dissabte, 4 de març del 2017

POEMES. Col·lecció 2010-2014.

Jo no vaig néixer ni alegre ni trist.
La vida sempre acaba sent una qüestió semàntica.
Hem de vigilar amb les paraules.
El llenguatge acaba inventant conflictes.
Els sentiments no són de ningú.
Són aproximacions a la realitat, reaccions estranyes.
Els arbres tampoc són de ningú.
I l’aire que respiro tampoc.
Alguns vegades penso que el meu cos és del banc.

Sento coses que no acabo de viure de forma completa.
En el cel no hi ha coses amagades ni enterrades.
En dies d’avorriment,
pujo a la muntanya i segueixo els núvols.
Altres dies, somio amb el vent.

Sempre estic anant d’un lloc a un lloc.
Ara mateix, passejant per la Fira,
escolto les converses, mentre vaig bevent vi.
Quan més converses escolto, més vi vaig bevent,
i quan més vi vaig bevent,
més m’agraden les dones dels homes rics.
Si m’acabes relacionant amb la societat,
acabaria sent aquest home ric, gras i calb.
I aquesta dona seria la meva dona,
perquè aquesta és una de les raons de la lògica.

Les dones entren i surten dels meus ulls.
Si la vida no tingués cap objectiu,
acabaria sent una explosió infinita de llum.
No sé com expressar tanta felicitat.
Veig una pedra al mig d’un camí
i acabo sent aquesta pedra.
Si les coses són fràgils, és perquè existeixen.