DAVID CAÑO. El seu segon llibre de poesia

.
.
.
.

XIII

Res no canviarà. Et vares deixar seduir per les pulsions oníriques que et perseguien mentre t’exhibies, amb tibantor descarada, per l’avinguda més cara del pervenir. La rue des présomptions només il·luminada per la pompositat d’antigues promeses; és el doble fons de les calaixeres antigues de casa les nostres àvies estimades, i les vam llançar en el primer aniversari de la seva mort. La gangrena va estenent-se tot acomplint, escrupolosament, la seva funció natural. De ben poc serveixen els laments, ara que sents com la dignitat et regalima per la suavitat de les teves cames depilades. Realment compensava resistir aquell dolor terrible que et feia atraure el gust mesquí? Deixa’t d’autoconviccions i benestar, la culpa és de la competència, i tu l’has interioritzada fins a les entranyes que veus sagnar. És el rastre de totes les vanitats. Tu també vas acceptar, de grat, la violació de la ingenuïtat. La dolça ingenuïtat. En nom de qui repeties el seu nom mentre gemegava? Les ciutats van anar apagant-se amb el neó golafre dels capricis més luxosos, excitants. Tu també hi eres, i ara et podreixes per dins i plores. Res no canviarà, per més que miris el calendari. Jo penso en el sentit purificador de les gotes de pluja mentre algú dóna el pit a un infant que somriu. Ho veig tot a través del vidre del desig.

[ En un 25 de novembre]


.
XIV

Topes amb la portalada majestuosa i decadent. Rovellada de tanta tristesa i flors de plàstic o naturals que s’aniran marcint, lentament, com els records. Uns cabells grisos, les històries d’avantpassats, les fotografies en blanc i negre dintre els vidres entelats d’una memòria no explicada, vençuda en el trànsit urbà d’un poble atrafegat que diàriament oblida el que no ha volgut conèixer mai. Veus l’entrada, la cremor dels ciris vermells, les estampes esgrogueïdes, els carrers desolats pel buit dels que ja no hi són. I és en la línia ataronjada de la llunyania, molt més enllà de l’horitzó, que es desdibuixa el perfil d’una trobada inesperada, les anècdotes repetides i el cansament d’aquesta visita que t’obliga a pensar en els cucs de matinada, les rates afamades i la descomposició dels sers més estimats.

[En el dia de Tots Sants]


.
XVIII

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.

[Des de la platja d’en Goixa]


XIX

Les llums. Les llums de la Festa Major. Les naus industrials. No hi havia envelat, ni banda municipal. Només les llums. La música. Un rostre conegut. La primera conversa. El nerviosisme de la primera conversa. Vaig conèixer l’amor en una festa major. La barra desmuntable. El tacte de les mans. La prudència de les mans. Vaig besar l’amor a prop del mar, al Poblenou. N’hi deien Alternatives.


XXIV

No hi ha res més enllà d’aquest batec, de la saliva que compartim en gots ataronjats i en forquilles mig torçades. Palpo tot el sentit de l’existència i l’escampo pel teu cos. El tacte suau de la cicatriu del teu pit em recorda que estem fets de contradiccions, de ferides.

Cauen els punts secs del turment,
i el seu revers
són les ondulacions del teu ventre.

La immensitat és molt més que el fons marí que aquesta nit abraço.


.....................................


David Caño (Olot, 1980). Com a poeta ha estat guardonat amb el Premi Amadeu Oller 2007
pel llibre "Barcelona" (Editorial Galerada, 2007) i també amb el Premi Vila de Lloseta pel llibre "He vist el futur en 4D" (Editorial Moll, 2009). També ha col·laborat en diverses publicacions entre les quals destaquen: Benzina, l'Enderrok i l'Accent. L'any 2007 va iniciar la seva experiència en un blog de poesia. Forma part del recull de poetes a la xarxa "poems&blogs. poetes a la xarxa" (Vilafranca del Penedès, 2010).

.
.