dimarts, 21 d’octubre de 2008


JAUME C. PONS


Sublim ens diuen.

Hem pessigat l’infinit més enllà de la presó autòctona del primer caire i ara ja som alliberats del sinisteri del silenci i la seva fastigosa mandra. L’inabastable ens ha apresat entre les seves dents grogues, grasses i perfumades, com les primeres paraules de l’infantó que va aprendre a llegir amb el llibre del seu pare. El miracle de l’instant alçat a les mans mirades. Agradar de gastar un paquet de preguntes místiques, més grans que nosaltres, i inventar l’inexistent amb una nova paraula. O riure. Com voldrem anomenar aquest espai innombrable entre els pètals de les roses o la brillantor de les escates? Aconseguirem la definitiva de la bellesa exacta, el xiprer que ha arribat a acaronar Déu amb la punta alçada de la seva llàgrima, i per això sap creure el que nosaltres ja cantàvem: la litúrgia, l’inexplicable, l’índex de la cambra segellada, l’habitacle, el triomf del verrim i el minvant de la bava. Ja no dormim, hem despertat de l’horrorós espectacle de la cara tancada. D’ara endavant ens anomenaran Sublim i serem tot passió, eufòria, vertigen, rosa i paraules
.
. (del llibre "El llibre del silenci")
.