RAIMON GIL

.
.

.

.

Une chanson française


Llavors la meva finestra mirava al sud
i el nostre déu era un poema de Neruda
escrit a la pissarra de l’escola, el desig
eren els turmells indicibles de les noies
amb sandàlies i un disc de Jacques Brel
que escoltava des de la finestra oberta
del celobert. Però d’aquell temps només
en conservo unes cicatrius mal curades,
el brevíssim record d’algú que estimava.
Ara escric poemes sense cap pretensió,
com el vent ondula l’herba dels camps
o les nits d’aquell amor que mai va ser.



...................



Salms



Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l’est a l’oest,
i deixar que les paraules s’omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l’espera i omplir l’absència
d’un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis: un piano,
un baix, la percussió... tota la nostra distància.



..........



Subtítols



Perquè a la vida li agrada amagar el sentit
íntim de les coses no podràs entendre mai
l’home solitari que passeja el gos cada dia
pels capvespres del port, ni el que s’asseu
al mateix lloc de sempre a dibuixar el cos
nu de la dona que no ha trobat. Perquè no
sabrem ni les nits ni les paraules que vam
deixar pendents continuaré bevent alcohol
i escrivint versos. El temps és com un nen
que ha perdut la seva mare i l’està buscant.



.........................



La meva part de neu



Molt abans que la solitud de Kieslowski,
que és com la nostra solitud, d’un color
gris de suburbi i vodka, hi havia aquest
mateix paisatge d’ara: un vaixell atracat
al port i el meu pare que tornava a casa
sota la nevada mentre tu, que no havies
vist nevar mai, creuaves amb bicicleta
una frontera al sud de la meva infància.
Era mil nou-cents vuitanta-tres i per mi
no existia ni la neu als poemes de Celan
ni la tristesa de l’hivern amb les barques
a la sorra ni la possibilitat de perdre’ns.


Palamós, 8 de març de 2010


.............................................



Raimon Gil Sora (Palamós, 1979). Al meu document d’identitat hi diu el lloc on vaig néixer, el nom del meu pare i de la meva mare i els anys que tinc. El que no diu és que parlo poc, i que quan ho faig sempre parlo en veu baixa. Tampoc hi diu que vaig descobrir la poesia el vint-i-sis d’abril de mil nou-cents noranta-dos. Sóc poeta i traductor (del portuguès), i llicenciat en Dret per la Universitat de Girona. Formo part del col·lectiu Versos.cat, que organitza de forma regular recitals i assalts poètics on s’escaigui. S’han publicat alguns dels meus poemes en català i d'altres traduïts al portuguès a revistes com Reduccions (núm. 87) o Nao Funciona (núm. 17). A qui pugui interessar mantinc un bloc de poesia: http://subtitols.blogspot.com. No he publicat cap recull de poesia. Potser l'any vinent... ja es veurà.


...............................