.
.
.
Durant la presentació del llibre a la biblioteca de Santa Margadira i Els Monjos, (erem realment tres monjos a la sala), Sandra D. Roig, va indicar algunes claus per llegir amb més claror el llibre de Ricard Mirabete:
.
"Començaré per dir-vos que; en Poesia la bellesa estètica és una constant. Aquest és un dels motius que m’han sobtat del llibre que fou mereixedor del premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental l’any 2008. Defugir la bellesa estètica i endinsar-se en el ventre d’un col·lectiu anònim,
es el tret diferencial de la seva escriptura. En Ricard fa servir un cinematògraf per transmetre la visió de cada un dels personatges que han confegit aquest llibre. Adonar-se que la nostra ciutat, “LA CIUTAT QUE ENS ÉS OCASIONAL” és un cau on habiten altres realitats, despullant-les i mostrant-les al món, tan nues, fa del seu poemari un poemari extraordinàriament bell".
.
Imatge. Narració. Tècnica. La ciutat, qualsevol ciutat. La ciutat com un lloc de pas no triat.
La ciutat com una ocasió en un moment determinat, escollit o no. La ciutat de les oportunitats com un lloc estranyu, excepcional, real. La ciutat, un lloc de conflictes.
.
Diu Ricard Mirabete:".... i el desert és ben a prop....." I després remata: ".... el sol participa dels verbs i alguna cosa falla".
.
Impressionant! Aquest és el primer poema del llire. La història d'una maleta. La ciutat com si realment fos una maleta perduda. La maleta dins d'una pensió.
.
Si la vida és estranya, la poesia encara ho pot ser més, i el poeta Mirabete ho demostra.
El llibre és un recull d'imatges urbanes, singulars, concretes, sociològiques, de persones que van i venen, de persones que lluiten per sobreviure, de poemes sense papers. Per això escriu Ricard Mirabete, per posar paper als seus sentiments, per poder expressar la vida de les persones que van i venen.
.
També parla d'ell, dels seus moments d'angoixa dins la ciutat (quin color té Barcelona?). De fons, sempre està Barcelona, un fons històric, actual, sinistre. Un fons que el mateix Ricard Mirabete ja intuia com escandalós i violent. Potser el mateix Ricard Mirabete ja intuia els moviments escandalosos de Lluís Millet. Un fons que molt poques persones van intuir. Lluis Millet i tota la corrupció que garanteix el SISTEMA DEMOCRÀTIC.
.
En el llibre no es troben gaires llicències sentimentals, privades del poeta. Potser n'hi ha i no les he pogut copsar, perquè aquest és un llibre dedicat a la seva vida dins de la ciutat. Una ciutat, on el poeta, no vol llicències sentimentals, potser perquè la ciutat està massa bruta per poder estimar. No ho sé.
.
En els seus poemes, dóna una mica de sentit i humanisme a la gran ciutat. Poemes que són mirades i que en alguns moments em recorda la mirada compassiva del gran Dostoievski.
Altres poemes s'han de llegir més d'una vegada, perquè tenen imatges impectants, dures
i també delicades, humanament reparadores.
.
El seu estil és concís, periodístic, de crònica. Semblen postals d'hivern. Postals tristes d'hivern. Però hi ha més coses en aquest llibre, si el lector sap valorar. La poesia, si es sap valorar-la, sempre es troben més coses. A la poesia sempre s'acaben trobant més coses, perquè la poesia és més que literatura.
.
Però vaja, jo crec que seria millor.... que vosaltres mateixos .... poguessiu llegir el llibre. O és que "la crítica literària" no hauria de ser un estímul per la lectura? O és que "la crítica" ha de ser u judici..... o un sistema de qualitat? El sistema? Quina qualitat té el sistema? Llegim, per tant, llegim aquest llibre. Llegim poesia.... que la realitat del sistema no mereix cap qualitat.
.
.
..................................................
.
.
.
UN HOME AMB BICICLETA
Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard... amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.
Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard... amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.
...........................................................
DIMARTS O DIMECRES
Ahir vaig veure com aquell que posava
les mans dins del contenidor blau
trucava a les portes dels cinemes.
Després provà d’estomacar a una vella
amb una ampolla de plàstic.
El separàrem entre uns quants.
Havia begut, tenia un alè mortuori
i rabiós com d’ombres espantades.
El vaig seguir de prop; no rebutjà
la meva companyia. Un altre cop
provà d’empaitar una dona que coixejava
mentre em mirava de cua d’ull
esperant que reaccionés. El vaig seguir.
Ja al seu costat li vaig lloar la seva força
i no s’atreví a contestar-me.
Ahir vaig veure com aquell que posava
les mans dins del contenidor blau
trucava a les portes dels cinemes.
Després provà d’estomacar a una vella
amb una ampolla de plàstic.
El separàrem entre uns quants.
Havia begut, tenia un alè mortuori
i rabiós com d’ombres espantades.
El vaig seguir de prop; no rebutjà
la meva companyia. Un altre cop
provà d’empaitar una dona que coixejava
mentre em mirava de cua d’ull
esperant que reaccionés. El vaig seguir.
Ja al seu costat li vaig lloar la seva força
i no s’atreví a contestar-me.
....................................................
ABÚS
On és l’ombra germana
que ha fet fugir les veus?
On és? Hi ha larves indòmites
a la pell grisa de les ciutats.
Encara l’indret de la por roman.
A les fosques d’un portal hi ha desig.
El vent espera, una resposta de l’home televisiu
s’imposa a la taverna de sota.
Un home hi passa per davant.
Els nens del carrer tenen somnis
i dissabtes a la nit. Només desitgen
arribar tard a casa. Responen que no.
On és l’ombra germana
que ha fet fugir les veus?
On és? Hi ha larves indòmites
a la pell grisa de les ciutats.
Encara l’indret de la por roman.
A les fosques d’un portal hi ha desig.
El vent espera, una resposta de l’home televisiu
s’imposa a la taverna de sota.
Un home hi passa per davant.
Els nens del carrer tenen somnis
i dissabtes a la nit. Només desitgen
arribar tard a casa. Responen que no.
......................................
Ricard Mirabete Yscla.
Les ciutats ocasionals.
Témenos Edicions.
1a edició. novembre 2009.
Isbn. 9788493601256.
...........................................
.
.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). Ha publicat els llibres de poesia "Última ronda" (1999, Edicions de La Magrana) que va obtenir el prestigiós premi de poesia Amadeu Oller (per menors de 30 anys) i el llibre "La gran baixada" (Editorial Emboscall, 2004). Aquest últim llibre, "Les ciutats ocacionals" ha rebut el premi de poesia de Granollers 2008.
.
.
2 comentaris:
Santi,
Motes gràcies per penjar-ho.
SI, va ser una presentació en "petit comitè" però això va permetre la interacció del públic i en van sortir converses mot interessants.
Una abraçada.
Moltes gràcies Santi per les teves paraules i per haver dedicat una mirada tant intensa sobre els poemes. T'ho agraeixo amb il·lusió i afecte. Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada