CAMINS I NÚVOLS (pàg.44-46)

Sento nàusees per tota la ràbia que m’envolta.
Ah, tot l’odi que veig, caminant per la ciutat,
tot l’odi que passa pel meu carrer i entra a l’autopista
i es propaga per totes les ciutats del món.

Ah, tot l’odi i tota la ràbia que sento del món, ah!
Tot l’odi del món, tot l’odi que fa possible la vida, ah!

Sento coses que seria impossible d’entendre
si no fos un ésser humà.
Sento coses que seria millor no dir.
Sento coses que seria pitjor dir.
Ah, quantes controvèrsies tinc amb l’odi, ah, quants debats.

La humanitat existeix perquè existeix l’odi.

Amb l’odi, sento la fatiga del mateix temps,
la fatiga que ha de sentir el temps pels éssers humans.
Ah, si poguéssim saber la fatiga que ha de tenir el temps.
Ah, si poguéssim sentir la fatiga que sent la llum,
la fatiga que sent l’aire, la fatiga que senten els arbres,
la fatiga que sent la terra sobre l’espècie humana. Ah, ah!

Sento coses humanes que no són reals,
que són impossibles d’entendre.
Amb l’odi, la realitat es torna impossible de sentir.

Per la ciutat, sento tanta violència .. que no veig res.
És impossible poder veure alguna cosa amb l’odi.
Amb l’odi no es pot sentir ni la llum. Res.
Amb l’odi tot s’anul·la i tot queda tallat.
Amb l’odi tot desapareix de la llum.
Amb l’odi no pot existir res, ni el mateix odi existeix.

Amb l’odi, totes les coses tornen al no-res,
tornen al seu punt d’origen,
abans que existís el mateix no-res.

Amb l’odi, res, no es pot fer res.

Amb l’odi, veig una rosa i no puc sentir res.

Amb l’odi, veig uns germans que s’estan discutint
mentre la seva mare és atesa per un metge d’urgència.

Amb l’odi, sento la indignitat humana.
tot el menyspreu a la vida, tot l’origen del dolor i la mort.

AMB L’ODI HO PUC VEURE TOT
i si ho veig tot, a través de l’odi, realment no veig res.

Amb l’odi, veig com una mare crida al seu nadó
que plora. Amb l’odi, veig escenes típiques,
retrats d’època, postals de Nadal, estampes de fum.

Amb l’odi, veig com els ganivets brillen en els ulls.
Amb l’odi, veig paraules que tallen com ganivets.

Amb l’odi, veig nens de cinc anys, educats amb odi.
Amb l’odi, puc veure tota una ciutat contaminada.

Amb l’odi, expresso tot el que veig de l’odi internacional.

Amb l’odi, veig la història sintètica de l’Home.
Amb l’odi, veig tradicions i modernitats.

Amb l’odi, es poden entendre les lluites pel poder.
AMB L’ODI ES POT ENTENDRE EL CAPITALISME
I TOTS ELS ALTRES SISTEMES DE VIDA.

Amb l’odi, va néixer el primer crit del dolor.

AMB ODI TOT ÉS DOLOR.

Amb l’odi que sento, caminant per la ciutat,
podria caure pel carrer i ningú m’atendria.
Ah, quina satisfacció, poder comprovar l’odi de la ciutat.

Amb l’odi que sento i que també expresso,
em podria morir i tampoc passaria res,
perquè amb l’odi tot és res.

Ah, quin avorriment significa l’odi per mi.
Ah, quanta repugnància sento pel meu odi
que m’arriba des de tots els racons foscos de la ciutat.

Ah, quanta repulsa sento amb la ràbia, ah,
quanta antipatia demostro amb l’odi que m’envolta.

AMB L’ODI NO PUC ESCRIURE CAP PARAULA,
tot i que ara ho estic demostrant
per demostrar tota la meva part contrària.

Amb l’odi, no puc veure els núvols que porten la pluja.
Amb l’odi, no puc sentir la música damunt la terra.

Ah, amiga meva, com es pot expressar tanta ràbia?
Com podria explicar tota aquesta ràbia del món,
si no es sentint, jo mateix, tota aquesta ràbia?

Ah, com és possible, que senti un amor immens per la vida
i, a la vegada, m’arribi tota la ràbia del món,
tota la violència que es porta,
tota la ràbia que existeix de veritat?