La poesia de Xavier Amorós va ser escrita durant molts pocs anys. Una part important de tots aquests poemes els va escriure durant dos o tres anys. Sorprenent? No ho sé. El que realment ens importa són els seus poemes sublims, la seva forma que té d'acariciar la brevetat i la sorpresa. La poesia de Xavier Amorós és única. És una poesia fina i, sense dubte, romàntica. Considero que és un poeta amorós. El seu cognom, i no és casual aquesta concidència, ho certifica.
Xavier Amorós, per damunt de tot, és un poeta romàtic, un poeta que escriu (per amor): la vida: a la terra. Té coses que no es poden trobar en cap altre poeta català. Tot i que els seus primers poemes hi ha una estructura formal, noucentista (efectista; el noucentisme ja és això), jo veig una essència de ruptura amb la tradició que queda demostrada en els anys on va escriure bona part de tots els seus poemes. A la vegada, en aquests primers poemes, hi trobo la veu de Salvat-Papasseit. Per això es pot sentir aquesta essència de ruptura. Essència.
No tinc cap dubte de la seva poesia, de la seva excel·lencia. El seu darrer llibre que s'ha publicat, una antologia de la seva obra, és un llibre bàsic i imprescindible per entendre la poesia catalana del s.XX. I no dic res. No cal dir res més. L'impacte dels poemes que escriu, la seva força, la seva ètica emocional, demostra clarament que, tot i ser de Reus i no haver viscut mai a Barcelona, és un dels poetes bàsics de la literatura catalana del s.XX.
Llegint els seus poemes no sento vergonya de ser lector de poesia, no sento vergonya de llegir coses nostrades, emocionalment sentimentades en les costums poètiques de sempre. Per això, Xavier Amorós és un poeta absolut, vital i nou. Diu coses noves i això és l'admiració que sento per la seva obra. Ell que no escriu coses de sempre, serà un poeta per sempre.
T'estimo, Xavier. T'estimo, Amorós. La teva poesia ja és meva. I per això t'estimo.
Santi Borrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada