Penso amb la meva filla,
però, realment, no puc
pensar en ella.
No puc pensar en res que
no pugui veure.
Per moments dubto de la
seva existència.
Penso moltes coses quan
no puc veure la meva filla.
M’acabo oblidant de
moltes obvietats, moments
que no sé si existeixo pels
altres.
És així com ens anem
distanciant de la vida real.
Ara mateix em podria
morir i no passaria més.
Em moriria, com si fos
una persona més que s’ha mort,
com una persona més que
ha existit en el món.
No m’agrada recordar
coses que no puc viure.
No m’agrada pensar coses
que no puc veure.
Ah, quin caos que sento
per tantes coses que sento.
(L’alegria sempre ens
porta a viure les coses reals
i el dolor sempre ens
porta a recordar les coses).
Pensar en coses que no
puc veure em genera incertesa.
Jo només puc viure la vida
que realment estic vivint.
Ah, Mar, penso en tu,
res més.
Penso en tu. Penso que
estàs respirant
el mateix aire que jo
estic respirant.
No puc pensar en una
altra cosa
que en aquesta vida que
tenim, tots dos, ara mateix.
En aquesta vida que estem
vivint en aquest instant
i que no tornarem a
viure mai més.
En aquestes coses que
ens relacionen
en el moment que surti
de l’oficina.
En totes les coses que
existeixen al nostre voltant
i que fan possible que
tu i jo ens puguem veure.
En aquests vianants que
veure pels carrers
i que em portaran cap a
tu.
En aquesta llum que em
portarà cap als teus ulls.
Filla meva, penso en tu
i m’agradaria no pensar en una altra cosa.
En aquesta llum que veig
i que tu també estàs veient.
Algun dia deixaràs de
ser un infant.
I totes les coses que
has viscut de nena,
desapareixen i
n’apareixen de noves.
Filla meva, penso en tu.
Res més.
No et puc veure i em
pregunto com és possible que existeixis,
donant vida a totes les
coses que em porten cap a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada