ALBERT CARRASCO. "OMBRES XINESES".

.

Si fés calor, - que ara ja no abrusa pas -,
perquè no portar-hi les meves magres
paraules al teu ventall?

I que, una a una
enlloc de dur-te recances, t´ alegréssin;
i enlloc de refrescar, et parléssin l´alè
dels sospirs, la brasa d´alzina inapagable,
que tot t´ho encén i fa que, de forma lleu,
esdevinguis caliu on posar les meves costelles!

.
.


Tant de bó plogués i la pols
dels raconets fós arrossegada,
i els opacs diamants de la ignominia
acabéssin per ser reciclables.
Tant de bó plogués,i una riada
s´emportés enveges i llengues
verinoses de rèptils al pantà;
tant de bo,
ni que ens deixés, en espargir ,
més que molles, crostonets feridors.

Però no plou,
per salmòdies que entonem,
i m´encarcaro encara més
i m´adoloreixo
o se´m fan vidres de ràbia
a les articulacions i les coses.

.
.
.




El dia que ja no em pogui llevar del jaç
mai més, sols demano no em facin gruar,
i hagi d´esperar massa mesos la barca.

No busqueu la moneda per la boca
ja sabeu que en quedaran de comptades.
No busqueu testaments, que els sabreu
de sobres : una obra sempre incompleta,
pedres de records i records com pedres,
cap joia perquè no hi crec en aquests valors,
llibres, i molta música perquè escolteu
el dring de cada ritme per tota la vida.
Algunes obres d´art ja despenjades,
molt amor encara per donar a les calaixeres...
i per tots els raconets de les meves cases,
aquella altra obra que per ser vital , és inacabada;
la meva senda i la d´ella, tortuosa i fosca a voltes
-perquè t´he envellit més per dins que per fora?-
una obra que em farà, ben segur, que ens trobem
en alguna de les dues o tres vides que falten


Ara per ara, ja hem vist el bo que és tot
si ho saben tastar a glopets petits
I això és el que espero aprengueu.
...I quan vingui la dona més bella
amb un somriure li haurem de pregar
cinc segons més per acabar alguna cosa,
- temps mort que tenim més que exhaurit - .

.
.
.

T´imagino sota un sol clement
i ben segur que t´hi eixamoraves
com em deleixo jo, seguint-te
de memoria els llavis amb els meus,
els peus amb els dits llargs, les
arracades amb la boca fins a estremir-te.
Imagino si et tocava una mica de sol
i crec allargar sobre tú la meva ombra
perquè t´estimi abans que jo no arribi.
I no em costa de veure´t amb un cos
que et percaça fins palpar-te el bru
espigó per entremig els traus de la brusa.
T´imagino sota el sol clement
i com la teva pell va prenent color
menys a algunes cales i dunes
amb color i gust de postre de crema.
.
.


En cada bri de cada partícula,
ens pot sorprendre la bellesa,
radiant com l´aigua d´una font
abans no s´assequi davant els ulls.
A cada racó podem trobar tot
allò que havíem cregut perdre,
i tocar en directe la banda sonora
que hauríem pogut compondre
amb les nostres vides.
Per això,
per això, res no és mesquí
si en sabem pouar l´aigua clara,
asseparar la cara palla de l´amor
i perdre en algun avalot o un arrap,
el didal i les agulles manllevats
per si calía sargir-se el davantal
del cor.

.
.
.
Albert Carrasco.
Ombres Xineses.
Editorial Omicron.
Febrer 2008
.
Isbn. 978-84-96496-75-0
.