LA CRISI DE LA CULTURA
S'ha acabat la celebració d'un estimat poeta, Salvador Espriu, i comença la celebració d'un altre poeta, l'immens Joan Vinyoli. Em pregunto si totes aquestes "celebracions", promogudes per les institucions públiques, han servit per celebrar la poesia o simplement per continuar amb el paradigma del sistema? I quan dic sistema no afegiré cap altre adjectiu per no desviar l'atenció del problema. Realment el que genera aquesta crisi de la cultura és una corrupció sense precedents en l'esfera pública dels recursos, ja que la cultura no es tracatada de la matexia manera que els altres pilars bàsics de l'estat del benestar (sanitat, serveis socials, educació i seguretat).
La cultura pública, realment, no existeix. La cultura pública segueix els postulats de les empreses i els agents privats de la cultura. És a dir, una cultura que no busca cultura. Una cultura privada que lluita per poder ser un negoci rentable. És així, com la cultura pública es relaciona i busca el seu lloc en aquest gran espai de la cultura del negoci.
La cultura pública pateix d'una crisi profunda per no disposar de mitjans propis per desenvolupar-se. Només disposa de diners, d'impostos, i de res més, però aquests diners són donats pels ciutadans a canvi de serveis culturals que no tenen. D'altra banda, les idees de les institucions públiques culturals no acostumen a ser idees culturals realment. Sempre tenen altres intencions o pretencions festives, folklòriques o artístiques (privades).
No existeixen espais públics per difondre una cultura ètica i democràtica de la cultura. Perquè la cultura pública ha quedat sotmesa a la cultura privada. Una cultura dominada per les influències i els paragidmes falsos del seu entorn industrial. Una cultura pública que acaba sent una extensió més de la cultura privada, de la indústria i la propaganda cultural.
S'ha acabat la celebració d'un estimat poeta, Salvador Espriu, i comença la celebració d'un altre poeta, l'immens Joan Vinyoli. Em pregunto si totes aquestes "celebracions", promogudes per les institucions públiques, han servit per celebrar la poesia o simplement per continuar amb el paradigma del sistema? I quan dic sistema no afegiré cap altre adjectiu per no desviar l'atenció del problema. Realment el que genera aquesta crisi de la cultura és una corrupció sense precedents en l'esfera pública dels recursos, ja que la cultura no es tracatada de la matexia manera que els altres pilars bàsics de l'estat del benestar (sanitat, serveis socials, educació i seguretat).
La cultura pública, realment, no existeix. La cultura pública segueix els postulats de les empreses i els agents privats de la cultura. És a dir, una cultura que no busca cultura. Una cultura privada que lluita per poder ser un negoci rentable. És així, com la cultura pública es relaciona i busca el seu lloc en aquest gran espai de la cultura del negoci.
La cultura pública pateix d'una crisi profunda per no disposar de mitjans propis per desenvolupar-se. Només disposa de diners, d'impostos, i de res més, però aquests diners són donats pels ciutadans a canvi de serveis culturals que no tenen. D'altra banda, les idees de les institucions públiques culturals no acostumen a ser idees culturals realment. Sempre tenen altres intencions o pretencions festives, folklòriques o artístiques (privades).
No existeixen espais públics per difondre una cultura ètica i democràtica de la cultura. Perquè la cultura pública ha quedat sotmesa a la cultura privada. Una cultura dominada per les influències i els paragidmes falsos del seu entorn industrial. Una cultura pública que acaba sent una extensió més de la cultura privada, de la indústria i la propaganda cultural.
La cultura pública és un dret universal, però no. De la cultura
pública només en gaudeixen alguns agents privats i alguns artistes que es mouen
entorn el poder oficial. No hi ha una cultura pública, democràtica pel poble. La xarxa de les biblioteques, per exemple, hauria de ser un referent com a cultura pública: on lloc on totes les persones poden entrar de forma lliure i poden sortir amb uns llibres prestats. Aquesta seria la cultura pública que jo demano. Una cultura democràtica, com a principi bàsic, la cultura com un dret universal.
La cultura pública no es tractada com a tal, com una cultura real. Es tractada simplement com un espai més de la cultura privada, de la lluita industrial. I és aquí on es pot entendre tota aquesta corrupció de la cultura pública. (Perdoneu el desordre de les idees i la repetició dels fets més imporants per instistir en aquesta repetició).
Es tracta la cultura com si fos una cosa suprema, però no. Es parla que la cultura pública hauria de promoure valors humans, però no. La cultura pública està dominada per la mentida, pels silencis o per les omissions. No hi ha un debat a dins la cultura per la pròpia cultura. El debat només existeix per dominar i guanyar una part de la lluita. El debat només existeix pel poder. És a dir, la cultura pública només existeix per promoure el poder. I per això, només per aquest motiu, la cultura pública acaba sent una cosa paradoxal. La cultura pública sempre acaba sent una altra cosa, una simple extensió de la cultura privada, de la indústria editorial, de la indústria del cinema, de la indústria del teatre, la indústria musical, de les galeries d'art, dels cercles dominants.
El més preocupant, és que la societat, en general, dóna per fet que les coses culturals públiques sempre han funcionat així i que sempre funcionaran així. Que la cultura és així, però la cultura pública està feta també dels nostres impostos i de la responsabilitat legal que tenen tots els polítics i tots els gestos culturals en adminstrar bé tots aquests recursos. SERIA MOLT GREU QUE UN CIUTADÀ FOS DISCRIMINAT EN UN HOSPITAL O PER UN SERVEI SOCIAL, SIMPLEMENT PER NO SER "RECONEGUT COM A CIUTADADA". DONCS AIXÒ PASSA AMB LA CULTURA PÚBLICA. LA DISCRIMACIÓ I EL GREU DE SUBJECTIVITAT ACABA GENERANT UNES RELACIONS SUMAMENT CORRUPTES I PERILLOSES PER LA MATEIXA CULTURA, GENERANT QUE LA PRÒPIA CULTURA NOMÉS ACABI SENT UNA PLATAFORMA PERSONAL. A part, els artistes, per no tenir problemes, acostumen a no dir res de forma pública, perquè se'ls hi podria acabar la seva partipació de la cultura pública.
El més preocupant, és que la societat, en general, dóna per fet que les coses culturals públiques sempre han funcionat així i que sempre funcionaran així. Que la cultura és així, però la cultura pública està feta també dels nostres impostos i de la responsabilitat legal que tenen tots els polítics i tots els gestos culturals en adminstrar bé tots aquests recursos. SERIA MOLT GREU QUE UN CIUTADÀ FOS DISCRIMINAT EN UN HOSPITAL O PER UN SERVEI SOCIAL, SIMPLEMENT PER NO SER "RECONEGUT COM A CIUTADADA". DONCS AIXÒ PASSA AMB LA CULTURA PÚBLICA. LA DISCRIMACIÓ I EL GREU DE SUBJECTIVITAT ACABA GENERANT UNES RELACIONS SUMAMENT CORRUPTES I PERILLOSES PER LA MATEIXA CULTURA, GENERANT QUE LA PRÒPIA CULTURA NOMÉS ACABI SENT UNA PLATAFORMA PERSONAL. A part, els artistes, per no tenir problemes, acostumen a no dir res de forma pública, perquè se'ls hi podria acabar la seva partipació de la cultura pública.
Els espais públics, els pressupostos, la despesa en personal de gestió pública, el movimen de papers, les subvencions, les exposicions i els seus criteris, les ajudes a alguns artistes i a uns altres no, el suport públic d'algunes coses i altres no, la dinàmica de la cultura anual tradicional, les celebracions culturals, el suport a la indústria i a uns determinats grups d'artistes, els misteris de les relacions secretes entre càrrecs públics, empreses i artistes. Aquesta és la cultura pública. No hi ha res més.
Existeix un problema molt greu i profund amb la cultura pública. No hi ha objectius clars i contundents. No hi ha tampoc un criteri sobre el que hauria de ser la cultura pública. TAMPOC HI HA UN DÈCALEG DE COM HAURIEN DE TREBALLAR ELS GESTOS PÚBLICS... AMB ÈTICA. I UN DECÁLEG TAMBÉ DE COM S'HAURIEN DE GESTIONAR ELS RECUSOS, ELS DINERS PÚBLICS CULTURALS, I ELS ESPAIS PÚBLICS, PER NO FOMENTAR L'AMIGUISME DE TOTA LA VIDA. LA MÀFIA LEGALITZADA CULTURAL.
Aquesta manca de projecte comú, tot el que genera aquest buit, acaba fomentant un caos, que ningú acaba d'entendre. UN CAOS oligàrquic, MISERABLE, CORRUPTE, BUIT, SENSE PRESPECTIVES. POTSER PER AQUESTA RAÓ ES VOLEN CELEBRAR ELS CENTENARIS DELS NOSTRES POETES ESTIMATS. Per oblidar tota aquesta cultura pública inexistint, buida, que fomenta unes relacions corruptes del sistema.
Existeix un problema molt greu i profund amb la cultura pública. No hi ha objectius clars i contundents. No hi ha tampoc un criteri sobre el que hauria de ser la cultura pública. TAMPOC HI HA UN DÈCALEG DE COM HAURIEN DE TREBALLAR ELS GESTOS PÚBLICS... AMB ÈTICA. I UN DECÁLEG TAMBÉ DE COM S'HAURIEN DE GESTIONAR ELS RECUSOS, ELS DINERS PÚBLICS CULTURALS, I ELS ESPAIS PÚBLICS, PER NO FOMENTAR L'AMIGUISME DE TOTA LA VIDA. LA MÀFIA LEGALITZADA CULTURAL.
Aquesta manca de projecte comú, tot el que genera aquest buit, acaba fomentant un caos, que ningú acaba d'entendre. UN CAOS oligàrquic, MISERABLE, CORRUPTE, BUIT, SENSE PRESPECTIVES. POTSER PER AQUESTA RAÓ ES VOLEN CELEBRAR ELS CENTENARIS DELS NOSTRES POETES ESTIMATS. Per oblidar tota aquesta cultura pública inexistint, buida, que fomenta unes relacions corruptes del sistema.
Santi Borrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada