La poesia d’en Santi és una poma que guarda l’olor de la noia que li ha regalat, és el vent que acarona a la noia per dins sense prejudicis. O és ell mateix quan surt de casa a buscar la primavera, i mira el seu entorn, i cada una de les coses que veu el trasbalsa, i l’omple d’emocions. La seva poesia és fragments d’una pedra que és el tot.
Cada poema és un fragment d’aquesta pedra poètica d’en
Santi, però he pensat que podria tenir algun valor cercar la paraula pedra en el poemari. Potser la fa servir
quan ens la vol fer més contundent. L’he trobada set vegades en singular, però
d’aquestes set, quatre es troben en una mateixa estrofa. Cinc vegades en
plural.
Hi ha silenci
dins una pedra? Pàg. 21
Massa soroll en aquest món que ens ha tocat viure, i al
poeta el molesta. Reconeix el silenci com una capacitat important en l’home i
aleshores s’interroga sobre les possibilitats de l’ànima humana i ho fa
interpel·lant a les coses del seu entorn, com ara una senzilla pedra.
En Santi, madur i humil, es concedeix a si mateix el
dubte, el no entendre res, i des d’aquest lloc reflexiona sobre el seu entorn, malgrat
els inputs que el distreuen.
Modestament crec que tot ho considera important, segur
que cada una de les coses guarda un misteri sublim, i a ell li agradaria molt
descobrir-ho, i alguna vegada intueix aquest batec màgic que fa essencials els
éssers i la natura, però... no ens emboliquem, una pedra és una pedra i res
més. I en una sola estrofa: pedra, pedra, pedra, pedra.
Una pedra
simplement és una pedra
i encara ningú
sap que és una pedra.Simplement és una pedra. Pàg. 71
Aquest tipus de reflexió el fa més d’una vegada, en
Santi, com si digués al lector: “Deixa’t estar, no siguis talòs, no t’hi
encaparris, no hi ha res, les coses són senzilles, una pedra i ja està...”. El poeta reflexiona sempre tenint en compte els altres,
la societat, un tot.
Qui sóc jo per sentir enveja o odi?
Qui sóc jo per jutjar els meus errors o els errors dels altres,
si els errors humans són tan antics
com les pedres que hi ha al mig dels camins? Pàg. 64
i les pedres existeixen simplement
perquè existeixen.
Pàg. 68
Però...
tota la remor interior s’esborra quan el poeta escriu:
Hi ha dies que
els arbres parlen amb mi.
Hi ha dies que
descobreixo el temps dins una pedra.
Pàg.
78
Aleshores els poemes d’en Santi són uns dels millors que
he llegit, les sensacions l’han impregnat i les seves paraules prenen una
grandesa i una espiritualitat importantíssima.
Hi ha un poema en el llibre que per a mi resumeix tot el
que acabo d’explicar,
un dels poemes
que més m’agraden. Quan el que importa és de debò, surt de dins un Santi que tria
no preguntar i es llença a estimar
Cada tarda,
després de dinar, vaig al cafè
i m’assec al
costat d’una carbassa.No em diu res i jo no li demano res.
Així evitem els conflictes i els recels.
(...)
Cada dia que passa m’estimo més aquesta carbassa.
Entendre per què l’estimo seria no entendre res.
He fotografiat un arbre
amb les seves
últimes fulles.
Busca
l’essència, vol mirar una dona i no desitjar-la, ni tan sols veure-la, però
sentir la seva mirada. En Santi sempre va al fons, a cercar el que és més
pur. La primera pedra on habità l’home
pur. Tot existeix en el poeta quan el poeta se sent llum. Alguns poemes m’han
fet pensar en la comunió dels sants del pensament cristià, o en el pensament
holístic: sentir-se un amb la natura i amb tots els homes.
veure el món. Pàg. 20
Un dia el poeta
serà aire i s’oblidarà que és aire. Sols sentirà sense qüestionar-se res...
Sense el pes de la societat que tot ho quadricula, ho mesura i ho jutja. Per
ell tot és bo i bell, per a ell totes les carbasses, totes les flors, tots els
núvols, són preciosos, sols els ha de sentir, sols els ha de somiar.
I el poeta vol
saber el que sent tothom, no ell sol. No li interessen les seves reaccions òbvies
davant de la vida.
Ah, si pogués
entendre el meu jo que sempre exagera.
No caldria fer
tantes coses.M’asseuria al portal de casa, com els meus avis
que prenien la fresca en les nits d’estiu,
i em posaria a parlar amb els veïns.
Els poemes manifesten un deliri extrem per trobar el
sentit de l’existència, per saber qui som i què fem en aquest món, se sent
matèria, però se sap quelcom més, com a mínim receptor del que ens passa a
tots, ell recull tots els fragments de la pedra i deixa que li facin d’escala,
de dona, de paraules, de somnis... per escriure que ho vol saber tot, però que
si no sabés res potser sentiria pau dins seu.
Almenys sentiria les nits d’estiu (pàg.
31)
i que passi el temps i no passi res més (pàg. 24).
Així sentiria aquest món de paradoxa.
Hi ha dies que
vull plorar.
Entre plorar o
morir, quina diferència hi ha? Pàg. 27
em parla i jo no l’entenc. Pàg. 55
Catalunya és un camí de pedres que ens
porta a casa.
Pàg. 42
I vull acabar responent a una pregunta que en Santi es fa
a la pàgina 47 del llibre:
Com seria una història d’amor
amb un 15 % de descompte?Marta PÉREZ I SIERA
10 de desembre del 2013
(Fotografia: Al costat de Marta Pérez)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada