.

UN POEMA D'ALBERT ROIG


Ara
voldria que escolteu
la vida i el vi
i la mort
d'aquell qui per ser massa jove encara per morir
a la barra d'un bar, a Ca l'Oblit,
va acabar. Una mort massa rara
pensava el seu cor, tèrbol, condemnat,
dictant-li, aquest relat negre.

I perdonem-li la impaciència
del seu últim pecat de joventut
que ja no pot corregir la mà inerta.
Però també és virtut
el coratge de, morint, no voler fer cap
a cap ribatge.

Quina difícil sort de sent tan jove
poder morir com havia viscut.
Només m'obliga a parlar-vos
d'aquell mal viatge això: que els fets són vers.

Que era jove encara i pobre
ho diuen les restes del seu cor negre i despullat.
Se'l tapava només amb un barret verd,
d'un verd transaprent
de vent de riu i de mar bona.

Jo volia que fos festa cada dia,
tot i el dur collar de ser pobre de cor.
Ja de voler es moria.

De nit feia la febre del carrer
i la polseguerra de mala mort.
El consolaven barres, cases d'oblits.
I es fotia de tot.
Per a això no li dolien gens els diners.
I quan va haver viscut tota sa pobra vida
i havia de patir i ja morir
el diable es va fer cos de dona
per pendre-li l'ànima.

Tan dolça
li canta l'últim vers
la negra dona
que diu:

Ara sento les mosques a la boca.
¿I raja sang?
Als ulls oberts que ningú em tanca.
Dolça diuen que quan morim
el colador d'oblits se desactiva.
Tot és tan ràpid.
Tota ma vida en aquell vell depòsit.
No ha calgut despullar el mort.

Ja els seus pensaments
són més morts que matins,
somien que hi van passar només
una altra estona a l'infern.

I ara sentiu què va passar-li. Conten
que passades -què ràpid- les fulles,
un estiu va tornar, va tornar
despullat del tot,
sense el barret verd,
sense el dur collar,
sense el negre cor,
sense ànima,
sense-.

I ell sempre ho diu:

A l'infern no passa mai res.
Tot viu i es desviu del vent
i del núvol de les mosques de les pluges.
No hi ha ni policia en aquell poblet,
en aquella ampla platja.
Un pescador s'enfada, ratllat, ve del forró,
i rebat la fac contra la taula,
amenaça la dona, la dona crida,
l'home descarrega la ràbia contra el gos,
un gos ferit que fuig a la platja.

No hi ha passa mai res allà. La claror
del sol i de les dunes n'hi té massa de nits,
les pistoles hi dormen un son etern
colgades d'arena, palmeres, cajús, vent.

És la vida i el vi del poeta.
I ara es desperta
i no sap si és la posta o l'albada
i tant li fa, diu,
perquè encara és primavera
i es posa a cantar i a beure vi.
I més vi. Hi falta només la lluna.
La lluna, diu, la cantaria fins
que fos ben alta.

. Albert Roig
. ("Vida i vi del poeta")