dimarts, 24 de març de 2009

....................................... Alonso Castellanos
.
.
. INVENTARI DE LLUM
.
.
.Jo sóc tot el moviment de persones, d’impulsos,
de vides que es mouen musicalment per una ciutat,
de dones que practiquen esport per la Diagonal,
d’homes que caminen per aquesta gran avinguda, ah...

ah, la Diagonal de Barcelona,
ah, quines sensacions...
la sensació de caminar ANÒNIMAMENT
per una ciutat, la sensació de sentir-me invisible, ah, ah...

ah, quines sensacions més ....... i més reals, ah...

(el meu poble... no és real, no........)

ah, com m’agrada viure ANÒNIMANENT....

AH, SI LA MEVA VIDA FOS ANÒNIMA..
si totes les vides poguessin ser anònimes, ah

si pogué sentir la meva vida realment anònima,
si pogués sentir la meva vida desapercebuda,
fins i tot, desapercebuda per mi mateix.....

viure en un espai..... vides que ningú sent....
vides lliures..... vides sense sentir res.... ah, ah.....

ah, la meva vida que vull expressar anònimament, ah...

és un plaer caminar per la Diagonal
i veure com les persones caminen tranquil·lament
amb les seves fòbies, sense manies...

és un plaer absolut..... no sentir-se observat....

quan camino per la ciutat.... anònimament.....
no em sento jutjat pel meu passat... ni pel meu nom....
ah, quina felicitat sento, caminant per la Diagonal...
caminant sense tenir un nom,
caminant sense sentir el pes històric del meu nom, ah...

sí, quan camino per la Diagonal..... tot és més real....

és una vida absoluta..... ample, profunda, amplificada..

és un plaer.. una sensació real..... veure una dona
amb el seu gos ... és una sensació absoluta......
veure com aquesta dona es posa a parlar amb el seu gos
per criticar al seu marit.....

ah, quin plaer.....
viure sense mirar aquesta vida que sento.....
sentir la vida d’una ciutat sense tenir ulls... ah..

........................................................................

Jo sóc tots els sentiments que veig de la realitat.

Jo sóc totes les històries d’homes solitaris
que veig per la ciutat, homes que sento sense jutjar-los,
homes que veig, que descric, homes que sóc,
homes que passen els dies de festa al sofà,
homes vestits de negre que desitgen
veure una dona despullada amb bicicleta.....
homes vestits amb els seus somnis....
homes que desitgen qualsevol cosa.... com jo.....

homes geomètrics.... homes que han estat marcats
per un episodi.... com jo... homes que no deixen
de viure aquest episodi d’amor....
homes que són una història d’amor inacabada com jo..

Jo sóc tots aquests pensaments d’amor tant normals,
pensaments que no arriben a més ni a menys,
pensaments d’amor històrics,
tant estranys, tant individuals, tant típics.

Jo estic en totes aquestes gotes de llums,
aquesta febre que sento, mirant la llum.
.
.
.
. (pàgines 31 i 32)
.
.

1 comentari:

Carlos ha dit...

Molt bo aquest poeme. M'agradat molt.
Es veritat que per la Diagonal tots som anonims.
Salutacions