dimecres, 8 de febrer de 2017

POEMES. COL:LECCIÓ 2010-20114

Penso amb la meva filla,
però, realment, no puc pensar en ella.
No puc pensar en res que no pugui veure.
Per moments dubto de la seva existència.
Penso moltes coses quan no puc veure la meva filla.
M’acabo oblidant de moltes obvietats, moments
que no sé si existeixo pels altres.
És així com ens anem distanciant de la vida real.

Ara mateix em podria morir i no passaria més.
Em moriria, com si fos una persona més que s’ha mort,
com una persona més que ha existit en el món.
No m’agrada recordar coses que no puc viure.
No m’agrada pensar coses que no puc veure.
Ah, quin caos que sento per tantes coses que sento.
(L’alegria sempre ens porta a viure les coses reals
i el dolor sempre ens porta a recordar les coses).

Pensar en coses que no puc veure em genera incertesa.
Jo només puc viure la vida que realment estic vivint.
Ah, Mar, penso en tu, res més.
Penso en tu. Penso que estàs respirant
el mateix aire que jo estic respirant.
No puc pensar en una altra cosa
que en aquesta vida que tenim, tots dos, ara mateix.
En aquesta vida que estem vivint en aquest instant
i que no tornarem a viure mai més.
En aquestes coses que ens relacionen
en el moment que surti de l’oficina.
En totes les coses que existeixen al nostre voltant
i que fan possible que tu i jo ens puguem veure.
En aquests vianants que veure pels carrers
i que em portaran cap a tu.
En aquesta llum que em portarà cap als teus ulls.

Filla meva, penso en tu i m’agradaria no pensar en una altra cosa.
En aquesta llum que veig i que tu també estàs veient.
Algun dia deixaràs de ser un infant.
I totes les coses que has viscut de nena,
desapareixen i n’apareixen de noves.
Filla meva, penso en tu. Res més.
No et puc veure i em pregunto com és possible que existeixis,

donant vida a totes les coses que em porten cap a tu.

Cap comentari: