dilluns, 21 d’abril del 2014

CRÍTICA A "SERRA D'OR" DE VICENÇ LLORCA DEL LLIBRE "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"



Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) es va estrenar com a poeta amb el títol "Els dies a les mans" (2010). Ara torna a oferir un poemari estructurat a "Fragments d'una pedra",on, com molt bé diu el poeta Ricard Mirabeta (autor, per cert, d'un poemari molt interessant intitulat "Radar"), en una presentació que va fer del llibre: "El seu somnis poètic és reconstruir la precepció, el pensament i allò més important qaue fa néixer el poema: em refereixo a la mètrica de la sensació (...). El poeta és el més gran sentidor. És estrany aquest molt: potser és un neologisme?". Paraules molt sàvies,i que subratllo perquè resulten suggeridores per a la reflexió poètica. Què entenem per mètrica de la sensació? Podem incorporar un mot que ajudi a comprendre la figura del poeta com a sentidor?


Sigui com sigui, la primera cosa que sobta de la poesia de Borrell és l'opció per l'expressió enèrgica per sobre de tot. Això fa que cerqui l'autenticitat del que pensa filtrat pel seu cor a través de la paraula. I no tem en aquesta operació la bogeria: "Quanta tristesa té la bogeria?", es demana el poeta en el primer poema. Recordem que el llibre anterior ja estava marcat per una citació del gran "foll per amor", Ramon Llull: "i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors". Igualment en el llibre no li importa caure en l'exageració:
 
"No sé res de la meva vida.
Tot el meu cos és un magatzem de camins i d'oblits,
de somnis i exageracions, d'errors i prodigis".
 
Podríem dir que la solidesa de la pedra es contraposa a la vaporisitat del somni tot deixant el rastre d'un fragment recollit pel vers. La idea de fragments és vertebradora en el llibre, ja que el poeta veu la realitat com l'esmicolament d'un conjunt. D'aquí ve que la idea de jo sigui fragmentària, tot recollint el mestratge, conscient o no, de Pessoa:
 
"En el fons, jo sóc totes les persones
que he admirat i he volgut ser.
El meu jo que busco pertot arreu
i que no trobaré mai".
 
Per aquest motiu:
 
"Cada dia m'invento un personatge.
Per a cada persona tinc una màscara".
 
La noció de la poesia com a estratègia defensiva davant l'agressió de la realitat és ben present al poemari i es manifesta fins al final, on Borrell afirma:
 
"El cosmos juga amb mi
i jo jugo amb les paraules".
 
Tot i que el desamor, tractat a "Els dies a les mans", continua present en el nou llibre, ja no és l'únic focus d'atenció temàtica dels seus versos, els quals recullen també el malestar per una situació històrica adversa, com en el poema "Notícies econòmiques". Sense oblidar la qüestió nacional al poema "Catalunya". Poesia de la crisi que no pot evitar un sentiment trist:
 
"Potser la meva tristesa és una ideologia".
 
Tanmateix, el poeta aconsegueix els millors moments expressiu en la síntesi d'imatges, sovint lligades al pas del temps, com a "Postal de tardor":
 
"He fotografia un arbre
amb les seves últimes fulles.
Al cap d'un dies, les fulles
han caigut damunt la fotografia".
 
O al poema:
 
"Al carrer hi ha un nen jugant a l'ombra.
El vent travessa l'espai i mou l'ombra.
Al carrer hi ha un vell assegut a l'ombra".
 
Mentre llegim "Fragments d'una pedra" no podem deixar de pensar en el romantisicme més radical, aquell que va confrontar amb vehemència el jo al límit de la seva experiència i la seva existència:
 
"el meu cor és l'aixada que pica la terra,
el meu cor és un animal en extinció".
 
I que tanmateix, va confiar en la poesia com a camí de bellesa i salvació perquè "la llum és una paraula en expansió".
 
 
Vicenç Llorca
 
Serra d'Or. Febrer 2014