dissabte, 26 d’octubre de 2013

TERESA COSTA-GRAMUNT PRESENTA EL LLIBRE DE POESIA "FRAGMENTS D'UNA PEDRA"




     A Fragments d’una pedra, el segon lliurament literari de Santi Borrell, ens trobem amb un poemari de gran complexitat i profunditat temàtica escrit amb un llenguatge que expressa el flux de la consciència i, per tant, gairebé col.loquial, de la mateixa manera que parlem amb nosaltres mateixos.
 
     Estilísticament, doncs, Fragments d’una pedra sorprèn per l’originalitat del seu plantejament tan temàtic com formal, fruit de l’autenticitat. La veu de Fragments d’una pedra no s’assembla a cap altra perquè és la veu genuïna del seu autor, sense retòrica que l’emmascari. La gran poesia, l’essencial, és transparent, ja sigui que visitem la de Joan de la Creu, ja sigui que visitem la més moderna de Walt Whitman o d’Allen Ginsberg. Aquests exemples són escaients, aquí, ja que en la poètica de Santi Borrell hi ha tant la presència d’un jo poètic que s’expressa en primera persona, com hi ha la veu impersonal i per tant, espiritual, d’una simbòlica pedra viva que parla a través dels seus fragments, àtoms o partículas elementals, si es vol trobar un símil científic a la metàfora dels fragments d’una pedra.

     Mercès al corrent d’un pensament sensible i a l’observació atenta i meravellada de la realitat externa, a Fragments d’una pedra el jo poètic de Santi Borrell es fa les mateixes preguntes que es fa un filòsof a l’hora de voler desenterinyar la realitat per comprendre-la. Santi Borrell és conscient, però, que la realitat en el seu sentit còsmic supera la nostra comprensió humana. Per aquest motiu en els seus versos afirma sovint la impossibilitat d’arribar al cor de les coses si no és a través de la interrelació (a vegades fusió) afectiva amb les coses. El coneixement més aproximat de la realitat ens arriba a través de l’experiència d’unió amb tot allò que ens sembla aliè però del qual formem part, ja que la vida és una.
 
     D’aquí ve que m’hagi referit a la mística cristiana-aràbiga de Joan de la Creu, però també a la mística panteísta de Walt Whitman o la mística beat-jueva d’Allen Ginsberg, cadascuna segons l’expressió personal d’aquests autors, per donar a comprendre aquesta actitud davant de la vida de Santi Borrell, que tendeix a unir el jo amb el tu, el jo amb els altres i encara el jo amb allò altre, mostrada en versos com aquests:
 
    Amb les pedres, escoltar
    la lentitud del temps.
 
    I amb els ulls
    de totes les persones,
    veure el món.

 
     La realitat, la veritat, el coneixement del món, la saviesa del món, és un bé compartit. Part com som de la realitat no tenim tota la seva veritat i per aquesta raó sovint ens amara la sensació expressada en l’afirmació ‘no sé res de la meva vida’, com diu Santi Borrell en un dels seus poemes. En la vida humana hi conflueix el jo biogràfic, temporal, mortal, amb el jo espiritual, etern. Del jo biogràfic en podem saber alguna cosa, però el jo espiritual es va revelant a través d’experiències unitives o, com diu la psicología moderna, d’experiències al límit de la realitat palpable. Experiència mística, doncs, que no està fora del món sinó tot al contrari: és a través de les noces amb la realitat que se’ns revela el misteri de la vida. La vida no se’ns mostra només de forma intel.lectual sinó de forma més rotunda a través del respir de tot el nostre ésser, que és físic, psíquic i espiritual, àmbits que conformen un tot orgànic en xarxa. Una vida humana plena no és altra cosa que la relació harmoniosa de totes les seves parts, partículas o fragments de la pedra viva que som en l’edifici sempre en construcció de la humanitat.

     Amb Fragments d’una pedra Santi Borrell ha fet un salt creatiu considerable, fruit d’una maduresa personal en evolució. La inquietud vital de l’autor, sempre expectant, no dóna res per tancat, ans al contrari: gran part d’aquest poemari està fet de preguntes en veu alta. Preguntar-se ja és respondre’s d’alguna forma en el camí d’aprenentatge de la vida que anem percebent a fragments, d’aquí el títol tan significatiu del llibre. Preguntar-se és filosofar, és fer via en el coneixement del que el nostre ésser espiritual ja sap, però que el nostre jo temporal va percebent a bocins i a través de silencis fèrtils. D’aquí ve una de les grans preguntes que Santi Borrell es fa en el seu llibre:
 

     És el silenci tot el que no sabem?
     És el silenci la primera paraula?

 
                                                                            Teresa Costa-Gramunt