Quan
floreixi un ametller vindrà el fred amb les mans fortes
d’on
esgarrapar amb la desemparança enclavada entre l’ungla i la pell,hi ha la ment]
quan hagi de venir una manta de neu que sigui fàcil el mite
del blanc en sabem la poesia i potser el fred
de la solitud en sabem la solitud, i així successivament
hi ha poquíssimes coses que sabríem
engrunes d’una antiga pietat, les pedres.
.....
Sempre
parla d’amor la terra desèrtica dels ulls
la
consciència parla tant de la mort que s’enterraen quan la pols a la pols s’accelera el pols en l’esguard d’una duna
el vent no permet la tràgica forma de saber infal·libles on som
de com circular-hi, la sang ressegueix la intuïció des de dintre
de l’últim naufragi haurà de servir-nos el que resguardi dèbil el cos
creuem els dits, contracció de porus i que no es glaci tot amb la nit.
......
S’alçarà la boira i comptarem els pètals d’una rosa
el vent murmurarà les coses boniques del mite i nosaltres callarem
serà tant senzill que la consciència servirà per recordar la senzillesa
perquè havien plorat tant que semblaven vives les roques, per primer cop escoltarem]
l’espetegar de fons serà el suïcidi del temps que ja no és cap deïtat
a d’altres coses ens deurem quan ens agafi ferma pel coll la soledat
perquè veníem tant sols que sols podem no més que trobar-hi l’escalf
de la terra absent, el poema ja hi era
una ràfega de vent fortíssima l’ha destapat.
Dolors Juarez Garcia
(del seu llibre inèdit "Terra absent")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada