Santi Borrell té la fascinació per
la descoberta del secret de la creació poètica. S’interroga al llarg del seu
segon poemari Fragments d’una pedra
pel misteri, per les aparences, per la matèria (la pedra) i per la paraula feta
cos (el somni). D’aquesta manera fa possible la poetització del somni, la
descripció de la realitat observada: busca allò que estructura una emoció, una
actitud vital de transformació constant. La quotidianitat és l’espai per on es
mouen els seus versos que volen descobrir i il·luminar el nostre dia a dia. Per
mitjà del somni i enaltint la bellesa del nostre voltant. La pedra és
l’expressió de la matèria per excel·lència; la fragmentació és l’aparença de
tot allò que percebem més endins i més enfora del cos. El seu somni poètic és
reconstruir la percepció, el pensament i allò més important que fa néixer el
poema: em refereixo a la mètrica de la
sensació.
El poeta és el més gran sentidor. És estrany aquest mot: ¿potser
és un neologisme? El poeta pretén esgotar totes les possibilitats que li
ofereix la vida per aprehendre les emocions que caça al vol en el seu dia a dia
quotidià. El poeta observa, reflexiona i sap de la possibilitat de la
literatura com un camí d’exploració existencial i empàtica envers els altres.
La poesia entesa com una porta oberta a les emocions amagades, latents, que el
poeta sap expressar i viure en relació amb als altres. Al llarg del poemari
ressegueix preguntes constants, també
les respostes que generen noves preguntes. Per aquesta raó, hi trobem en aquest
extens i fructífer poemari que ens regala l’autor, una gran diversitat de
recursos expressius. N’esmentarem uns quants que permeten establir
continuïtats:
-el
poema-interrogació: la poesia entesa
com a interrogació existencial, recerca, joc i, finalment, troballa. Serà la
revelació d’un secret, la plasmació metafòrica del misteri de seguir viu (o més
concretament del viure conscientment, apassionadament) i de l’amor. La mirada
de l’infant, del vell, de l’adult, conflueixen en la sorpresa, en l’apunt de la
intuïció poètica que tenyeix cadascun dels poemes del llibre.
És
aquesta interrogació constant la que permet la interiorització dels pensaments:
és una porta oberta cap a la reflexió generadora de passió, de confiança, de
sinceritat literària. En definitiva, cap a
l’emoció de la sensació. Hi trobem una espiritualitat quotidiana, escrita
des dels carrers i les places, des del rostre de l’altre/a, les paraules dels
altres i de la pròpia veu del poeta que despulla la part funcional i
convencional del llenguatge. La veu del poeta és per a ser escoltada, de tu a
tu, del lector a l’autor, del jo poètic al receptor. Santi Borrell aconsegueix
que el lector s’endinsi en la seva pròpia sensació individual. El consumisme no
omple, recordem-ho. Ens vesteix el cos. No omple, és un vestit que vesteix les
pors, les inseguretats, la violència social. Hi ha en Santi Borrell
l’acostament a una mena de poesia social
que és íntima i compartida, que neix i retorna a vivències i a percepcions de
la realitat transfigurada en cant, alegria i denúncia.
-hi
ha el poema-exclamació: el poema
sorprès per la constatació del pensament lligat a l’expressió i a la realitat
observada, als rostres, a les façanes... el poema tindrà la transparència de l’evidència,
la imatgeria de la mirada somiadora, la imaginació que crea la realitat tal com
és.
Santi Borrell rebutja la falsedat de
l’hermetisme, del poema-pedra-hermètic
edificat al marge de la natura, que només és fruit de l’intel·lecte. El poeta
declara al segon poema: Un dia escriuré
un poema matemàtic / i segur que no m’equivocaré. / Serà un poema perfecte.
Indesxifrable. Santi Borrell no l’ha pas escrit en aquest poemari, ni
tampoc el trobem al seu anterior llibre Els
dies a les mans.
Ara, amb aquest segon lliurament
poètic, el nostre poeta (contra el poema-pedra-hermètica) ell hi oposa la matèria de la sensació, que és
entitat intangible, la més real –perquè és sentida- que ens interpel·la, que fa
possible arribar a l’altre/a amb la certesa de les confidències. Aquella poesia
hermètica que practica la superficialitat i la retòrica en nom de la
incomprensió, que és obtusa, poc creïble perquè és poc humanitzada, no la
practica. En el cas que l’autor hi admeti al seu llibre un espai per a la
filosofia estaria més d’acord amb nosaltres si la veiem en forma d’una recerca
existencial, amb guanys espirituals i humans. És l’emoció poètica allò que
cerca el poeta, és allò amb què nosaltres, lectors, ens hi aferrem amb els ulls
esbatanats.
La funció poètica del llenguatge
ha de ser el vessant màgic de la llengua. La seva és una escriptura que
fantasieja fins a fer sentit.
Per exemple, el jo poètic viu la creació poètica i la realitat que l’envolta
amb els ulls de la imaginació que hem heretat dels nostres anys viscuts. La
realitat és sempre el que cadascú percep. Cada cap, cada ésser humà, estructura
el seu pensament entrelligant visions i interpretacions del món. El poeta és
l’home, l’infant, que crea la seva obra. La seva obra poètica, en aquest cas,
que és una cartografia fruit de la seva intuïció enjogassada. La paraula
poètica no són els mots de cada dia; pertanyen a un altre context. La poesia no és una exageració sense raó de
ser. És necessària tota la poesia que explica allò que no diu explícitament
sinó que comunica a l’interior dels lectors
La gran pedra de la portada del
poemari és la terra, símbol de la matèria per excel·lència i llum esbocinada en
fragments que són poemes vistos, llegits, amb la llum engalanada de vida i de
somni.
RICARD MIRABETE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada