dijous, 16 d’abril de 2009


.
L'ARBE DE CAN CODORNIU

L'arbre, com un símbol,
però un arbre, com una fortalesa
com un esforç contra el temps,

aquest arbre com un símbol
de tots els altres arbres oblidats.
.
....

Jo, dins d'aquest arbre,
sento la història de tots els arbres
que no he conegut mai.
.
...

Jo, sentint aquest arbre,
puc imaginar-me tots els arbres
que viuen dins d'aquest arbre.
.
...

Ai, quina tristesa tant real
han de sentir els altres arbres
que l'han contemplat tots els dies.
.
...

Un arbre mort
per donar vida a un altre arbre.
Segur?

On està aquest arbre?
Aquesta realitat tant matemàtica?
.
...

Ai, quantes coses sap aquest arbre,
l'arbre de tots els meus arbres
de la meva infància...
.
...

Ai, si de sobte es posés a parlar
aquest arbre,
si confessés
totes les coses que ha vist
.
...
ai, quants fonaments ARRENCARIA!

quantes coses podria fer caure
aquest arbre,
aquest símbol.

Amb quantes realitats ARRASARIA.

.
...

Aquest arbre, si volgués,
podria acabar amb la història
de tot un poble,
perquè aquest arbre és el símbol
de tota una família
que he anat creixent i creixent
fins oblidar l'olor
de la seva pròpia llavor.
.
...

Ah, si pogués olorar, jo,
amb tota la meva família,
la llavor del meu temps, ah!!

...


Ah, quantes vegades he passat
sota aquest arbre,
ah, quants nens que ningú pot recordar,

ah, si aquest arbre pogués recordar
totes les tardes que hi hem passat tots,
caminant, sota les seves branques
.
...

ah, si aquest arbre,
fos realment el museu del temps, ah
.

ah, si sentís el pes d'aquest arbre,
tot el que ha tingut
que veure i sentir, ah
.

....

ah, quant de fum ha vist
aquest arbre, quantes violacions astrals, ah
.

...

sento el dessarelament d'aquest arbre,
el soroll de les seves arrels,
com si fossin els nervis del meu cos,
els nervis del meu cervell
que pateixen
per aquest cruixement,

per aquest espetec final,
per aquesta agonia...
.
...

sento el soroll de les arrels, trencant-se,
la caiguda final de l'arbre..


la música de les arrels
arrencant l'arbre del terra,
arrencant el meu cos
del meu temps...
.

.....


epíleg
ah, com m'agrada escoltar
aquestes persones pensants
que tenen solucions quan els fets
ja han passat i ja no tenen solució...
.

ah, quina realitat més humana, ah
....

dimecres, 15 d'abril del 2009
camí de la creu trencada (de ciment)

..

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

els arbres tenen quelcom que commouen

Anònim ha dit...

Els arbres quan tenen molts anys són sers venerables. Quan es moren (o... oh no! o quan els tallen) ens esquincem per dins. El ploro amb tu, Santi.


Una abraçada,
Maria

Jetto ha dit...

Em sento molt i molt trist!
tot un simbol com bé has dit,
arrelat dins el meu cor