JORDI VINTRÓ. LA BASSA DE LES OQUES.

.
.
.
.

7. Dimecres de síndria



Marquen les tres els trenta-tres rellotges.

Amb dits actius, amb dits que van per feina,
suca tothom a la gustosa salsa
de l’estofat un pa tendre de molla
i de contorns daurats i trencadissos,
senyal segur del tot d’una factura
força recent. Amb un mormol compacte,
les barres fan la feina trinxadora
de sempre. Algú s’ha premunit, per postres,
d’un fruit immens de figura globosa;
per fora, verd; per dintre, en camp de gules,
ple de llavors negrenques. Quan els densos
vapors se’n van, quan el combat difícil
dels païdors comença a decantar-se
cap al costat feliç de la victòria,
surt a la llum la unànime delera
de visitar la joia de la vila
i del món vast: el portentós retaule
que s’alça al fons de l’absis de l’església
de campanar desconcertant. Recorden
tots que, a la part de baix, s’hi poden veure
escenes dels darrers moments de vida
de Jesucrist: com amb fuets llarguíssims
és assotat fins que la sang li raja;
com entre naps i cebes i magranes
prega, salvant la voluntat del Pare;
com, sota el pes de l’arbre de les culpes
de tots, amb pas tentinejant, fa via
cap al turó del Gòlgota; com mostra
el front cenyit de plantes punxegudes
fent un manyoc que, per insult i befa,
malestrafà l’estil d’una corona
d’or i d’argent. Reviuen la vitrina
que es fa servir per exposar la forma
els dies més assenyalats, darrere
de porticons on, amb pinzell finíssim,
Maria està pintada, quan l’arcàngel
li fa saber la voluntat divina,
i ella li diu que fiat. Rememoren
que al costat dret d’això, en un més esquívol
emplaçament, Maria jeu als braços
sempre amatents i càlids de santa Anna
—el seu marit s’afanya prop d’un cossi—;
i que tot just després, sortint d’un nínxol,
hi ha un ermità dels de florida barba.
Creuen saber que, per la banda esquerra,
ve sant Josep amb el Nen. Que una escala
que fa un pendent vertiginós s’enfila
cap a un casal d’on surt, fent gentils gestos,
un sacerdot, i, en un graó, Maria
vol i no vol pujar; tota una colla
d’enriolats parents li donen ànim;
al fons del camp es mostra la muralla
d’una ciutat d’on sobresurt la torre,
bastant semblant a la que encara s’alça
al carrer dit d’Avall, airosa. Els consta
que al punt central s’eleva, entre volàtils
núvols daurats, cenyit el cap d’estrelles,
Maria. Al pis de sobre, i a la dreta,
se’ls apareix en el record la imatge
dels mags, als peus del Pàrvul del pessebre,
a qui fan dons d’encens, d’or i de mirra
per jugar. Més cap a l’extrem, afirmen
veure-hi sant Pau, el de l’espasa llarga
i el port sever. Un xic més a l’esquerra,
fent un sol cos, Maria i sa cosina
Elisabet, dirien que hi campegen,
just al costat d’un altre sant que mostra
dues grans claus. Entremig de tan pies
talles, amb casc, amb escut, amb bandera,
a punt de tot, remembren la presència
de sant Zenon, el qui sempre pertorba
els malfactors de Canet, de Caldetes
i de l’infern mateix. No atents a escrúpols,
pugen de peus que al capdamunt insigne
de tot plegat hi ha el Pare etern. Els àngels
—se’ls fa palès— als frisos, sòcols, nínxols,
bancals, cambrils i cúspides hi abunden.
Tenen present que columnes nombroses
de Salomó, per on s’enfilen heures,
fan de suport a les figures. Saben
que a tots els punts sense dictat cromàtic
l’or és el rei. Els sembla indispensable
de no ajornar ni un minut la visita
del monument, i desfilen amb ordre
pels carrers. Van, com formigues mogudes
per un urgent, genètic, sant precepte,
cap al portal del singular immoble
on el tresor està exhibit. S’asseuen
tots als primers rengles de bancs, que quasi
no es veuen, tal és la foscor que regna
a l’ampla nau. El qui exerceix l’ofici
de procurar coordinades vies
a l’escamot, endinya a la ranura
que hi ha a la part de dalt d’una caixeta
fixa en un mur una moneda grossa,
comptant que això, com diu una pancarta
penjada allà d’un clau, durà tot d’una
molts quilowatts cap a la mostra insigne
del barroc. Un xisclet, però, s’escapa
dels colls de tots, quan un imperdonable
comportament dels electrons provoca
una infernal i lúgubre guspira
i un espetec estrepitós. S’apaguen
les poques fonts de llum totes alhora,
i una negror de gola s’apodera
del vast espai. Empesos per la histèria
més delirant, els assistents a l’acte
ululen com orats dements, trabuquen
un o dos bancs, s’afanyen, s’apiloten
cap al cancell, protesten, van de trompis,
suen. Aquell moment marca l’estrena
d’una infeliç i infausta temporada
que el coŀlectiu recordarà, per molta
aigua veloç que sota els ponts transiti.
En Joan Pi, que sempre té tants èxits
sentimentals, rep quatre o cinc carbasses
seguides. En Marc Pi va i s’examina,
i obté, després de molts esforços, una
cucurbital distinta, que l’obliga
a repetir primer d’arquitectura
per segon cop. La Pia Pi s’escanya
amb un pinyol de préssec, i la seva
cunyada creu que fa teatre. A en Nèstor
Pi, d’improvís se li presenten quatre
parents llunyans, i se li queden quinze
dies al pis. La Meritxell Pi es troba,
en ple Passeig de Mar, que la faldilla
té un descosit, i el voraviu li penja.
Un indigent escull, per domicili
nocturn, el pas de l’estupenda porta
del casalot pairal dels Pi. L’Eulàlia
Teresa Pi, cansada, s’escarxofa
en un sofà, i els dits, autònoms, deixen
anar les claus allà per l’interstici,
sota el coixí. Menjant-se una costella,
en Crispí Pi constata una fissura
en un queixal, i així li venen força
turments. En Pau Venceslau Pi passeja
pel dia gris una mirada grisa.

Volen mosquits sobre les aigües mortes.

.
.
JORDI VINTRÓ.
LA BASSA DE LES OQUES.
LA BREU.
COL.LECCIÓ ALABATRE.
2010. BARCELONA.
.
.