LLUÍS CALVO

. . . . . . . . . . . . Lluis Calvo (Foto: Kike València) . . . . . . .



Lulú a la línia 1

A Carles Hac Mor i Ester Xargay


Som a divuit segons del sol i encara ets freda,
potser perquè la nit calcinà els dits per sempre
i el guinyol de les hores llançà el soldat fatxenda
cap a la flama urgent. L’ardor vingué amb clavells
d’un estiu massa jove, com l’home bala amb fums
de trapezista ingenu. O com el gest veloç
de girar el volant arran del precipici.
I doncs, deessa meva, ¿què me’n dius de l’oblit?
La batalla perduda fou el clam dels guerrers
en creuar l’Indus: llances, tresors, cavalls lluents,
l’últim confí dels déus davant la terra obliqua.
“Senyora Puig, confessi-ho: ¿fou feliç algun cop?”
Hi ha una llum que ens traspassa: serà l’eterna història
–allò que un dia fórem i ara ja no som–
dins el pis ple de veus que no ens pertanyen: lèmurs,
ecos, l’espelma ardent dels grans espiritistes
a l’ampla galeria de l’Eixample burgès.
¿Què ha passat amb el temps? Tot resta endins de l’ombra.
I som el cos que en parla, com àugurs capgirats.
La vida és pols i prec, i el present s’esllavissa;
però res s’exercita a aturar-ne el batec.
¿Qui pesa menys que el vent, per eludir l’abisme?
Ambiciono el món des d’una lona groga,
ordint l’últim mirall d’un món que ha nascut cec.
I et veig en el reflex que es fon a la mirada
que, absurda, repeteix les traces del dolor.
Tot és, al capdavall, un ordre reiterat
que s’autocita: el gat llepant-se el propi sexe,
la tímida autogàmia del pèsol i l’orquídia,
el text hermafrodita que espera el teu amor
tan sols per desvetllar –en el transbord diürn
del pròxim tren: divuit, disset, ja quasi entra–
un tebi sentiment d’humanitat promíscua.



(Del llibre Cent mil déus en un cau fosc, Proa, 2008)







Conjur


Auguri anticipat
de mots i esclats
A l’ombra de la parra
els rítmics universos
I encara retrobant
milers d’indrets
robant l’alè
del verb primer
O desvetllant
reanimant
imatge en escamot
trinxera amb mot

Jo sóc l’infern
que et complementa



(Del llibre La tirania del discurs, Pagès, 2003)






Pas


Debades
a l'ansa
de metall
so de llengües
Al nínxol
de la pell
pavimentada
en aura
i vida nom

Dins el teu plor
bressoles
en placenta
taüts
de marbre i son

Insomnis
codifiques



(Del llibre Andròmeda espiral, Emboscall, 2005)
.

.