divendres, 27 de maig de 2016

AIRE, AIRE


No penso en res. Calma absoluta.
Respiro i obro els ulls.
No penso en res més.
Sento l’aire i res més.
Fins i tot, ara mateix, no sento ni l’aire.

Respiro. Només respiro.
Respiro amb les mans obertes,
movent els braços cap al cel.
No sento res més.
Sento els meus braços cap al cel i res més.
Però no veig ni el cel ni els meus braços.
Simplement respiro a poc a poc.

M’assec i continuo respirant,
sentint com vaig respirant
damunt la terra, sense presses.
Respiro i em sento real, simple, o
veient com respiro sense haver de fer res més,
respirant com ho fan els animals o els arbres.

No penso en res més. En respirar i res més.
I si penso que respiro, no penso en res.
És una sensació única. Respirar i res més.
No haig de pensar en res.
I si penso que respiro, realment no penso en res.
És una sensació hipnòtica, ancestral, única.

De sobte, em venen pensaments.
És igual, els deixo. Deixo que el meu cervell
pensi coses o no. Acabo per no escoltar-los.
Aleshores, torno a la calma.
Torno a l’aire, a la respiració, 
a ser l’aire que respiro.
Realment no tinc res més. Aire, aire.
No tinc ni pensaments,
Els pensaments no em donen res.

Respira, respira, continua respirant.
És l’única felicitat que puc tenir.
Respiro. No faig res més.
No sento res.
Però, de sobte, tornen els pensaments.
El meu pensament pensa en mi. És igual.
El meu pensament pot pensar el que vulgui.
Amb tantes coses que sento, no haig de donar
cap importància als meus pensaments.

AIRE, AIRE !!!!!!!!!!

Respiro i sento com l’aire va arribant.
Ah, si pogués sentir com l’aire
va movent el meu cos.

Ah, aire, aire, aire.
L’aire entra dins el meu cos.
És així com sento les coses.
L’aire em fa sentir les coses d’una altra manera.
Amb l’aire sento que les coses no tenen cap forma.

L’única frontera que existeix és l’aire.
L’aire fa moure les coses com són.
Separar totes aquestes coses que s’han barrejat
durant milions d’anys
seria no sentir les coses com són.

Aire, aire, aire.
L’aire em separa i m’allunya de totes les coses.
Ah, com m’agrada separar-me de les coses.
Moltes vegades, quan no puc més,
respiro únicament per separar-me de totes les coses.
per allunyar-me de totes les coses que sóc,
per sentir únicament aquest aire que m’apropa
i m’allunya de totes les coses.

Respiro i m’allunyo del món.
Moltes vegades penso que respiro
per allunyar-me del món.
El món, moltes vegades, no em deixa respirar.

M’agradaria sentir-me al mig de totes les coses.
M’agradaria sentir tot aquest aire
que es mou a través de totes les coses,
aquest aire que m’aproxima
i m’allunya de totes les coses,
aquest aire que ara sento i que no puc tocar,
aquest aire meu, aquest temps,
aquesta vida que només puc respirar,
aquesta vida que voldria sentir d’una altra manera,

Aire, aire, aire.
Respiro per separar-me del món,
per allunyar-me de tot el que sento,
per sortir realment del meu cos.
No tinc res més que aire.
Tinc vida i tinc aire.
No vull res més. Aire, aire, aire.

Jo respiro i gaudeixo de l’aire.
Respirar és un dels pocs plaers
que podem sentir a cada moment.
L’aire entra per tot el meu cos
perquè el meu cos es pugui moure per tot l’espai.


Santi Borrell (poemes inèdits)