.

............. CANTS A LA TERRA

Ah, tota aquesta intel·ligència tant superior.
Ah, tota aquesta intel·ligència que tant detesto.

A la merda la intel·ligència humana!

A la merda tot el cinisme de la societat!

A la merda els moments i tots els meus moments!

A la merda totes les meves contradiccions mol·leculars!

Sí, a la merda tot aquest espectacle de la societat.

A la merda tot el que sigui una merda. A la merda!

Sí, jo sóc part de tota aquesta crisi humana,
aquesta crisi tant antiga i sempre tant actual,
aquesta crisi tant democràtica,
una crisi que sempre ha anat a més,
una crisi INVENTADA des dels edificis públics,
des de tots els pensaments que comencen a córrer
des de tots aquests despatxos oficials.

Perquè tots els pensaments comencen a córrer
des d’aquests despatxos, pensaments que baixen
per l’ascensor fins al carrer
i es desplacen per tota la ciutat,
per totes les autovies i totes les carreteres
que surten de la ciutat i enllacen amb altres ciutats.

PENSAMENTS QUE OCUPEN EL MÓN.
PENSAMENTS QUE DOMINEN EL MÓN.

PENSAMENTS que entren de dins de tots els pensaments.

Pensaments que s’apoderen de tots els éssers humans
quan deixen de ser nens, pensaments domesticats,
pensaments dirigits, pensaments buits,
pensaments que ja no són ni pensaments, els meus.

Tota aquesta crisi dels pensaments em priva
de ser el que sóc. Tot el que realment sóc.

Tota la crisi que sento amb els meus pensaments.
Tots els pensaments per sentir la meva crisi.
Tota la crisi del món que vull sentir.

Tota la crisi filosòfica de tota la vida.
La crisi des del primer dia,
la crisi des de la primera màquina,
la crisi des de la primera teoria econòmica.

Tota la crisi històrica humana cultural comercial
artística educativa religiosa medieval
que ara sento caminant per la ciutat.

Ah, quin poder, viure en una ciutat, sentint la crisi,
sense notar els efectes mentals de la crisi.

L’alegria, que tenen de fons, els treballadors
quan es tanquen les fàbriques per la crisi.
Tota aquesta alegria no manifestada mai.
Perquè, en el fons, molts vivim sense manifestar
la nostra alegria per viure en crisi.

Ah, si es declarés el dia internacional
sense intel·ligència humana.
Ah, si es pogués viure sense l’herència de la intel·ligència.
Ah, si la intel·ligència pogués estar sempre en crisi.

Ah, quina satisfacció, si la crisi que va començar
fa milers i milers d’anys.................................
....si amb tanta intel·ligència, dubtant de tot,
mai s’hagués pogut fer res, realment humà.

Jo, per tant, sento la crisi de la humanitat dins meu.
La crisi em sent i la crisi sent la meva alegria
per la meva trista economia.

Ah, la meva alegria de viure
davant la meva trista economia.
Ah, tots els debats que tinc entre llibertat i vida,
tots els dubtes que tinc entra vida i llibertat.
tota la meva vida OFICIAL al servei de la nació.

Ah, tota la meva vida donada a la nació,
ah, quin dolor.........................................
La vida que hem de donar tots els humans
a totes les nacions del món. Quantes mentides!

Quina realitat més humana i quina fatiga sento
dins dels meus ossos ...... per no poder sentir res.

Com m’agradaria, per tant, que tot el que sento
fos veritat i que tota aquesta veritat
acabés amb mi i amb TOT el món.
Com m’agradaria deixar el món
com un lloc per poder viure.

Ah, com m’agradaria viure en el món,
vivint només amb el teu cos.

Ah, com m’agradaria viure
amb poques coses que m’agradessin.

Com m’agradaria que tota aquesta humilitat
que sentia en la meva infància
quan caminava pels carrers del meu poble,
com m’agradaria tornar a sentir
la humilitat per viure.

PERQUÈ la vida que jo sento, ara,
és tot el que faig cada dia,
totes les sensacions que veig pel carrer,
tot el que faig cada dia
per sentir la fi del món,
TOTA AQUESTA SUPÈRBIA tant humana.

..