dijous, 20 de gener de 2011

ROSER AMILLS. MORBO.

.
.




Passeu, passeu que l’altra banda del mirall
és prou ampla
i deixeu, deixeu que canti meravelles
aquesta escriptura filla dels jocs dels pares
que pensaven
que ningú els veia jugar a metges a la nit,
del destape, de les calces transparents
de nylon que raspa esplendorós
sa càustica irreligiositat
i de les revistes amb portades
plenes de pomes i melons
que cridaven des del quiosc com verdulaires
fascinadores de bolets
que el sexe ja no és pecat ni cuca-fera,
que el plaer ens fa bé,
ens fa molt bé
i per sentir-ho només cal saber
allò que tenim entre les cames.
Han passat molts anys i moltes pel·lícules porno
per apaivagar ardors i batalles
davant dels nostres ulls assedegats d’ençà
i ja ho sabem tot, ho volem tot,
però que algú m’expliqui, si us plau,
què us passa ara que si escric mugró,
pluja daurada,
cony, trempera, parrús, cigala, pelar-se-la
em mireu com si m’hagués de rentar la llengua
amb el sabó de les nenes mal educades?







Avui em fa sol entre les cuixes i tot va al gra,
la dona ha entrat al sacseig de la cultura i al sexe
dels forats foscos que es miren sense ruboritzar-se,
et parlo de les petites i belles perversions
de que hi ha vegades que cal aturar-nos,
cal obstaculitzar el pas per a que la gent miri els núvols
i es pregunti quines formes poden arribar a prendre
i cal fer un solo de flauta sobre el paper
per celebrar-ho,
cal eixamorar l’herba amb la llengua,
amorrar-se al piló per aprendre
a dir-ho tot amb el nom que té
i les ganes amorosides que manquen
i cal dir ciclista sense calces, parrús
i cony i natges i esquerda badada,
amb la boca curulla de semen
cal copsar els antecedents,
la vigília del plaer que degoteja
i distingeix a una dona entre les altres dones
i d’on venen les fires de pony-girls i els polos
de maduixa, les ganes d’estirar-nos
per tocar una pell i l’altra
amb la llengua xalesta i capaç
d’assaborir el gust dolç i amargant
i el salat i l’irreverent i el veritable
d’un fet de profunda transcendència:
eixarrancar-se




El meu cul quan el toques a la nit
es torna d’un material pesant i raríssim
que vol un llarg viatge d’anada
al jardí de les malícies
i no haver de tornar si no surt el sol encara
mentre balancejo els malucs rítmicament
per dibuixar-te esses davant la cara.
És un espectacle torbador, deies,
que només tu assoliràs dins les pupil·les
la meva rialla de pluja daurada
que fàcilment pot provocar un sisme
i fer-me caure de quatre grapes
endavant i endarrere bocaterrosa
i amb el cul ben enlaire
mentre tu mires de salvar-me cansat,
assedegat, gruixut i lubricant-me
fins a fer-me gemegar de dolor i satisfacció.





Estic molt enfadada.
Posar-me a sota i no fer-me cas
ha estat una imposició tan cruel
com intolerable,
el meu perfum volàtil i caríssim
s’espargia per l’habitació incrèdul,
ens acariciava els genitals
que no ens acariciàvem
i s’enfilava poderós sostre amunt
tot fent senyals de fum a l’indi arrogant
que volia que no volia invocar-me la pluja
per un caprici inèdit d’assedegar-me
per fer tornar molt quieta i obedient
l’euga salvatgina que esperava
esperonada
.
.
....................................................
.
.
ROSER AMILLS BIBILONI
MORBO
March Editor.
El Vendrell.
2010.
Isbn: 9788496638778
.
.
................................................
.
.

2 comentaris:

somni i malson ha dit...

així... diríem nosaltres que són alguns dels nostres somnis... bona tria... com sempre... poesia amiga...

Roser Amills Bibiloni ha dit...

Gràcies, Santi, per obrir-me una porta al teu blog!!!