dilluns, 8 de febrer del 2010

EDUARD CARMONA. "El llibre dels errors"


Eduard Carmona (Deltebre,1982) se sent poeta i escriu sota aquesta convicció de ser i voler-ho. Per això, forma part d'aquesta nova generació entusiasta de poetes que senten l'èxtasi de la vida. Poetes que estan publicant en les petites editorials que han aparegut en els darrers anys. Poetes
com Emili Sánchez, Pau Vadell, Blanca Llum, Laia Martínez, Andreu Galan, Ângel Igelmo, Jauem C. Pons, Anna Gual, Joan Duran, Joan Tomàs Martínez o Pau Castanyer). Poetes vinguts de tots els llocs del territori de parla catalana, una agrupació ben diferent a la formada per Josep Pedrals, Eduard Escofet, Francesc Bombí, MartinaEscoda, Núria Martínez, Martí Sales o Gerard Altaió, una escola basícament barcelonina i que va eclosionar des del primer moment.
.
Aquesta nova agrupació de poetes, vinguts de tot arreu, més oberta i participativa, ha irromput en l'escenari amb propostes, lectures, revistes, homenatges i, sobretot, amb una antologia que ells mateixos han preparat. Pedra Foguera. Una antologia de poesia jove dels països catalans.
.
Parlem del llibre de l'amic Eduard Carmona. Segons les paraules de Carles Hac Mor, qui vulgui en aquest llibre, lligar-hi caps, ho malentendrà tot. Efectivament, aquest és un bon prinicpi per poder entendre aquest llibre. El primer vers arrenca amb l'existencialisme de Sartre.
.
.
"Llegint Jean-Paul Sartre entenc clarament
com sóc qui ets què som"
.
.
En aquest primer poema, l'autor barreja els temps verbals, oferint una perspectiva històrica per assumir la seva vida quotidiana. La vida com un regal. Paper regal. Així acaba el primer poema,
amb aquest desencís, i així comença el segon poema, repetint el significat de l'últim vers del
poema anterior, una tècnica que s'anirà repetint en la primera part del llibre. Un joc. Un joc de significats. Un joc d'imatges i situacions personals.
.
En aquests primers poemes sense signes de puntuació hi ha potser vertigen, perplexitat, incertesa, i també una força de l'alegria, desplegada puntualment en tot el llibre.
.
.
"la vida que dec a la vida dic"
.
.
Eduard Carmona presenta tota una varitetat de conflictes, reflexions i postures davant la vida, practicant un estil lliure, aparentment caòtic i tranquil. En aquests primers poemes del llibre, veu la seva existència rondant, veient, sentint tot el que podria i no voldria fer.
.
L'autor no vol fer res amb els seus poemes. És per això, que no busca ni vol trobar la seva voluntat, perquè la volunat li resulta impossible de cercar. Eduard Carmona vol recordar, recordar que té vida, que la vida existeix també des del record.
.
.
"La vida és una vellarda, és clar,
però ... em recorda tant l'aventura"
.
.
És més, amb humor, ell mateix dubte de tot i de res.
.
.
"mai m'he volgut conèixer"
.
.
El poeta lluita contra la fatiga d'existir. En els seus poemes, veig una poesia sensual, una delicadesa profunda, una poesia contemporània cansada de tanta filosofia. El llibre, com si proseguís una evolució de pensament o anti-pensament, planteja l'absurditat de l'existència, passant al no res i del no ser al sentit dels seus poemes, a un llenguatge que refusa el silenci.
.
.
"Del passat sorgeix el pes
i la sorra que duc al cap
faig cases de sora
faig versos de sorra
faig actes de sorra
menjo sorra
asrpor de dents i llengua
papil·les de paper
que foto foc
i sóc un premi
per aprendre a viure
dels pits que t'endevino"
.
.
En tot, Eduard Carmona assumeix el repte i desitja viure. És en aquests poemes on veig altres referències a altres poetes. Referències al millor Enric Casasses, a la força d'un sentiment insultant, inacabable. En aquesta primera part, s'explica una història fragmentada, filosòfica, molt contemporània, amb alguns elements simbòlics, amb la referència de Sartre, amb el pensament d'un altre.
.
.
"Sartre m'explica amb un megàfon
aquest rigor d'existir de les coses"
.
.
La segona part del llibre són poemes d'amor, de lluita i passió. Alguns són antològics i magistrals.
En altres poemes, les accions són conceptuals, futuristes. Una poesia en expectativa, de desig, de voler. En altres poemes hi ha una temàtica sexual, ben explícita. I en un altre poema es parla d'una dona que descobreix que pot estimar. És aquí, en aquest punt -on crec- que l'autor mostra la seva distància amb la realitat, aquesta manca de confiança que veu amb la realitat.
.
.
"dansa per a mi
i em faré pobre
toca'm amb l'ala fina
dels teus tremolors
mira'm dins
a un centímetre
de la mort
quan t'escorris"
.
.
Magistral! Aquest poema ja val el pes d'un llibre. El jo poètic d'Eduard Carmona és imponent. Hi ha poetes que se separen de la realitat de forma freda per explicar aquesta realitat tant freda que es viu pels carrers de la ciutat. La poesia de la ciutat. Eduard juga amb tots aquests components.
.
La tercera part del llibre està dedicada a l'estada a Tarragona, amb el seu amic i també poeta i músic Miquel Àngel Marin. Hi ha poemes dedicats a la vida del barri. Als veïns. Un tema treballat per altres grans poetes com Miquel Bauçà o Joan Brossa o Vicenç Andrés Estellés. Altres referències del llibre.
.
.
"els gitanos del carrer volen un pis
els gitanos del carrer són al carrer
hi ha els gitanos del pis de dalt
hi ha els gitanos que volen un pis
hi ha els gitanos que el tenen
llavors es coneixen
i resulta que són família
i ja tenim tots els gitanos
dins el pis
i cap
al carrer
és una feina ben feta".
.
.
Tal com diu, Anna Carreras, "El llibre dels errors" no s'equivoca.
.
.
Molta sort, per tant, al llibre de l'Eduard Carmona.
.
.

1 comentari:

eduard ha dit...

Santi, amic: moltes gràcies per aquesta crítica! El que més content em fa és, sobretot, que el llibre t'hagi agradat. Sense això no aniríem enlloc. Una altra cosa que en parlarem un dia, si vols, és aquesta 'magistralitat' que m'encolomes...
L'encertes amb el desig que els poemes de la primera part tinguessin aquests vertigen, perplexitat, incertesa. M'ha agradat lo de 'aparentment caòtic i tranquil', 'manca de confiança amb la realitat' 'una poesia en expectativa de desig, de voler'! I t'he de dir que la influència més decisiva segurament ha estat la d'en Carles Hac Mor. Sense aquesta, difícilment el llibre hagués tingut mai cap forma.

Un cop més, mil gràcies, Santi! I una abraçada ben forta!!
Gràcies!!