divendres, 1 d’abril de 2011

MIREIA CALAFELL. "COSTURES".

. . . TALLS Potser serà una nit de tempesta amb trons que exaltaran la pell del cel i en mostraran les cicatrius (tallen, les ales dels ocells). O ni tan sols serà dramàtic i passarà a les onze d'un dia qualsevol mentre hi hagi cues per a l’autobús, nens que desemboliquin l'esmorzar, i tu estiguis davant de la pantalla buscant-me en un correu, amb l'emoció del misteri baixant dels ulls als dits fins a les tecles com ocells que picotegen afamats de gana i de desig. Tant és. Només importa la consciència del moment, saber que un dia acabaran les cues, l'autobús, els nens i els esmorzars. També nosaltres. El teu nom als meus correus serà l'últim esbós d'aquesta història, un crit a l'horitzó tot just abans del vol (tallen, les ales del present). . . ................................................................................. . . L’HORITZÓ Capgirarem el món, acabarà el final, oblidarem l’oblit amb etimologies noves. La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs i no sabrem resar quan tot ens recomenci. Rellegirem l’ahir, caducarà l’enyor, farem de nou l’amor tot ignorant els noms. Volgudament absorts, discretament perduts, recollirem el cos, desitjarem el buit. Llavors, així, de cop, potser sabrem que l’horitzó era el punt de partida. . . .......................................................... . . ELS ANYS QUE NO HE VISCUT Si dic que hi ha anys que no he viscut recordo un temps en què han sobrat miralls multiplicant-me el cos i fent amples les cuixes, penso en la cinta mètrica i els resultats que deien: mirin, la seva filla perd la menstruació i les ganes, ¡ara que tot just començava a fer-se una doneta! L’haurem de vigilar, vagin a la farmàcia i comprin pastilles per dormir, pastilles per menjar, per llevar-se al matí i un xarop per sagnar. No es preocupin, farem que li passi el que li passa, no cal ni que s’expliqui, ja venia explicada abans d’obrir la boca i dir el que diuen totes, no és gens original. Si dic que hi ha anys que no he viscut parlo dels dies en què em venia gran el cos. I és ara quan pregunto: aquella malaltia ¿era una rebel·lió? . . ............................................................ . . . PROMESA Si crides el meu nom aquesta nit i vols fer-me l’amor en la foscor, prometo despertar-me. Si emmudeixes mentre escric i fas que el vers parli de tu, senzillament, prometo. . . ...................................................... . . PISTES Sempre s’estima igual però diferent, em deies. I ara entre el cafè i jo provem d’endevinar si ens condemnava allò que era igual o bé la diferència és la culpable. L’amargor com una pista em porta a tu, que ets a la cuina i amb la cullera dissols el sucre que ja no em despertarà. Del teu gest no es desprèn una resposta, tan sols l’indici d’una pèrdua. Fixa’t: Jo no tinc ales perquè els omòplats tornen a ser omòplats si tu no els mires. I tu que no tens esma per volar. De tan a prop del terra, ja no caurem. I estimar és caure. . . . .......................................... Mireia Calafell "Costures" Edicions Viena. Barcelona. 2010. Premi Josep Maria López Picó 2009 . .