dilluns, 4 de novembre de 2013

RICARD MIRABETE PRESENTA EL POEMARI "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"



Santi Borrell té la fascinació per la descoberta del secret de la creació poètica. S’interroga al llarg del seu segon poemari Fragments d’una pedra pel misteri, per les aparences, per la matèria (la pedra) i per la paraula feta cos (el somni). D’aquesta manera fa possible la poetització del somni, la descripció de la realitat observada: busca allò que estructura una emoció, una actitud vital de transformació constant. La quotidianitat és l’espai per on es mouen els seus versos que volen descobrir i il·luminar el nostre dia a dia. Per mitjà del somni i enaltint la bellesa del nostre voltant. La pedra és l’expressió de la matèria per excel·lència; la fragmentació és l’aparença de tot allò que percebem més endins i més enfora del cos. El seu somni poètic és reconstruir la percepció, el pensament i allò més important que fa néixer el poema: em refereixo a la mètrica de la sensació.

El poeta és el més gran sentidor. És estrany aquest mot: ¿potser és un neologisme? El poeta pretén esgotar totes les possibilitats que li ofereix la vida per aprehendre les emocions que caça al vol en el seu dia a dia quotidià. El poeta observa, reflexiona i sap de la possibilitat de la literatura com un camí d’exploració existencial i empàtica envers els altres. La poesia entesa com una porta oberta a les emocions amagades, latents, que el poeta sap expressar i viure en relació amb als altres. Al llarg del poemari ressegueix  preguntes constants, també les respostes que generen noves preguntes. Per aquesta raó, hi trobem en aquest extens i fructífer poemari que ens regala l’autor, una gran diversitat de recursos expressius. N’esmentarem uns quants que permeten establir continuïtats:
            -el poema-interrogació: la poesia entesa com a interrogació existencial, recerca, joc i, finalment, troballa. Serà la revelació d’un secret, la plasmació metafòrica del misteri de seguir viu (o més concretament del viure conscientment, apassionadament) i de l’amor. La mirada de l’infant, del vell, de l’adult, conflueixen en la sorpresa, en l’apunt de la intuïció poètica que tenyeix cadascun dels poemes del llibre.

            És aquesta interrogació constant la que permet la interiorització dels pensaments: és una porta oberta cap a la reflexió generadora de passió, de confiança, de sinceritat literària. En definitiva, cap a l’emoció de la sensació. Hi trobem una espiritualitat quotidiana, escrita des dels carrers i les places, des del rostre de l’altre/a, les paraules dels altres i de la pròpia veu del poeta que despulla la part funcional i convencional del llenguatge. La veu del poeta és per a ser escoltada, de tu a tu, del lector a l’autor, del jo poètic al receptor. Santi Borrell aconsegueix que el lector s’endinsi en la seva pròpia sensació individual. El consumisme no omple, recordem-ho. Ens vesteix el cos. No omple, és un vestit que vesteix les pors, les inseguretats, la violència social. Hi ha en Santi Borrell l’acostament a una mena de poesia social que és íntima i compartida, que neix i retorna a vivències i a percepcions de la realitat transfigurada en cant, alegria i denúncia.

            -hi ha el poema-exclamació: el poema sorprès per la constatació del pensament lligat a l’expressió i a la realitat observada, als rostres, a les façanes... el poema tindrà la transparència de l’evidència, la imatgeria de la mirada somiadora, la imaginació que crea la realitat tal com és.

Santi Borrell rebutja la falsedat de l’hermetisme, del poema-pedra-hermètic edificat al marge de la natura, que només és fruit de l’intel·lecte. El poeta declara al segon poema: Un dia escriuré un poema matemàtic / i segur que no m’equivocaré. / Serà un poema perfecte. Indesxifrable. Santi Borrell no l’ha pas escrit en aquest poemari, ni tampoc el trobem al seu anterior llibre Els dies a les mans.

Ara, amb aquest segon lliurament poètic, el nostre poeta (contra el poema-pedra-hermètica) ell hi oposa la matèria de la sensació, que és entitat intangible, la més real –perquè és sentida- que ens interpel·la, que fa possible arribar a l’altre/a amb la certesa de les confidències. Aquella poesia hermètica que practica la superficialitat i la retòrica en nom de la incomprensió, que és obtusa, poc creïble perquè és poc humanitzada, no la practica. En el cas que l’autor hi admeti al seu llibre un espai per a la filosofia estaria més d’acord amb nosaltres si la veiem en forma d’una recerca existencial, amb guanys espirituals i humans. És l’emoció poètica allò que cerca el poeta, és allò amb què nosaltres, lectors, ens hi aferrem amb els ulls esbatanats.

 
La funció poètica del llenguatge ha de ser el vessant màgic de la llengua. La seva és una escriptura que fantasieja fins a fer sentit. Per exemple, el jo poètic viu la creació poètica i la realitat que l’envolta amb els ulls de la imaginació que hem heretat dels nostres anys viscuts. La realitat és sempre el que cadascú percep. Cada cap, cada ésser humà, estructura el seu pensament entrelligant visions i interpretacions del món. El poeta és l’home, l’infant, que crea la seva obra. La seva obra poètica, en aquest cas, que és una cartografia fruit de la seva intuïció enjogassada. La paraula poètica no són els mots de cada dia; pertanyen a un altre context. La poesia no és una exageració sense raó de ser. És necessària tota la poesia que explica allò que no diu explícitament sinó que comunica a l’interior dels lectors

La gran pedra de la portada del poemari és la terra, símbol de la matèria per excel·lència i llum esbocinada en fragments que són poemes vistos, llegits, amb la llum engalanada de vida i de somni.

                                              RICARD MIRABETE