FRANCESC PARCERISAS

LA NOIA QUE MIRA


Aquesta noia que ens mira tota la nit
ens veu tan i tan lluny que encara no jutja:
som els pares, els grans, els vells
--un grup que balla vora el penya-segat
perquè recorda les mateixes cançons
i ja sap que el dolor és un espai
que només es pot assumir amb covardia.
La noia ens mira. I jo, fascinat,
he de mirar com mira i penso que mai no sabrà
que ja he vist els vius i els morts dansant
en una sola abraçada –érem aquests i hem arribat
fins aquí (potser al punt mateix on ella comença).
A la noia li toca de mirar endavant i veure’ns
exactament “com ella no voldrà ser mai”.
Un mai que li és llunyà i que jo trobo
en la solitud dels matins, les veus estimades,
i el llarg cansament. La seva distància
és, per a mi, la llum i la ceguesa.
Mira, noia, mira --ara que l’any
arriba fins al final de la xarranca--,
que n’és de prim, al terra, el traç del guix.
Que la seva llum blanca se t’allargui, feliç,
davant l’escomesa o la tisorada dels dies,
fins que sàpigues arribada l’hora de rendir-te.
Llavors veuràs a l’altre costat de la música
una noia que mira una mar immensa
i les onades que, a mi, m’arriben
massa gastades i brutes al fons de la pupil·la.

.

SENSE MATÈRIA


Sense matèria xiscla el fred encara
però al migdia el sol es desviu
per acariciar-te els pits.
El silenci és tot mimosa
i passes petites al carrer,
i molt a prop la vànova
transparent no em sap dir
quin cos és teu, quin meu,
quin del groc que ara s’escampa
damunt la felicitat i la recança,
com un atzar constant i tan segur
que em sembla que ha de ser,
de tan volgut, gairebé inexistent.


(dos poemes de Francesc Parcerisas)
.