dimarts, 2 de febrer de 2010

ÒSCAR ROCABERT



NOVEL·LA

..... El Cuento del Dumenche


«Sóc una meuca
i dic: —Pareu, que,
senyor marquès,
amb l’entremès
que m’heu servit
a dins del llit,
el qual mostrava
patata blava,
pernil amb trossos
de gords capgrossos
i llonganissa
esmunyedissa
de com corria
i no volia
que la mengés
(tot un excés),
ja tinc el ventre
a cavall entre
pit i esquena,
i la mullena
serà de mena...
com ho diria?
Millor seria
a l’inrevés:
ja no puc més.
Porteu-me a casa,
prô per la rasa
de Cadaqués,
que no’s donés
el vergonyós
o desastrós
cas que amb algú,
tip o dejú,
que coneguem
ens hi topem
i ens pregunti:
“Mantega m’unti!
¿Què fan per ‘quí
marquès tan fi
i meuca fina,
na Caterina
de Perpinyà!
Si heu d’anar
junts a folgar
sigueu discrets,
que els grans secrets
són escampats,
ben explicats
per ma persona,
Cara de Xona,
o Cap de Cony,
o Cul de Bony,
com me vulgueu
(no us n’esteu!)
anomenar.
Cara de Pa
també me’n diuen,
prô no l’escriuen:
coses del tracte.
¿Qui no’m maltracta,
potser ho sabeu...?”
Llavors li feu
callar la boca
amb un bon moc a
mitja tossada,
i que l’ossada
se li parteixi
i que pateixi
fins a morir!»

—I fins aquí
avui llegim,
mon petit Quim...
I ara dorm:
¿oi que tens son?
—No pas, abuela.

ÒSCAR ROCABERT