dimarts, 21 de setembre de 2010

JORDI PÀMIAS. La veu de l'àngel.

.
.
.

Una suavitat simbòlica. Jordi Pàmias escriu amb delicadesa cultural, referències bíbliques, reflexions sore el pas del temps, la vellesa, la solitud, els records. Un llibre seriós.
.
Segons el poeta de Guissona, la foscor és caos, la llum és contrària al caos.
.
.
.
.
ENCATAMENT
.
.
La ficció projecte, a l'escenari,
un feix de llum. La nit amaga
una alegria fosa amb el misteri,
una flauta que canta al fons del bosc.
Avui, en somnis, arribem
a l'illa de la màgia, a l'estança de Pròsper.
Ariel, l'esperit de l'aire, ens acompanya,
quan ja s'h apaivagat
la tempesta. Miranda besa l'amic i els genis
inicien la música; dansa un esbart de nimfes.
Però el fill de la bruixa, Caliban,
és a l'aguait, deforma i sinuós, tramava
el crim. Quan l'encanteri es desfà, reteornem
a la vella rutina, als dies de la mort.
.
.
..........
.
.
.
MARESELVA
.
.
.
Quan ens trobàvem, en secret,
ran d'un casal ombrívol,
la tanca del jardí
era tota coberta de fresca mareselva.
Els pètals, blancs o d'un lleu color sèpia,
tenien la fragància solitària
de la fugacitat -o el rastre d'un record
esvaït ja, per sempre.
I aspiràvem, callats,
l'antic perfum, amb una vehemència
quasi desesperada,
que feia joc amb la claror rogenca,
moridora, del cel, a l'altra banda,
del jardí prohibit.
.
.
..................
.
.
PARAULES
.
.
.
Fer-se vellés callar i viure a l'intempèrie.
Quan els cabells s'encrespen amb el vent de la por
- al terrat o a les golfes de casa, esballanadrades-,
la solitud, com una terranyina, segella
la boca. Amb balbuceigs o amb l'alena d'un crit,
demanem companyia; si no, la flama mor
en el buit. Aire fresc de paraules revifa
un caliu temorós. Asseguts a l'escó,
entaulem una tímida conversa,
mentre udolen a fora, en la nit glacial,
els gossos del trineu, per al darrer viatge.
.
.
...................
.
.
Tot el conjunt de poemes són reflexions típiques sobre la humanitat,
sobre actituds i situacions històriques, sentimentals, que projecten
imatges urbanes, experiències personals, converses.
I sempre amb la mort, plantejant-se sempre com un tòpic més o real.
.
.
.................
.
.
Jordi Pàmias i Grau va néixer a Guisson. Va estudiar Filologia Romànica i exercí de professor a un institut de Lleida. L'any 1969 es va donar a conèixer en guanyar el premi Joan Salvat-Papasseit, amb el llibre "La meva casa". El 1978 va guanyar el Premi Carles Riba, amb el llibre "Flauta del sol". I el 1985, el Vicent Andrés Estellés, amb el llibre "Àmfora groga". El 2001, un altre premi, el Miquel de Palol, pel llibre "Narcís i l'altre".
.
.
..................
Jordi Pàmias.
La veu de l'àngel.
Proa Edicions
gener 2009
isbn 978-84-8437-511-1
...............

.
.

2 comentaris:

onatge ha dit...

Santi ja m'has posat la mel als llavis amb aquest llibre...

Des del far.
onatge

Mps Landino ha dit...

Santi, bona tria! En Jordi Pàmias és una persona encantadora que escriu bellíssimament.