divendres, 3 de setembre de 2010

PETITS POEMES. PETITES IMATGES

.
.
.
.
NO EL CONEC
però veig el color del seu cor
dins dels seus ulls.
INTUEIXO
la seva història real i humana.
.
.
.
.
Tinc la tristesa
de no poder sentir
la tristesa.
.
.
.
.
Les ombres dels teus ulls
s'aixequen del fons del mar.
Van i venen amb les ones.
.
.
.
.
He escoltat tantes vegades
la paraula canvi
que ha arribat l'hora
de canviar la paraula canvi.
.
.
.
.
He posat un xip en un bitllet de 100 euros
i he anat seguint el seu trajecte.
Una història fascinant, polèmica, divertida,
tràgica, còmica, absurda, humana i diferent.
Tots estem pendents.
.
.
.
.
.
Tinc que llegir.
No, has de saber llegir.
.
Tinc que interpretar el que diu.
No, has de saber només llegir.
.
Tinc que saber què em vol dir.
No, has de saber llegir i només llegir.
.
Tinc que llegir les paraules.
Sí, has de llegir les parauales, sí.
.
.
.
.
.
.
.
(del llibre inèdit...... 2010)

1 comentari:

onatge ha dit...

Santi comparteixo plenament el que dius... Sembla mentida com la mirada d'una persona és un poema obert. Et desitjo que aviat deixi de ser inèdit.

Des del far una encaixada de mans.
onatge