LA FELICITAT

Sortim de la biblioteca d'Alcanar
amb l'alegria del públic.
Tot és nou, ara mateix, per a mi.

Conec el xic del Tomàs i un amic seu
que s'ha trencat les dues mans.
La vida és immensa.
I tot el que sento, ara mateix,
no ho puc expressar.

Caminem a través de la pluja,
veient les cases negres dels carrers.
No veig res. Només la llum elèctrica dels carrers.
Estic cansat i faig un petit esforç.
Estar cansat sempre significa fer un petit esforç
per no estar cansat.

Finalment, arribem a casa del Tomàs.
Una casa amb un altell com una biblioteca.
Una vegada, parlant per telèfon, amb ell,
vaig imaginar el carrer de la seva casa.
Obrim una ampolla de vi i preparem el sopar.

Sopant, ja no puc més,
m'aixeco de la cadira,
perquè ja no puc estar més estona
assegut a la cadira,
com si fos l'home d'una cadira.
M'aixeco de la cadira
i sense dir res
em poso a cridar.
Aixeco la copa de vi
i crido que sóc feliç,
feliç de viure aquesta nit
amb els meus amics,
aquesta vida que no sempre puc expressar
i que ara vull expressar.

Vida, vida, vida.
M'aixeco de la cadiara i em poso a cridar.

No puc més i per això
m'he aixecat de la cadira,
sense esperar cap resposta.

Sóc feliç de viure, aquesta és la resposta.
Sóc feliç d'estar en aquesta casa,
mentre al carrer està plovent.
Per tant, sóc feliç de no mullar-me
i sentir-me protegit sota aquest sostre,
feliç de sentir la pluja
i poder sentir totes les altres coses.
Feliç de menjar-me aquesta truita de patates
i beure aquest vi que somia amb mi.
Ah, com m'agrada beure el vi que somia amb mi.

Sóc feliç i ara mateix no puc fer res més
que cridar i dir que sóc feliç,
feliç d'estar amb els meus amics, sopant,
vivint aquesta nit que no havia viscut mai.

El sopar amb els amics ha estat genial.
La felicitat és genial.


Santi Borrell

(28 de novembre del 2014.
Alcanar. Casa de Tomàs Camacho)