CRÍTICA DE MARTA PÉREZ DEL LLIBRE DE POESIA "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"

 
La poesia d’en Santi és una poma que guarda l’olor de la noia que li ha regalat, és el vent que acarona a la noia per dins sense prejudicis. O és ell mateix quan surt de casa a buscar la primavera, i mira el seu entorn, i cada una de les coses que veu el trasbalsa, i l’omple d’emocions. La seva poesia és fragments d’una pedra que és el tot.

Cada poema és un fragment d’aquesta pedra poètica d’en Santi, però he pensat que podria tenir algun valor cercar la paraula pedra en el poemari. Potser la fa servir quan ens la vol fer més contundent. L’he trobada set vegades en singular, però d’aquestes set, quatre es troben en una mateixa estrofa. Cinc vegades en plural. 

 Quants fragments hi ha dins una pedra?  Pàg. 1

 

Quants mons hi ha dins la poesia d’en Santi? Em pregunto jo. Com a poeta es permet sentir en un grau tan alt que les sensacions de tots són les seves, i busca i es dóna, i mira, i oblida. Com quan escriu: Camino pel bosc i agafo avellanes, / olors, pedres, paisatges, colors (pàg. 18). Busca l’essència, la veritat pura en cada una de les seves múltiples interrogacions. Potser la pedra representa el món? O la vida? O simplement una pedra, rodolant per terra, ignorada quasi bé sempre. Sigui el que sigui, el poeta al llarg del poemari es fa preguntes constants, resoltes amb respostes que tornen a originar preguntes.

Hi ha silenci dins una pedra?  Pàg. 21

 

Massa soroll en aquest món que ens ha tocat viure, i al poeta el molesta. Reconeix el silenci com una capacitat important en l’home i aleshores s’interroga sobre les possibilitats de l’ànima humana i ho fa interpel·lant a les coses del seu entorn, com ara una senzilla pedra.

En Santi, madur i humil, es concedeix a si mateix el dubte, el no entendre res, i des d’aquest lloc reflexiona sobre el seu entorn, malgrat els inputs que el distreuen.

Modestament crec que tot ho considera important, segur que cada una de les coses guarda un misteri sublim, i a ell li agradaria molt descobrir-ho, i alguna vegada intueix aquest batec màgic que fa essencials els éssers i la natura, però... no ens emboliquem, una pedra és una pedra i res més. I en una sola estrofa: pedra, pedra, pedra, pedra.

Una pedra simplement és una pedra

i encara ningú sap que és una pedra.
Simplement és una pedra.                       Pàg. 71

 

Aquest tipus de reflexió el fa més d’una vegada, en Santi, com si digués al lector: “Deixa’t estar, no siguis talòs, no t’hi encaparris, no hi ha res, les coses són senzilles, una pedra i ja està...”. El poeta reflexiona sempre tenint en compte els altres, la societat, un tot.

Qui sóc jo per sentir enveja o odi?

Qui sóc jo per jutjar els meus errors
o els errors dels altres,
si els errors humans són tan antics
com les pedres que hi ha al mig dels camins?                    Pàg. 64

 

i les pedres existeixen simplement perquè existeixen. Pàg. 68

 

Però... tota la remor interior s’esborra quan el poeta escriu:

Hi ha dies que els arbres parlen amb mi.

Hi ha dies que descobreixo el temps dins una pedra.      Pàg. 78

Aleshores els poemes d’en Santi són uns dels millors que he llegit, les sensacions l’han impregnat i les seves paraules prenen una grandesa i una espiritualitat importantíssima.  

Hi ha un poema en el llibre que per a mi resumeix tot el que acabo d’explicar,

un dels poemes que més m’agraden. Quan el que importa és de debò, surt de dins un Santi que tria no preguntar i es llença a estimar

Cada tarda, després de dinar, vaig al cafè

i m’assec al costat d’una carbassa.
No em diu res i jo no li demano res.
Així evitem els conflictes i els recels.
(...)
Cada dia que passa m’estimo més aquesta carbassa.
Entendre per què l’estimo seria no entendre res.

 

Una carbassa, rodona com una pedra, de la terra, allà on vol tenir els peus en Santi. I encara m’agrada més quan la poesia mira, simplement mira, i la seva mirada ens transmet tot un món de reflexions. Ha deixat les preguntes i s’ha abandonat a les sensacions de l’observació.

He fotografiat un arbre

amb les seves últimes fulles.

 Al cap d’uns dies, les fulles

han caigut damunt la fotografia.

 

Busca l’essència, vol mirar una dona i no desitjar-la, ni tan sols veure-la, però sentir la seva mirada. En Santi sempre va al fons, a cercar el que és més pur.  La primera pedra on habità l’home pur. Tot existeix en el poeta quan el poeta se sent llum. Alguns poemes m’han fet pensar en la comunió dels sants del pensament cristià, o en el pensament holístic: sentir-se un amb la natura i amb tots els homes. 

 Amb pedres, escoltar

la lentitud del temps.  

 I amb els ulls

de totes les persones,
veure el món.          Pàg. 20

 

Un dia el poeta serà aire i s’oblidarà que és aire. Sols sentirà sense qüestionar-se res... Sense el pes de la societat que tot ho quadricula, ho mesura i ho jutja. Per ell tot és bo i bell, per a ell totes les carbasses, totes les flors, tots els núvols, són preciosos, sols els ha de sentir, sols els ha de somiar.

I el poeta vol saber el que sent tothom, no ell sol. No li interessen les seves reaccions òbvies davant de la vida.

Ah, si pogués entendre el meu jo que sempre exagera.

No caldria fer tantes coses.
M’asseuria al portal de casa, com els meus avis
que prenien la fresca en les nits d’estiu,
i em posaria a parlar amb els veïns.

Els poemes manifesten un deliri extrem per trobar el sentit de l’existència, per saber qui som i què fem en aquest món, se sent matèria, però se sap quelcom més, com a mínim receptor del que ens passa a tots, ell recull tots els fragments de la pedra i deixa que li facin d’escala, de dona, de paraules, de somnis... per escriure que ho vol saber tot, però que si no sabés res potser sentiria pau dins seu.

 

Almenys sentiria les nits d’estiu (pàg. 31)

i que passi el temps i no passi res més (pàg. 24).

Així sentiria aquest món de paradoxa.

Hi ha dies que vull plorar.

Entre plorar o morir,
quina diferència hi ha?   Pàg. 27

 

El meu cos s’estranya de mi,
em parla i jo no l’entenc.                 Pàg. 55

 

I una altra pedra: Catalunya. Catalunya, la terra que li ha vingut donada, que ell no ha triat, la terra, la pedra, que l’ha fet ser com és... la que ell estima i per tant la fa seva i la somia. La que reconeix i valora, la pedra que el fa ser ell. Tan malmesa!

Catalunya és un camí de pedres que ens porta a casa. Pàg. 42

I vull acabar responent a una pregunta que en Santi es fa a la pàgina 47 del llibre:

Com seria una història d’amor

amb un 15 % de descompte?

 

Santi, seria una història d’amor que no seria teva. No parlaria d’una pedra, ni d’una carbassa, ni d’una noia que balla en un envelat, ni d’un amor inabastable. Amb descomptes financers no seria una història teva.


Marta PÉREZ I SIERA

10 de desembre del 2013

 

 

(Fotografia: Al costat de Marta Pérez)