diumenge, 26 d’octubre de 2008



LABATZUCA canta
a AGUSTÍ BARTRA
(1908-1982)
.
.
.
OMBRA
TORNA
A LA TEVA
VAGINA
.
.
Hi havia el sol però ja no es veia: estava
tafanejant a l'altra carena de les runes
aromàtiques. Soleia duia a l'esquena
una càrrega d'espígol i vida de menta a la cara.
El minotaure era invisible en algun lloc
potser de campanes enterrades, però
de tota manera vora la mar. El minotaure
duia als braços un cavall mort, esventrat,
i dues mans suplicants eixien de la boca
negra d'una caverna. Vora del mar. No
se sabia per què no hi havia orenetes ni
gavines, allà, en aquell moment en què el dia
mostrava la interjecció a les dents del cavall
que havia caigut sobre les roselles de la seva
agonia. Vora la mar paridora de veles. Dins
en mar, d'una illa rocosa, sorgia la gegantina
noia blanca i àuria i coronada de tarongina
que mirava a través doun vel transparent
la mà estirada del minotaure, la mà que
no aturava les transformacions de la mort.
Sempre vora del mar que es rentava els peus
d'ametista.
.
Era el temps en què el blat somniava
encara el vel de la farina.
La destral allunyava les teulades.
Encara eren lluny les paitides.
.
D'aquella terra en deien la comarca
de la lluna de carn de magnòlia.
.
No hi havia llei de camins o senders.
.
"Jo sóc el vent i la fulla..."
.
El camí era un coltell clavat a una carn
morada. Anacrònica, la gavina que fendia
la fumera dels àcids. Esperaren amb la melangia
de les senderes que els pujaven per l'esquena,
i van veure com la gavina entrava a la lluna.
.
.
(fragments de les Obres Completes
d'Agustí Bartra. Edicions 62. 1987)
.
.