèctrica de la intel·ligència,
tota la intel·ligència d’una central nuclear.

Ai, si pogués entendre totes les intel·ligències
abans que arribi aquest gran dia, aquest últim gran dia,
aquest dia on es veurà la gran intel·ligència.

Ah, si pogués deixar de ser intel·ligent, ah.
Ah, si pogués donar la meva intel·ligència als sociòlegs.
Ah, si la meva intel·ligència estigués a disposició
de totes les teories pedagògiques, tant permissives.

Ah, si pogués ser la suma de totes les teories equivocades.
Ah, si formés part de totes les investigacions agràries.

Ah, si el meu cervell fos realment un zoològic, ai, ai!

Ai, si tots els animals acceptessin
els meus pensaments, ah, quin desastre,
quantes guerres biològiques.
Quants desequilibris i quanta incomprensió,
si la intel·ligència humana formes part de la natura!

Ai, si la intel·ligència humana fos l’espècie suprema.
Ai, si tot això fos veritat. Mentida, mentida!

Ai, si els vegetals aspiressin a la vida humana
i els animals volguessin imitar als humans, uf!

No hi hauria imatges per descriure aquesta realitat.

Ai, si els científics no s’haguessin equivocat tant
en definir l’espècie humana, en dotar-la
de tanta competència i tanta intel·ligència.

Ai, quants llibres d’història ens haguéssim estalviat
i quantes guerres s'haurien aturat amb una mirada zen.

Ai, quantes boges teories han fet aquest món.

AH, TOTA LA BOGERIA DEL MEU MÓN.


Santi Bé

.

1 comentari:

Jaime antonio ツ ha dit...

hola me gustó mucho tu blog
aunque no entendí todo
:)

cuidate que estés bien
pasate por mi blog
(el magnanimo caustico)

chao