FRANCESC GELONCH

HI HA


Hi ha un pam de mar al desert
i el vaixell bufa la vela.
L‘aigualida immensitat glabrallenguada
salada marejada a marrameus escampant-se per l’infinit,
i el vaixell bufa la vela.

Hi ha dies que fan l’estiu a la seva mida.
Hi ha deserts penetrats per jocs de mans.
Hi ha rialles picant de mans i tristeses dient que no.
Hi ha massa curts de gambals esperant
un pessic d’esperança.
Hi ha nens i nenes
i adults adulterats.

Hi ha anestèsia o no hi ha anestèsia?
Hi ha massa savis que no saben d’amor.
Hi ha una princesa somnàmbula
que espera un kamikaze...

Hi ha instints –fotuts instints!-
que se n’enfoten de la supervivència:
Sant Pere canta
i els poetes paden la mà.

Hi ha una fada que ronca en un tronc.
Hi ha ànimes rascades i cançons erosionades.
Hi ha la intel·ligència com a perfumeria.
Hi ha la lluita atacada per la cua.

Hi ha els peus de la galleda demanant sempre disculpes.
Hi ha la boca des d’on emigra un xiscle desbocat.
Hi ha un gimnàs per a mentides esveltes i musculoses.
Hi ha pensaments amb faltes d’ortografia (això ja ho va dir algú).

Hi ha donant voltes i voltes i voltes
la persecució d’un somni que no se’ns assembla.
Hi ha una soledat que comunica amb les altres.

Hi ha màgia per art de màgia.
Hi ha hemorràgia de nostàlgia sobre la pitrera del temps.
Hi ha epifanies garrafals.
Hi ha la rialla, grossa i clara.
Hi ha perquè-nos que de cap de les maneres.
Hi ha satisfaccions que no neixen a la primera.
Hi ha pensaments de cap per vall
que també son amor.

Hi ha un silenci que s’escriu amb c trencada.
Hi ha xifres que han arribat abans que nosaltres.
Hi ha desordres que els trobo actualment
massa meus i simpàtics.
I un petricol de culs que fan ostentació del cagar
pel dia que els culs reculin. A dintre d’una
colossal trempada malaltissa oprobiosa gormanteria
o si voleu golafreria
hi ha mosques sibarites que trien la millor merda.

Hi ha la fotuda infància que mai no vam viure del tot
castrada, vestida de diumenge a la tarda.
Hi ha flors que s’obren a la pluja àcida.
Hi ha un bededéu i un maldedéu.
Hi ha totdéu (i totelquesigui i totelquecalgui)
acaparant-nos
i tots els demés que falten.
Hi ha el monòleg de les ciutats autistes
per acabar d’enfarfegar, d’adobar-ho i d’arreglar
un silenci emmordassat.
Hi ha hiverns que han perdut la bufanda.
Hi ha més d’un estornell llegint un llibre
en una branca de la filologia.
Hi ha carnissers de metàfores
fent el mondongo de les síl·labes.

Hi ha alegries que treuen panxa.
Hi ha melics que es toquen des de les altures,
solistes segons la llei i l’ordre.
Hi ha xiscles que pregonen ecos.

Hi ha fonts que tenen set.
Hi ha fauna a dintre la flora
i el sol és el meu animal favorit.
Hi ha somnis que somien amb la boca oberta.

Hi ha un pam de mar al desert
i el vaixell bufa la vela.

.

.

(poema de Francesc Gelonch)

.

.