SOBRE
FRAGMENTS D’UNA PEDRA DE SANTI
BORRELL
A
càrrec de Rafael Haro, Biblioteca Sebastià Juan Arbó.
AMPOSTA,
7 de març de 2014.
El títol d’aquest recull de poemes
“Fragments d’una pedra” juga amb dos conceptes que, al meu entendre, són
cabdals en tota la poesia que encapçala. Per una banda el “fragment” que
apareix al títol és un tros del tot que d’alguna manera representa. Una roda no
és un cotxe, ni la tinta és la ploma; en canvi, un tros de pedra és pedra, i
els fragments que surten de la pedra, de la pedra que existeix, van apareixent
en els diferents poemes de Santi Borrell. Al seu torn, ell també voldria ser de
vegades pedra, no haver de preguntar-se res, no sentir res, no tenir por de
res... en una espècie d’exercici que em recorda, només em recorda, Epicur i el
seu remeier quadrilàter contra la infelicitat.
Però la poesia de Santi Borrell no comença
així. El primer poema sembla extret del llibre
de les preguntes de Neruda. Preguntes que aniran apareixent com una
empremta indeleble en molts dels seus versos. Hi ha un fet que podem constatar:
l’home és l’animal que es pregunta, l’home és l’animal que cavalca entre passat
i present, entre el record que de vegades ens lliga massa i massa dolorosament,
i el futur inexistent també on conviuen a parts iguales, i en el millor dels
casos, la por i l’esperança.
Quan començava a llegir “Fragments d’una
pedra” no vaig poder resistir la temptació de preguntar-li a l’autor si aquella
pedra, i els fragments en conseqüència, eren ell mateix. No crec recordar que
em contestés, però jo vaig insistir en que tot i la pretensió d’ aïllar-se ,
d’amagar-se al darrera de les preguntes, de la por constant, del dubte... era
incapaç de deixar de respirar, de ser algú que se sent viu i que, en definitiva
palpita amb els ulls ben oberts per clissar cada imatge, cada engruna, cada
somriure que li pugui propiciar la realitat en el moment de fer poesia i
retrobar-se amb ell mateix.
És un risc demanar a algú que no coneixes
que et presente un llibre. Santi Borrell va arriscar-se i m’ho va demanar. Per
a mi també representava un risc, hi havia però un avantatge, “Fragments d’una
pedra” no és una obra primera ni Santi Borrell un autor novell. Fa anys que es
dedica a escriure aconseguint un lloc propi. La veu de l’autor cerca
comunicar-se, no sé si una pedra pretén tant, però el nostre autor sí, i ho fa
amb un tipus de poesia que jo anomenaria vivencial.
No vull dir una poesia de vida o de l’existència, sinó de la vivència, de la
constatació retòrica d’aquell qui viu el seu dia a dia com una experiència que
serà més o menys satisfactòria.
En el llibre que ens ocupa, i no vull que
perdin de vista la figura de la pedra diu:
Ploro sense motius...
Ploro sense saber
per què ploro (56)
El poeta ha matisat a vastament el sense
sentit de la vida per una banda i la necessitat de la recerca d’aquest sentit
per l’altra, fa emergir el plor com una acció mancada de raó, però ull, no vull
enganyar-me ni enganyar l’autor ni a vostès mateixos amb tot això. No crec que
Santi Borrell escrigui per dir als quatre vents que no hi ha sentit, que res té
sentit – o bé trobo contradiccions en la seva obra. Més aviat crec que el
refugi de Borrell, el sentit de Borrell descansa en les petites coses, en els petits
moments que no cerquen transcendència, que exigeixen un riure sense raó
excessiva, amb cert clam per deixar oberta la passió, l’emoció, davant
l’exigència d’un sistema que pretén racionalitzar-ho tot en contra d’un home
que també i abans d’un animal racional, és un animal que sent, que viu, que
respira, que és, exactament com el ser de la pedra, amb raó o amb sentit, un
ésser més.
Així, insisteixo, no hi ha una recerca
transcendental en la poesia de Borrell, és més, hi ha una negació constant que
aquesta recerca tingui solució. Hi ha un crit, un clam contra aquesta recerca.
L’existència és indecidible i l’experiència és nova cada dia: experiència
d’amor i desamor, de vida i de mort, de ser i no ser. Què és l’home? és una de
les preguntes que s’endevinen:
Amb els anys, m’he anat creant... (29)
I més avant podem llegir:
Cada dia m’invento un personatge. (37)
És curiós que l’autor jugue amb la
“màscara”. Màscara pot ser utilitzat com sinònim de persona. És Boeci qui ens
fa caure en això, i pregunto, no a l’autor que ho té claríssim, som màscares?,
i si ho som, de qui, de què?
La pedra que pregunta el món, el món que té
al seu davant, serà també pregunta ella mateixa en un repàs de vida on el
dubte, la certesa de l’error i la por apareixen en aquesta praxi d’humanitat
poètica que la fan vivencial.
El pensament, la memòria, cert desànim, la
humilitat de l’autor en una bitàcola on apareix precisament aquesta vivència
que refereixo. Memòria, nostàlgia – la nostàlgia és recordar amb dolor – i diu
Santi Borrell en el poema El veí Alfredo:
Encara sento nostàlgia del primer instant,
del primer record
que vaig oblidar,
quan la meva vida
encara era possible. (53)
El primer record que vaig oblidar/ quan la
meva vida encara era possible. Que bonic ! L’autor, en aquest poema és capaç de
traslladar-nos des del record, fixen -se, no al record perdut sinó de la
vivència passada al clam d’una contemplació on la vida esdevé vida i prou,
moments a viure i prou defugint com he dit abans d’idees metafísiques ni transcendentalitats
que ens aparten del fet primari de viure. I aquest fet primari que enlluerna
Santi Borrell, la valoració del que és en ell mateix, li fa dir:
Ha començat a ploure
i m’he aixecat per
aplaudir.
Ah, quanta bellesa !
(63)
I una cosa que a mi, a qui s’adreça l’autor
per a que li presente el llibre en el marc de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó
d’Amposta, em suggereix de manera profunda – i la poesia ha de suggerir més
enllà dels versos – és com l’ànsia de viure xoca contra un mur de convencionalismes,
prejudicis, creences que fan explotar el poeta tant cap endins com cap enfora.
Un explorador inquiet a la recerca de la
vivència que li ha de permetre salvar-se a ell mateix, reconèixer-se com vivent
i no com pedra. Per això he insistit en la imatge al·legòrica
que ens aporta el títol.
La introspecció reconeix la diferència entre el
que pensem i fem, entre l’anhel que tot ho viu (vol), i la realitat que se’ns
imposa. I ara vull tornar a engrescar-me amb el títol. La pedra també és la
realitat que se’ns imposa, la cosa dura, la pared, el mur...
Llegim:
Que inútil és la meva vida...
Jo vull aire, temps,
l’ombra d’un arbre.
Jo vull la vida al
meu costat. (44)
El repàs vivencial ocupa moltíssims temes, però,
ja acabant, vull quedar-me amb un concepte al qual l’autor dedica més d’un
vers. Vostès sabran disculpar-me, però no és l’amor, tot i que en les
successives lectures hi ha molt de suc en això, escolten:
Hauria d’equivocar-me
per dir-te tot el
que t’estimo (77)
La paraula a què em refereixo i que avança com
l’autor en aquests “Fragments d’una pedra” entre l’estoïcisme i l’epicureisme
és, al meu entendre el concepte: bellesa.
Cal acabar. La presentació hagués estat més
fàcil i sense errors si hagués dit: senyors, heus ací “Fragments d’una pedra”,
Santi Borrell, heus ací el benvolgut públic; però això, això només no ho podia
fer. Els llibres tenen tapa, potser com les persones, i presentar significa
destapar-lo encara que sigue una mica, i sempre i més sent un llibre de poemes,
des d’una visió purament personal, des d’una mirada més que s’afegirà a les
altres sobre el recull de Santi Borrell. Cal acabar i ho faig amb una
referència que l’autor fa a la bellesa. Si em permeten:
El dibuix és perfecte.
Les papallones
volen. (69)
I bé, ara sí. L’autor corria un risc al
demanar-li a algú que no coneix que li presente el llibre. Jo vull donar-li les
gràcies perquè gràcies a la seva poesia he pogut sortir, ni que fos uns
instants, d’aquesta ànsia que ens apressa en un temps que mai no es detura.
Si estic en calma i sento l’aire,
torno a veure els
miracles com un nen
que veu el món per
primera vegada. (70)
(Altres: referència a que terriblemente absurdo es estar vivo de Luís Eduardo Aute. I és
que la vida no es deixa atrapar per la raó).
Rafael Haro
Amposta, 7 de novembre de MMXIII
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada