laia martínez + eduard carmona

...................

.

.

SOTA (vermuts)

La mar s’ho empassa tot.

Hi llenço les ganes de violar-te
quan t’esperes a l’escala
no volent-me fer l’amor;

hi llenço l’estrambòtic enyor
de tenir-te dins i no trobar-te
com una ferida sense bala;

hi llenço els mots amb una pala
si escric versos per error
que aconsegueixen trempar-te;

hi llenço les ganes d’estimar-te,
els llibres folrats de la sala,
les mosquetes del Xador;

i la mar s’ho empassa tot.

.

.

(de Laia Martínzes del recull

"Preposicions indecents")

.

.

.

PER CINQUANTA EURUS

Retrobar aquells dies.
Que et passejaves
pels budells de la ciutat
dels eufemismes
amb un somriure,

que et deixaves enfilar
per les escales,
mecàniques,
perquè tot passavolant
s’interrogués, cercant,
el dibuixant de la teva rialla
de mig boja, de babaua,

i l’audició d’aquell músic
de cavernes
era el reflex del teu somriure
i feia un gall, sense fer nosa,
i se li trencava, una corda,
i de la butxaca te’n treies
una de nova,

i t’aturaves sabent
que feies tard,
a l’andana, somrient-li al revisor,
a l’escombriaire,
i fins al mirall retrovisor de la màquina,

només pel plaer de seguir jugant
a manar el temps
en els moments
i eres les busques,
les teves passes, i volies ser
el seu rellotge
i escrivies
arrepenjada a la porta
i amb el somriure, al seient,

i les alenades de fred siberià
en creuar la boca
et llepaven el rostre
i congelaven les paraules,
en un glaçó,
sense esquerdar aquell somriure
que es fonia
en un whisky,
quan bevies.

.

.

. (de Laia Martínez).

.