dimarts, 11 de març de 2014

SOBRE "FRAGMENTS D'UNA PEDRA", TEXT CRÍTIC DEL POETA RAFAEL HARO




SOBRE FRAGMENTS D’UNA PEDRA DE SANTI BORRELL

A càrrec de Rafael Haro, Biblioteca Sebastià Juan Arbó.


AMPOSTA, 7 de març de 2014.

 

El títol d’aquest recull de poemes “Fragments d’una pedra” juga amb dos conceptes que, al meu entendre, són cabdals en tota la poesia que encapçala. Per una banda el “fragment” que apareix al títol és un tros del tot que d’alguna manera representa. Una roda no és un cotxe, ni la tinta és la ploma; en canvi, un tros de pedra és pedra, i els fragments que surten de la pedra, de la pedra que existeix, van apareixent en els diferents poemes de Santi Borrell. Al seu torn, ell també voldria ser de vegades pedra, no haver de preguntar-se res, no sentir res, no tenir por de res... en una espècie d’exercici que em recorda, només em recorda, Epicur i el seu remeier quadrilàter contra la infelicitat.

Però la poesia de Santi Borrell no comença així. El primer poema sembla extret del llibre de les preguntes de Neruda. Preguntes que aniran apareixent com una empremta indeleble en molts dels seus versos. Hi ha un fet que podem constatar: l’home és l’animal que es pregunta, l’home és l’animal que cavalca entre passat i present, entre el record que de vegades ens lliga massa i massa dolorosament, i el futur inexistent també on conviuen a parts iguales, i en el millor dels casos, la por i l’esperança.

 

Quan començava a llegir “Fragments d’una pedra” no vaig poder resistir la temptació de preguntar-li a l’autor si aquella pedra, i els fragments en conseqüència, eren ell mateix. No crec recordar que em contestés, però jo vaig insistir en que tot i la pretensió d’ aïllar-se , d’amagar-se al darrera de les preguntes, de la por constant, del dubte... era incapaç de deixar de respirar, de ser algú que se sent viu i que, en definitiva palpita amb els ulls ben oberts per clissar cada imatge, cada engruna, cada somriure que li pugui propiciar la realitat en el moment de fer poesia i retrobar-se amb ell mateix.

 

És un risc demanar a algú que no coneixes que et presente un llibre. Santi Borrell va arriscar-se i m’ho va demanar. Per a mi també representava un risc, hi havia però un avantatge, “Fragments d’una pedra” no és una obra primera ni Santi Borrell un autor novell. Fa anys que es dedica a escriure aconseguint un lloc propi. La veu de l’autor cerca comunicar-se, no sé si una pedra pretén tant, però el nostre autor sí, i ho fa amb un tipus de poesia que jo anomenaria vivencial. No vull dir una poesia de vida o de l’existència, sinó de la vivència, de la constatació retòrica d’aquell qui viu el seu dia a dia com una experiència que serà més o menys satisfactòria.

En el llibre que ens ocupa, i no vull que perdin de vista la figura de la pedra diu:

                            Ploro sense motius...

                            Ploro sense saber per què ploro (56)

El poeta ha matisat a vastament el sense sentit de la vida per una banda i la necessitat de la recerca d’aquest sentit per l’altra, fa emergir el plor com una acció mancada de raó, però ull, no vull enganyar-me ni enganyar l’autor ni a vostès mateixos amb tot això. No crec que Santi Borrell escrigui per dir als quatre vents que no hi ha sentit, que res té sentit – o bé trobo contradiccions en la seva obra. Més aviat crec que el refugi de Borrell, el sentit de Borrell descansa en les petites coses, en els petits moments que no cerquen transcendència, que exigeixen un riure sense raó excessiva, amb cert clam per deixar oberta la passió, l’emoció, davant l’exigència d’un sistema que pretén racionalitzar-ho tot en contra d’un home que també i abans d’un animal racional, és un animal que sent, que viu, que respira, que és, exactament com el ser de la pedra, amb raó o amb sentit, un ésser més.

Així, insisteixo, no hi ha una recerca transcendental en la poesia de Borrell, és més, hi ha una negació constant que aquesta recerca tingui solució. Hi ha un crit, un clam contra aquesta recerca. L’existència és indecidible i l’experiència és nova cada dia: experiència d’amor i desamor, de vida i de mort, de ser i no ser. Què és l’home? és una de les preguntes que s’endevinen:

                            Amb els anys, m’he anat creant... (29)

I més avant podem llegir:

                            Cada dia m’invento un personatge. (37)

És curiós que l’autor jugue amb la “màscara”. Màscara pot ser utilitzat com sinònim de persona. És Boeci qui ens fa caure en això, i pregunto, no a l’autor que ho té claríssim, som màscares?, i si ho som, de qui, de què?

 

La pedra que pregunta el món, el món que té al seu davant, serà també pregunta ella mateixa en un repàs de vida on el dubte, la certesa de l’error i la por apareixen en aquesta praxi d’humanitat poètica que la fan vivencial.

El pensament, la memòria, cert desànim, la humilitat de l’autor en una bitàcola on apareix precisament aquesta vivència que refereixo. Memòria, nostàlgia – la nostàlgia és recordar amb dolor – i diu Santi Borrell en el poema El veí Alfredo:

                            Encara sento nostàlgia del primer instant,

                            del primer record que vaig oblidar,

                            quan la meva vida encara era possible. (53)

El primer record que vaig oblidar/ quan la meva vida encara era possible. Que bonic ! L’autor, en aquest poema és capaç de traslladar-nos des del record, fixen -se, no al record perdut sinó de la vivència passada al clam d’una contemplació on la vida esdevé vida i prou, moments a viure i prou defugint com he dit abans d’idees metafísiques ni transcendentalitats que ens aparten del fet primari de viure. I aquest fet primari que enlluerna Santi Borrell, la valoració del que és en ell mateix, li fa dir:

                            Ha començat a ploure

                            i m’he aixecat per aplaudir.

                            Ah, quanta bellesa ! (63)

I una cosa que a mi, a qui s’adreça l’autor per a que li presente el llibre en el marc de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, em suggereix de manera profunda – i la poesia ha de suggerir més enllà dels versos – és com l’ànsia de viure xoca contra un mur de convencionalismes, prejudicis, creences que fan explotar el poeta tant cap endins com cap enfora.

Un explorador inquiet a la recerca de la vivència que li ha de permetre salvar-se a ell mateix, reconèixer-se com vivent i no com pedra. Per això he insistit en la imatge al·legòrica que ens aporta el títol.

 

La introspecció reconeix la diferència entre el que pensem i fem, entre l’anhel que tot ho viu (vol), i la realitat que se’ns imposa. I ara vull tornar a engrescar-me amb el títol. La pedra també és la realitat que se’ns imposa, la cosa dura, la pared, el mur...

Llegim:

                            Que inútil és la meva vida...

                            Jo vull aire, temps, l’ombra d’un arbre.

                            Jo vull la vida al meu costat. (44)

El repàs vivencial ocupa moltíssims temes, però, ja acabant, vull quedar-me amb un concepte al qual l’autor dedica més d’un vers. Vostès sabran disculpar-me, però no és l’amor, tot i que en les successives lectures hi ha molt de suc en això, escolten:

                            Hauria d’equivocar-me

                            per dir-te tot el que t’estimo (77)

La paraula a què em refereixo i que avança com l’autor en aquests “Fragments d’una pedra” entre l’estoïcisme i l’epicureisme és, al meu entendre el concepte: bellesa.

 

Cal acabar. La presentació hagués estat més fàcil i sense errors si hagués dit: senyors, heus ací “Fragments d’una pedra”, Santi Borrell, heus ací el benvolgut públic; però això, això només no ho podia fer. Els llibres tenen tapa, potser com les persones, i presentar significa destapar-lo encara que sigue una mica, i sempre i més sent un llibre de poemes, des d’una visió purament personal, des d’una mirada més que s’afegirà a les altres sobre el recull de Santi Borrell. Cal acabar i ho faig amb una referència que l’autor fa a la bellesa. Si em permeten:

                            El dibuix és perfecte.

                            Les papallones volen. (69)

I bé, ara sí. L’autor corria un risc al demanar-li a algú que no coneix que li presente el llibre. Jo vull donar-li les gràcies perquè gràcies a la seva poesia he pogut sortir, ni que fos uns instants, d’aquesta ànsia que ens apressa en un temps que mai no es detura.

                            Si estic en calma i sento l’aire,

                            torno a veure els miracles com un nen

                            que veu el món per primera vegada. (70)

 

(Altres: referència a que terriblemente absurdo es estar vivo de Luís Eduardo Aute. I és que la vida no es deixa atrapar per la raó).

 

Rafael Haro

Amposta, 7 de novembre de MMXIII